El Govern insisteix en la CUP malgrat el veto als pressupostos i manté el PSC i els comuns a la recambra

El Govern confia que, una vegada superat el tràmit assembleari, la setmana que queda permeti un acostament. Fonts republicanes assenyalen que els anticapitalistes van emetre senyals «conciliadors» al llarg de tot el dia, també en la reunió vespertina del Palau de la Generalitat.

Les urnes internes de la CUP van constatar que les bases comparteixen el descontentament de la direcció amb el compliment de l’acord d’investidura i van reafirmar la falta d’incentius per recolzar ara per ara els comptes. Els 462 cupaires que van votar –lluny dels 1.401 que es van pronunciar sobre l’acord d’investidura– van decidir amb un 63% que el partit presenti l’esmena a la totalitat, sense que això suposi interrompre les negociacions, un punt que comparteix un 68% dels simpatitzants. Fins a un 95% valora que el que hi ha sobre la taula és insuficient per votar a favor de les xifres actuals. Es tracta, doncs, d’un avís contundent a l’Executiu: si no hi ha més cessions, els nou diputats cupaires no donaran el vistiplau a les xifres.

En mans d’òrgans interns

De fet, Aragonès i Giró van reclamar a la CUP que concreti les seves demandes. La diputada Eulàlia Reguant es va limitar a deixar l’ordre de prioritats en mans dels òrgans interns i va justificar que el seu partit llanci una «triple esmena»: a la relació entre el Govern i l’Estat, a les «polítiques socials i el model sociovergent»; i a uns pressupostos «continuistes» amb números «insuficients» en vivenda i sanitat. Així, va carregar contra «la normalització de la relació amb el PSOE, i contra l’estancament per aturar la repressió», mentre va criticar a la Generalitat que no s’estigui «treballant per generar les condicions» per celebrar un altre referèndum. Curiós l’ús com a arma llancívola del terme ‘sociovergent’. La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, va venir a dir en una roda de premsa que res obre més la porta a aquesta entesa politicoeconòmica que el veto anticapitalista.

La CUP s’emplaça a negociar a fons i assegura que encara hi ha marge fins al 22 de novembre per recular i no presentar l’esmena a la totalitat si el Govern millora l’oferta. En aquest cas, la direcció haurà de tornar a cridar les bases, tot i que en aquesta ocasió la decisió es podria prendre a l’òrgan intern format per les 11 organitzacions de la candidatura i les assemblees territorials, sense cridar tota la militància a les urnes.

A nivell oficial i públic, el pacte pressupostari amb la CUP és el mínim comú entre els dos socis, ERC i Junts. Sortir d’aquest marc portaria, a més, una nova fissura en l’Executiu per l’elecció del nou soci. De fet, les dues forces i els seus grups parlamentaris, amb la cúpula de l’Executiu i, fins i tot, Laura Borràs, es van reunir poc després de fer-se públic el veto per acordar els següents passos. Entre bambolines, no obstant, els postconvergents aboquen agres paraules sobre els anticapitalistes i assenyalen que no hi ha ja més cessions. I ja, de passada, culpen ERC de la situació actual i que són els republicans els que han de respondre pel pacte firmat amb els cupaires. 

Socis creuats

Els republicans no veurien amb mals ulls, arribat el cas, negociar amb els comuns, una cosa a què Junts s’oposa. A més, a diferència d’altres anys, ERC no dona, de moment, suport als pressupostos municipals d’Ada Colau. És a dir, es podria articular fàcilment un ‘quid pro quo’.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

La prioritat de Junts, per la seva banda, serien els socialistes. En el seu intent per retornar al centre ideològic i polític, calculen que aquells projectes pels quals ells advoquen, davant la tebiesa republicana, sí que tirarien endavant amb ells, com el cas del Hard Rock i els Jocs Olímpics. És, a més, la manera més directa de debilitar, mitjançant l’enfortiment del principal enemic en les pròximes municipals, ERC. Una cosa semblant a ‘l’enemic del meu enemic és el meu amic’.

I els republicans continuen sense voler veure ni en pintura el PSC. Per no debilitar la seva posició negociadora a Madrid (aquí el ‘quid pro quo’ els jugaria en contra); perquè el PSC és el seu rival a batre i no volen donar-li ales i perquè, a diferència dels comuns, incluibles en la majoria parlamentària per l’autodeterminació, un pacte amb el PSC dinamitarien els blocs que va establir el procés.