Ayuso-Casado: Madrid és un problema per a tothom, també per a Madrid

Com explicava aquesta setmana Luis Sánchez Merlo en aquestes pàgines, la baralla de galls amb Isabel Díaz Ayuso ha deslluït el missatge d’unitat que va aconseguir transmetre Pablo Casado després de la convenció nacional del PP. Aquesta tensió col·lapsa les quotes de pantalla informativa del PP, tant en els mitjans afins com en els hostils. Els dirigents de la perifèria s’han esgargamellat denunciant aquesta actitud suïcida que arriba a tenir episodis delirants com la filtració de WhatsApp o el bloqueig entre dirigents del mateix partit en els xats. Però la batalla entre els lloctinents d’una i d’un altre no ha cessat sinó al contrari. És una batalla pel poder, que possiblement s’arreglaria si Casado contractés el cap de gabinet d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez com a assessor, igual que en els temps d’Aznar. Però també té rerefons polític, molts presidents regionals del PP saben que no poden baixar impostos com Ayuso simplement perquè no tenen els ingressos derivats de la capitalitat. Diuen en veu baixa el que Ximo Puig des del PSOE proclama als quatre vents. Passa amb els impostos com en la meteorologia de certs mitjans de comunicació en què quan plou a Madrid, plou a Espanya.

Per molt storytelling que li posi ara, vist amb la perspectiva del temps, la crisi de govern de juliol va ser el resultat directe de la derrota del PSOE en les eleccions regionals de Madrid al maig. Dirigents polítics, empresarials i periodístics guarden als seus mòbils els missatges d’Iván Redondo, llavors cap de gabinet de Pedro Sánchez, arribats fins al migdia d’aquells comicis anunciant la imminent victòria de Ángel Gabilondo que hores després va collir, i no per culpa seva, el pitjor resultat de la història. Redondo va caure definitivament en desgràcia després d’aquest episodi en què, una vegada més, Madrid era el tauler de la lluita pel poder a l’Estat, sense tenir gens en compte els madrilenys que no són alts funcionaris de l’Estat ni directius de multinacionals amb tarifa en el BOE. Des dels temps de la segona república, com recordava Tarradellas, la Federació Socialista Madrilenya és la pedra a la sabata del PSOE. I no governa des de 1995 amb Joaquín Leguina.

Madrid també té un protagonisme singular a l’espai polític d’Unides-Podem. En aquestes eleccions de maig, el partit d’Iñigo Errejón, Més Madrid, va doblar en escons el Podem encapçalat per Pablo Iglesias. Una de les possibilitats que estima Yolanda Díaz en la construcció de la seva nova marca electoral és arribar a un pacte amb Errejón que li deixi lliure l’espai electoral a Madrid, on no es presentaria Podem, a canvi que no repliqui en altres comunitats autònomes la marca Més... Una altra vegada estem en el mateix, Madrid com a plataforma per controlar l’Estat o Madrid com a comunitat autònoma amb problemes mediambientals, sanitaris, educatius, etc. Després de la clatellada de l’Estatut del 2006, la versió independentista del catalanisme va abandonar el seu afany de transformar l’Estat, cansat de les baralles amb aquest Madrid que és la seva encarnació material. Catorze anys després podria tenir molts aliats inesperats en aquesta transformació si recuperés l’interès a fer-la.