La dreta catalanista es rebatejarà al gener

Tal com va avançar EL PERIÓDICO, la nova formació no serà una suma de partits, però mirarà de nodrir-se dels actuals militants del PDECat –que seguirà viu però només formalment– i d’altres partits encara més residuals com Lliures, la Lliga Democràtica i Convergents, així com el Partit Nacionalista de Catalunya. Cada una d’aquestes marques ha intentat, òbviament sense èxit, prendre el testimoni de Convergència.

Però és evident que, en l’actualitat, els històrics votants convergents han emigrat a caladors com Junts per Catalunya, ERC, el PSC o l’abstenció. És de sobres conegut en aquest espai que el constant canvi de nom i d’aliances (de CDC al PDECat, passant per Democràcia i Llibertat, Junts pel Sí, Junts per Catalunya, etc.) ha desorientat els militants. A més, el PDECat ha quedat fora del Parlament i només disposa de quatre diputats al Congrés i, sí, d’un rellevant poder municipalista, assetjat pels excompanys de viatge que ara s’agrupen en JxCat sota la figura de l’expresident Carles Puigdemont.

Al centre i a la dreta

El nou partit intentarà centrar el missatge en el que uneix a tots aquests grupuscles: el centre i la dreta ideològics. És a dir, el rebuig de les polítiques progressistes, el recolzament a la iniciativa privada en educació i sanitat, la defensa dels interessos empresarials i un plantejament crític amb certs postulats ecologistes. Chacón va desgranar el programa de la futura organització en una conferència el novembre passat, en què les principals cares públiques procedien de l’antiga Convergència i del món de l’empresa.

Quant a la qüestió sobiranista, el mínim comú denominador entre aquests sectors serà el de no renunciar a les màximes quotes d’autogovern per a Catalunya. Un plantejament prou obert com per abraçar, alhora, ciutadans clarament contraris a la independència, com és el cas del dirigent de Lliures i exconseller Antoni Fernández Teixidó, i independentistes que no han deixat de ser-ho formalment, com la mateixa Chacón. L’exconsellera, no obstant, va deixar també oberta la porta a una reforma constitucional que augmenti les quotes d’autogovern catalanes com a alternativa a la secessió.

A l’hora de presentar-se a les eleccions, aquesta nova marca podria aprofitar els drets electorals del PDECat, cosa que li permetria disposar d’espais gratuïts de propaganda electoral. Això obligaria la formació a presentar-se legalment en forma de coalició amb el PDECat. Un punt que encara no està tancat.

Pascal com a símptoma

Notícies relacionades

Chacón dirigirà el PDeCAT: «Volem posicionar-nos de nou»

Chacón tornarà a ser candidata del PDeCAT si hi ha noves eleccions a Catalunya

El gran repte d’aquest espai és, senzillament, la supervivència. El grau d’atomització i personalismes que viu la postconvergència no ha parat de créixer. Un dels exemples és el de Marta Pascal. En quatre anys ha liderat les joventuts convergents (assumint, per tant, el sobiranisme pactista), ha dirigit la postconvergència de la mà de Puigdemont i Artur Mas, ha acompanyat els líders del procés al camí cap al referèndum i la proclamació de la independència (manifestant la seva oposició interna en determinats moments), ha sigut defenestrada per Puigdemont, ha fundat un nou partit (que va obtenir un resultat irrisori amb un discurs molt crític de l’unilateralisme que va practicar), i ara rebutja formar part d’un intent de reagrupament postconvergent.

Potser per aquesta raó, la intenció del nou actor polític és evitar aparèixer associat a determinats noms propis – excepte el d’Àngels Chacón–, a la recerca, per enèsima ocasió, de la supervivència.