Catalans en espanyol i espanyols en català

Cañete feia aquestes preguntes perquè detecta, amb raó, que algunes forces polítiques basen les seves propostes a convertir la identitat en el component principal de la comunitat política. Els moments de la història en què la identitat individual –lingüística, ètnica o religiosa– ha organitzat la lògica política han sigut nefastos. Això no significa negar que les identitats són un component de tota proposta política. La identitat genera identificació i la identificació genera comunitat. La qüestió és sobre quins eixos es produeix aquest procés de definició d’allò comú. La cultura, la llengua o la religió generen comunitat però si són l’única base de la identificació, llavors el que fan és aixecar murs infranquejables. Per això, des de la Revolució Francesa, s’han buscat factors d’identificació basats a compartir valors (llibertat, igualtat, fraternitat) tot i que és un error pensar que amb això la resta d’elements d’identificació desapareixeran. Segueixen allà i s’han de conjugar.

 Als dos blocs que confronten en la política catalana des de fa una dècada hi ha components minoritaris que tenen per objectiu final aconseguir que a Catalunya l’escola s’organitzi en funció de la llengua que es triï. En els dos components es pretén tractar l’altre bloc com a minoria nacional. Aquests components no són majoritaris a cada bloc però es retroalimenten. En realitat, comparteixen la idea, que evidenciava Cañete, d’organitzar la política, allò comú, partint d’allò singular, la identitat. No vegin en això equidistància sinó la constatació del fenomen. I les dues parts són donades a la hipèrbole que només els treu la raó que poguessin tenir. No s’ha de gastar ni una gota de tinta a demostrar que a les escoles catalanes no es deixa sense anar al lavabo els nens que ho demanen en castellà ni a evidenciar que les famílies que reclamen un altre model escolar no són agents del CNI. Hi ha alguna cosa pitjor que les propostes polítiques que recorren a la identitat per irresponsabilitat, i són les que ho fan perquè no tenen cap idea pròpia.

Tots aquests episodis hipertrofiats no tindrien base si no responguessin a algunes incerteses que els inflamadors polítics miren de convertir en pors que generin vots. Alguns sociolingüistes alerten la comunitat de catalanoparlants del retrocés en l’ús social del català, que és una dada, i en deriven un deteriorament de la llengua que en pot comprometre el futur. Uns quants d’ells concentren la causa d’aquest perill en el bilingüisme. Lògicament, igual que si li preguntes a un epidemiòleg dirà que el millor remei és confinar la població, les llengües no es desnaturalitzarien si no estiguessin en contacte entre elles. Però les llengües són humanes i, per tant, vives. Els sociolingüistes raonables el que fan és detectar decisions polítiques –arbitràries i reversibles– que alteren artificialment aquesta dinàmica. És obvi que el català és una llengua molt vulnerable al segle XXI, com també és obvi que el castellà quan conviu amb altres llengües també s’altera. Per això alguns, en vista de la por a l’extinció de català, oposen la por de la dissolució de l’espanyol. Aquestes dues línies paral·leles no condueixen a cap altre lloc que al deteriorament de la convivència. L’únic camí és el doble sí a la pregunta de Joan Cañete, ple de dificultats, que obliga a equilibris polítics per preservar drets individuals. I que no pot tolerar assenyalaments, però aquest continua sent l’únic camí per a les dues llengües.