Procés, any X: la incògnita de l’escala

Després del xoc de fa un lustre, les condicions s’han desinflamant, sobretot, després de la sortida dels presos de l’1-O. La taula de diàleg i negociació nascuda el gener del 2020, per pressió d’ERC, ja ha viscut un reinici i, segons les paraules de Pere Aragonès, al llarg del 2022 ha de donar algun resultat tangible. Però el president no les té totes i ja ha exhortat l’independentisme a treballar en «alternatives per si la negociació s’encalla». «Per quan s’encalli», intervenen sempre Junts i la CUP, persuadits que és una qüestió de temps que fracassi. I una oportunitat per acarnissar-se sobre els republicans, que han fet de la taula alguna cosa més que un estendard.

I és que enguany comença a apuntar, un altre cop, el triple atzucac d’antany. Els possibilistes que aposten per la negociació amb l’Estat no ho fan perquè de la taula de diàleg surti, a curt termini, alguna mena de votació que inclogui la secessió. I menys a uns mesos que els barons socialistes es juguin les seves cartes en les eleccions municipals i autonòmiques del maig del 2023, que aquest any tindran s’avançaran a Castella i Lleó i Andalusia.

Fins i tot el més unilateralista és conscient que, amb la força actual, no n’hi ha prou per posar contra les cordes un Estat que es creu ungit a defensar la unitat de la pàtria per terra, mar i aire. El no-independentisme, per la seva banda, continua sense accedir a unes administracions catalanes sustentades per un vot secessionista que aguanta fred i calor i, sobretot, anys. És una lluita de trinxeres.

Alhora, es reactiven els cants de sirena que van alimentar l’independentisme fa 10 anys. La deixadesa inversora de l’Estat, exemplificada en Rodalies, i el que el catalanisme entén com l’assetjament de la llengua catalana que pretén una residualització.

Cinc més cinc. A la primera mà s’ajunten les manifestacions més grans a Europa occidental amb dos motius polítics: el 9-N i l’1-O. Anys de creixement de l’independentisme que, no obstant, va mostrar, en les eleccions, ja d’entrada, un sostre de vidre a què pocs van fer cas potser al pensar que l’augment gairebé immediat del 15% del vot al 50% seguiria en progressió lineal fins arribar al 100% dels catalans en només unes setmanes. I no.

Sempre hi ha una data i sempre és discutible. Però la veritat és que és la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 la que va obrar el canvi d’escenari. En aquesta concentració, el que fins aleshores s’havia entès com a minoritari i friqui, l’independentisme, es va tornar en una cosa ‘mainstream’, central.

El motor d’aquesta manifestació van ser les entitats sobiranistes, Òmnium Cultural i, sobretot, l’acabada de crear Assemblea Nacional Catalana, que va saber gestionar el gran èxit per convertir-se, en un dels principals actors del procés, en el seu primer lustre. La pèrdua de força de l’ANC avui és, potser, una de les diferències més grans. Després de la tardor del 2017, els partits han pres el control absolut, fins al punt que el principal nexe d’unió de la dècada processista és una rivalitat entre espais polítics que, com Saturn, ha devorat els seus fills, les entitats.

El president Artur Mas va mirar de capitalitzar la força del carrer, sense aconseguir-ho. Entre altres motius, perquè CiU no es definia com a independentista. Fins i tot a Mas li costava pronunciar la paraula maleïda i als socis d’Unió els provocava urticària. Mas es va jugar els seus còmodes 62 escons i va obrir la porta del galliner a la renovada ERC d’Oriol Junqueras. La segona posició dels republicans, amb un independentisme desacomplexat, també en les qüestions sobre corrupció convergent, va acabar introduint unes tensions internes a CiU que la van portar a la disgregació el 2015, abans del 9-N.

Notícies relacionades

Trapero aposta per un increment dels Mossos per rebaixar el crim

Primera denúncia davant la fiscalia a BCN per tortures policials en la Transició

A la segona mà és on, a més, s’executa el ‘sorpasso’ dels republicans sobre els ja postconvergents. I ho fan a cavall d’un principi de realitat, fins aleshores ignorat, que és el gran motiu de divisió en l’independentisme: l’1-O no va funcionar. No fa falta valorar si es tenia raó o no. Europa no va moure ni una cella.

I l’independentisme busca ara un punt de recolzament des d’on fer palanca. Menjant crispetes amb les decisions judicials que deixen Espanya en mal lloc (gairebé totes), i alhora patint dutxes escoceses com quan Ursula von der Leyen tria Espanya com el primer país on destinar els imprescindibles fons Next Generation, mentre els hi regateja a la Polònia de la judicatura rebel.