Cinc receptes per combatre el perill del populisme l’any 2022

La sortida de la crisi de la pandèmia ha sigut, a la Unió Europea, molt diferent de les receptes que es van fer servir en la crisi financera del 2008. Llavors es va optar per l’austeritat fiscal i ara per l’expansió fiscal. I la resposta ha sigut diferent no només per raons ideològiques, sinó per la mateixa naturalesa de la crisi. El 2008 era una crisi d’impagats i el 2020 era una crisi de no venuts. Res a veure. El Banc Central Europeu va engegar des del primer moment la màquina d’imprimir diners i la liquiditat ha fluït prou per salvar els llocs de treball i les empreses. Però s’ha generat deute i per als països endeutats prèviament, com Espanya, un deute que en els pròxims exercicis pot ser excessiu. Hem aguantat el ruixat, però la tempesta no ha passat, ni de bon tros. Enganyar la gent en qüestions com aquesta és una de les bases que a posteriori afavoreix el populisme. S’ha de començar a dir a la gent que hi ha empreses que no podran estar permanentment dopades. I, especialment, les que estan en sectors que no tindran sentit en la normalitat posterior a la pandèmia: mitjancers ineficients, comissionistes, consumidors d’energia fòssil...

El 2022 serà l’any del nou govern alemany. Una coalició inèdita formada per tres partits: els socialdemòcrates que històricament han posat el focus en el progrés, els liberals que l’han posat en les persones i els verds, que l’han posat en el planeta. Però compartiran amb el partit que ha governat fins ara l’aversió a la inflació. ¿Per què? Doncs perquè Alemanya va comprovar ara fa un segle com l’augment incontrolat de preus servia a un populisme com el nazi per fer evident l’engany dels polítics a la butxaca de la gent. En aquest primer trimestre de l’any veurem com la lluita contra la inflació passa a ser la prioritat del BCE i a condicionar la seva política monetària. L’aixeta dels baixos tipus d’interès es tancarà per als països molt endeutats com Espanya. I en aquest moment, el Govern de coalició haurà de decidir una retallada dràstica d’algunes despeses i vèncer la temptació d’utilitzar els fons Next Generation per tapar forats en lloc d’utilitzar-los per transformar l’economia.  

Aquests dies celebrem el vintè aniversari de la posada en marxa de l’euro. El gran èxit de la UE. Però també la segona oportunitat perduda per Espanya des de la seva integració. La primera van ser els fons de desenvolupament regional dels anys 90 que no es van utilitzar per generar noves àrees de desenvolupament industrial sinó per fomentar una gran megalòpolis de serveis a la capital. D’aquí neix aquesta Espanya buidada que demana pas. I la segona, l’euro, es va dedicar a aprofitar els baixos tipus d’interès per inflar una bombolla immobiliària que va explotar a la cara dels ciutadans. Els fons Next Generation són la tercera oportunitat. La lentitud en la seva execució és, ara per ara, exasperant. Si arriba la crisi abans que es posin en marxa els projectes, moltes empreses no tindran múscul per executar-los. I Espanya no pot malgastar una tercera oportunitat perquè els socis del nord no en donaran cap altra. 

L’avançament de les eleccions a Castella i Lleó ha acabat amb el somni d’un any natural sense passar per les urnes. Pablo Casado se les ha plantejat com unes primàries en el camp del centre dreta i com el primer capítol d’una novel·la titulada, una altra vegada, ¡Vagi-se’n senyor Sánchez! Sense més argument que la descripció d’una Espanya negra i afligida construïda a base d’hipèrboles sense el més mínim sentit de la realitat. És una pugna estúpida entre el «tot va malament» de l’oposició i el «tot anirà bé» de Pedro Sánchez, que s’esgota quan es compleixen els terminis sense resultats tangibles. La política es dedica a fragmentar en lloc de recosir les costures per definir un interès general. La fragmentació dels partits del pacte social europeu no fa altra cosa que igualar-les, a ulls de molts ciutadans, amb els que prometen duros a quatre pessetes perquè saben que mai els donaran, els temuts populistes.  

¿S’imaginen algun partit europeu de centre dreta que no votés una reforma laboral que comptés amb el recolzament de la patronal? ¿O partits d’esquerra que no s’afegissin a una que comptés amb el beneplàcit dels sindicats? Doncs això passa a Espanya. La concertació social és bàsica per fonamentar en els fons europeus un creixement econòmic sostenible com a base del progrés de les persones sense destrossar el planeta. Sindicats i patronal són més conscients d’aquesta última oportunitat per a Espanya que els partits polítics. I també ho són aquests personatges emergents que identifiquem al diari d’avui, des de la ministra europeista d’Alemanya fins als creadors de la vacuna d’Hipra. Són l’evidència del nostre compromís amb el progrés de les persones que viuen en aquest tros del planeta que anomenem Espanya i Catalunya. Són la nostra vacuna contra els ous de la serp populista que nien en aquest temps de complexitat i perplexitat. Cordin-se el cinturó per passar un altre any junts.