Les 4 raons del ‘cop de porta’ d’ERC al PSC en els pressupostos

Tot i que pugui semblar paradoxal, ERC i el PSC, definides totes dues com forces socialdemòcrates, ofereixen models de futur ben diferents per a Catalunya. «No tenim el mateix model de país», va etzibar Pere Aragonès a Salvador Illa, al Parlament. «No hi ha res gratis», va seguir el republicà, convençut que el pacte amb el PSC no és més que la versió política de l’abraçada de l’os. Entre altres coses perquè desfà la majoria del 52% a favor de la independència i del 59% favorable a un referèndum d’autodeterminació. Però no només en matèria de procés s’observen grans diferències, també, per exemple, en el model econòmic. El PSC encapçala la implicació catalana en el que es coneix com els ‘macroprojectes’. És a dir, el projecte de Hard Rock a Tarragona, els Jocs Olímpics d’hivern i l’ampliació del Prat. ERC, de manera indissimulada, i des que ostenta la presidència, arrossega els peus en els dos primers, gairebé per imperatiu legal, i es va oposar obertament a la tercera.

Una de les cartes que té ERC a la Generalitat, ja des que Aragonès era vicepresident, és el poder que li dona el seu grup parlamentari al Congrés. És la referència de l’independentisme, gràcies a la fractura postconvergent, amb una diferència d’escons (13 a 4) sobre Junts, que no es dona al Parlament. I gràcies a l’aritmètica electoral, a més, és la força clau perquè Pedro Sánchez pugui mantenir-se sense sobresalts a la Moncloa. Tot això es veuria debilitat si, al seu torn, la governabilitat catalana passa a estar en mans del PSC. I a més en un moment en què, a Madrid, coincideixen la negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat, amb l’afegit de la llei de l’audiovisual, i les trobades ‘discretes’ de la taula de negociació i diàleg del conflicte polític.

ERC és el partit català que més homogèniament es reparteix per tot el territori. I compta amb dos grans enemics, a l’àmbit local. Al rere-país, el duel es dona amb Junts. Però a l’àrea metropolitana, la més poblada, de llarg, l’objectiu dels republicans és esgarrapar cada vegada més vots al PSC. Sobretot als seus feus i arrabassar-li totes les alcaldies possibles, com ja va passar amb Sabadell, i, ja fora de l’àmbit barceloní, les ciutats de Tarragona i Lleida. Davant aquesta perspectiva, que obeeix a l’estratègia dibuixada per Oriol Junqueras i Marta Rovira al seu llibre ‘Tornarem a véncer’ d’ampliar la base a les ciutats metropolitanes, sembla una mala idea donar protagonisme als rivals socialistes. I menys permetre que es presentin com salvadors d’uns pressupostos (a més, expansius), és a dir, els faedors que els diners flueixin.

Apliqui’s el mateix raonament ja en clau de la Generalitat. No hi ha cap guru mediaticopolític amb consultoria pròpia que aconselli revestir el líder de l’oposició (i vencedor en vots el 14-F) d’una doble pàtina: de ser una imitació del Senyor Lobo de ‘Pulp Fiction’ (o arreglador de problemes) després de la barrabassada amb la CUP i un polític a qui el mou el sentit de la responsabilitat en un època, aquesta, tan difícil, entre pandèmica i postpandèmica

En els comptes que feien els republicans, en el moment de la investidura, aquests remarcaven el còmput de diputats independentistes d’esquerres (ERC i CUP) i el de Junts. L’avantatge era de 10 diputats. Això ha permès, també gràcies al fet que la presidència recau en Esquerra, que els postconvergents s’hagin quedat sols ja en diverses ocasions. L’aeroport i l’obertura de negociacions amb els comuns i no amb el PSC serien els exemples de manual. Un canvi de soci preferent, de la CUP al PSC, podria provocar que qui es trobés en inferioritat fossin els republicans. El perill, la pinça, detectada a les primeres de canvi per ERC, quan la polèmica pel Prat, té un nom ja ‘vintage’: la sociovergència. I, de fet, és un dels elements amb què ERC pressiona la CUP perquè pacti, ja que els anticapitalistes utilitzen ja obertament aquest terme per descriure la deriva actual del Govern.