Examen a l’«oda inacabada» de Pasqual Maragall

La paraula «tripartit» va entrar a formar part de l’univers polític català amb força el desembre del 2003. Va ser llavors quan, després de guanyar les eleccions en vots –tot i que no en diputats– i recolzat en una ERC que havia obtingut un creixement espectacular, a més d’en ICV, Pasqual Maragall es va convertir en president i va posar fi a 23 anys de governs de Jordi Pujol. ¿Què queda d’aquella experiència, que es va prolongar durant tres anys i va tenir un epíleg en el mandat de José Montilla, gairebé dues dècades després?

És la pregunta que s’ha fet un grup que engloba politòlegs, economistes, geògrafs i historiadors que, en una edició coordinada per Josep M. Muñoz, publiquen aquests dies ‘Maragall i el Govern de la Generalitat: les polítiques del canvi’ (RBA). En realitat, el llibre pot interpretar-se com una segona part del volum que la Fundació Catalunya Europa va publicar fa quatre anys sota el títol de ‘Pasqual Maragall. Pensament i acció’.

El llibre constitueix un repàs exhaustiu de l’obra de govern de Maragall, tan marcada per les vicissituds internes –a les desavinences gairebé diàries entre PSC, ERC i ICV se’ls va posar nom d’atracció vertiginosa: el Dragon Khan- i pels atacs externs a una fórmula que des del principi va ser considerada des d’alguns sectors com un «artefacte inestable».

Els autors es divideixen el treball en quatre fronts: autogovern i qualitat democràtica (del que s’encarrega la politòloga Gemma Ubasart); impuls econòmic, acord estratègic i finançament (a càrrec de Carles Rivera, economista); els drets socials i culturals (obra de Júlia Miralles-de-Imperial, politòloga); i les polítiques territorials, urbanes i mediambientals (a càrrec del geògraf Joan Vicente Rufí). 

Regust amarg

El balanç del llibre és de regust amarg, segurament compartit per la majoria de ciutadans d’esquerres que el 2003 van recolzar amb entusiasme aquell gir de timó després de 23 anys de governs de CiU. La sensació és que, en la majoria de les àrees, l’Executiu presidit per Pasqual Maragall sí que es va marcar uns objectius ambiciosos i trencadors, però –per falta de temps i per altres circumstàncies– en general no va poder portar-los a terme. Com si aixequés una carcassa o un esquelet que després va quedar despullat.

«Les aspiracions eren molt ambicioses: no es pretenia un canvi de cadires sinó un canvi de cicle. I això coincideix a més amb unes transformacions polítiques i culturals més de fons. Hi ha un esgotament de la formula pujolista, però també un desgast dels anomenats consensos de la transició, i també coincideix amb la irrupció de la globalització. La proposta de Maragall volia fer front a tots aquests desafiaments, però segurament va fallar més a curt termini, en les qüestions quotidianes. Es va aconseguir més del que s’ha dit i segurament menys del que volien els seus protagonistes», afirma Ubasart, una de les autores del volum.

El mateix Maragall va parlar en el seu moment del seu mandat com d’una «oda inacabada», que va deixar a mitges «el canvi d’idees i de persones que Catalunya anhelava des de feia temps, i del qual ja era hora». És cert que, com remarca el llibre, el primer tripartit va tenir una espècie de segona part amb el Govern presidit per Montilla des del 2006 fins al 2010, i que en general va servir per continuar fent camí sobre les pautes marcades pel primer, però també ho és que la gran crisi econòmica del 2008 va condicionar decisivament les seves polítiques.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Ubasart creu que, si es tornés a repetir l’experiència d’un govern de coalició de les esquerres a Catalunya, hauria de recuperar «la mirada estratègica i el projecte de polítiques públiques» del tripartit de Maragall. «La comissió bilateral d’infraestructures que es va reunir divendres a Madrid no tindria més feina que agafar el pacte del Tinell i executar el que es diu allà», resumeix.

En definitiva, Maragall va tenir l’ambició d’«arribar a reformular el tauler de joc espanyol», com sosté Muñoz, i aquest era un punt de partida molt allunyat del ‘peix al cove’ pujolista. Potser per això, per oblidar el consell de Vicens Vives – «cal tenir en compte la impotència coercitiva de Catalunya abans d’emprendre accions redemptores» -, el seu Estatut va topar de cara amb l’escassa tradició federal del sistema polític espanyol, amb el recurs del PP i, finalment, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. I just després va començar la dècada del procés.