Apedaçar la nefasta llei mordassa. El videocomentari de Verónica Fumanal

Aquesta llei va suposar la resposta policial a un malestar social al carrer que no tenia res a veure amb l’ordre públic, sinó amb l’exemplaritat i la gestió de la nostra classe política, en especial, la del Govern del PP. Per apaivagar el carrer, van enfrontar policies contra manifestants generant una falsa creença que consisteix a identificar la policia amb el poder, en lloc de tractar-los com a servidors públics, ja que també pateixen la precarietat, la falta de material, la retallada de les plantilles i la falta d’iniciativa política per prestigiar-los.

A Espanya no tenim una llei nacional de policia, una cosa que no passa en altres països, que de forma clara exposi què pot fer i què no un policia, que ofereixi instruccions clares sobre en què consisteix l’activitat policial i que exposi quins són els límits de les seves actuacions partint de la proporcionalitat, oportunitat i congruència, els tres pilars bàsics que cada membre dels cossos i forces de seguretat de l’Estat hauria de saber interpretar i aplicar.

La formació de la policia a Espanya també resulta deficient si la comparem amb altres policies democràtiques, una cosa que demostra el poc interès que aquesta qüestió ha despertat entre els governs democràtics del nostre país, amb especial esment si tenim en compte que a Espanya es va passar d’una policia dictatorial a una de democràtica amb un canvi d’uniforme del gris al blau. És veritat que les noves generacions i les policies creades en democràcia no comptaven amb un passat que era un llast; no obstant, perquè la policia deixés de tenir aquestes reminiscències al nostre país era necessari prendre’s seriosament en què consisteix ser una policia democràtica, una cosa que no va passar, i aquest és el llast que arrosseguem.

La presumpció de veracitat

En primer lloc, l’autoritat. Els sindicats policials es queixen que la reforma de la llei mordassa els resta autoritat, perquè els treu la presumpció de veracitat en l’atestat. I part de raó tenen: no pot ser que la paraula d’un delinqüent valgui el mateix que la d’un policia. No obstant, es pot assenyalar la diferència entre autoritas de la potestas..., aquesta última els ve donada per l’uniforme, però la primera, que té més a veure amb la legitimitat entre la ciutadania, se l’han de guanyar amb actuacions dignes del seu estatus, i això, és clar, va associat al nivell d’exigència, control i transparència amb què exerceixin la seva feina.

En segon lloc, la protecció. Els sindicats policials estan en contra que puguin ser gravats en l’exercici de la seva actuació, i perdonin-me que els digui, que vostès, la policia, haurien de ser els primers interessats a gravar cada una de les seves actuacions per evidenciar la pulcritud i mesura amb què es porten a terme. No només per demostrar l’exemplaritat de les actuacions, sinó també perquè aquestes gravacions formessin part d’una escola de lliçons apreses, en què es revisessin els dispositius i actuacions i s’aprengués dels errors per donar un millor servei a la societat a què serveixen i protegeixen.

En aquest sentit, també és necessari apuntar a l’ús de les armes per part de la policia. El que comunament coneixem com a porra, en l’argot policial se’n diu defensa. Creurà el lector que és una qüestió menor i no ho és. La defensa serveix per defensar-se de les possibles actuacions dels delinqüents, la porra serveix per clavar cops; canvia la perspectiva. És necessari que l’ús de les armes sigui molt limitat per autoprotegir-se o protegir un tercer, però no com arma per fer mal a un manifestant, perquè aquesta no és la tasca de la policia.

Una percepció ciutadana millorable

En tercer lloc, sobre les hores de detenció o el «servei taxi», són qüestions que evidencien que la policia no té l’autoritat social esperable. Una policia democràtica i percebuda com a justa i al servei del ciutadà no demanaria (gairebé) mai una identificació injustificada, per tant, no hi hauria reticències per identificar-se en el cas sol·licitat per part de ciutadans sense voluntat de delinquir. Això condueix al següent: no farien falta sis hores de detenció per identificar ningú, ni portar-lo a la comissaria sense cap més motiu que negar-se a entregar la documentació. Per tant, són qüestions pràctiques que tenen a veure amb la percepció millorable que els ciutadans tenen de la seva policia.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tenim la policia que paguem. Una policia prestigiosa és aquella en què el poder públic creu, inverteix i es preocupa. En cap cas la que es llança per apaivagar el carrer, perquè insisteixo, el malestar social no té res a veure amb la seguretat ciutadana, sinó amb un poder que no escolta o que governa contra els ciutadans. La dignitat, l’autoritat, la protecció de la nostra policia no és una qüestió ideològica, ni una lluita del poble contra el poder.

La policia té el deure fonamental de servir i protegir, i per fer-ho, necessita l’autoritat que li dona una bona formació contínua en pràctiques i valors; el prestigi que els dona un bon sou i plantilles adequades i especialitzades; la protecció d’una llei de policia que aclareixi el seu treball de forma interna i externa i que reforci el seu paper fonamental en la societat com a garant dels valors democràtics. I això no es fa apedaçant una llei nefasta com la llei mordassa sense comptar amb la policia.