Unides Podem, d’assaltar el cel a pactar amb la CEOE | Videocomentari de Verónica Fumanal

I la pregunta és: ¿com els votants a l’esquerra del PSOE que van consagrar Pablo Iglesias fins a la vicepresidència del Govern amb un estil radical, anti-‘establishment’, llenguallarg, incendiat i intransigent en els seus posicionaments polítics poden ara valorar de forma tan notable una líder completament oposada? Per saber-ho en profunditat farien falta amplis treballs demoscòpics, però en aquest article faig algunes hipòtesis.

1-Teoria conjuntura

Les teories del lideratge més actuals tenen en compte de forma important el context en què aquests es desenvolupen, i la política del 2015 no té a veure res amb la del 2022. Hi ha menys de set anys entre un bipartidisme imperfecte i el primer Govern de coalició de la història recent d’aquest país. Quan el 2014 Iglesias es va presentar a les eleccions europees, els partits tradicionals acusaven el desgast de creure’s invencibles: corrupció en el PP i certa relaxació en els seus postulats al PSOE feien que els seus respectius electorats, sobretot els més joves, els percebessin com a aliens. En aquesta conjuntura de gran descontentament i del 15-M neix el líder Iglesias, megàfon en mà i disposat a carregar-se tot l’aparellatge institucional que havien creat els partits de la Transició. Els seus posicionaments d’esquerres venien a satisfer un electorat que veia IU i el PSOE vells, amb una nova oferta electoral.

No obstant, avui la conjuntura és ben diferent. El PP i el PSOE es van renovar a cop de trencar els seus mínims electorals històrics, gràcies en part a l’exigència ideològica i ètica dels nous. I fruit d’aquells líders més extrems en les seves formes i el seu fons, es va iniciar un procés de polarització política i crispació que avui arriba als seus màxims històrics. En algunes enquestes, l’eix de confrontació electoral esquerra-dreta és superat per un altre de nou crispació-moderació com el 2015 ho era nou-vell. Per tant, podria ser que la conjuntura actual ‘mainstream’ demani líders menys exaltats i més pragmàtics, i d’aquí l’èxit de Yolanda Díaz entre els votants d’Unides Podem.

2-Teoria de la designació

Malgrat que l’estil de Yolanda Díaz és ben diferent al de Pablo Iglesias, la legitimitat que ara té a nivell social emana directament de qui fos vicepresident del Govern i líder d’Unides Podem. És més, aquesta designació ha deixat descol·locada la nomenclatura dels morats elegits per congrés, és a dir, Irene Montero i Ione Belarra. No hi ha ruptura entre el lideratge d’Iglesias i Díaz. És més, cada vegada que el primer té ocasió, posa en relleu el paper de la seva successora en el Govern, una cosa que no sol ser habitual en altres partits. I si no, comparin la relació amb la d’Albert Rivera amb Inés Arrimadas, Mariano Rajoy amb Pablo Casado o, quan estava en l’oposició, els expresidents del PSOE amb Pedro Sánchez. Les transicions no solen ser una època de generositat entre el que se’n va i el que arriba en els partits polítics, però no així en el cas d’Unides Podem, perquè qüestionar Yolanda Díaz també seria qüestionar Pablo Iglesias, i això no està passant.

3-Teoria del pragmatisme

Pablo Iglesias va aconseguir el seu propòsit d’arribar al Govern amb la seva fórmula el 2020 després de molts ‘nos’ a altres propostes socialistes (una vegada el ‘sorpasso’ va ser descartat com a viable). Va dir ‘no’ a un Govern amb el PSOE i Cs el 2016 i va dir ‘no’ a un Govern en solitari del PSOE recolzat des de fora el 2019. Els dos rebutjos van provocar una repetició electoral, però ell va aconseguir el que sempre s’havia proposat: que Unides Podem arribés al Govern amb un repartiment de carteres propici per a la seva formació, una vicepresidència per a ell i els nacionalistes com a aliats. Allò va minvar la imatge de Iglesias, vist com una persona intransigent, incapaç d’arribar a altres acords que no siguin els proposats per ell mateix.

Notícies relacionades

Per fi a casa | Videocomentario de Verónica Fumanal

Vicepresident Vox | El videocomentario de Verónica Fumanal

Yolanda Díaz és vicepresidenta perquè Iglesias ho va lluitar per a Unides Podem. Ella ja no necessita reivindicar el paper dels morats, perquè, a més, en el Ministeri de Treball, gràcies a una conjuntura horrible com la de la pandèmia, ha aconseguit més acords i drets per als treballadors que en qualsevol altre. Cada erto negociat beneficiava per igual a treballadors i empresaris, una cosa que no sol ser habitual, de manera que ha aplanat el camí per a una reforma laboral pactada que satisfà una taula del diàleg social que està donant moltes lliçons al Congrés dels Diputats. Per tant, Díaz pot ser pragmàtica i reconeguda perquè la primera barrera la va trencar Iglesias per a la seva formació emportant-se els efectes nocius de fer-ho.

Probablement, el lector tingui altres hipòtesis sobre per què l’electorat que demanava acabar amb el règim del 78 vegi ara amb bons ulls una reforma laboral pactada amb la patronal. Segurament, en aquests set anys s’ha evolucionat a mesura que ho feia la seva formació. Però resulta d’allò més curiós que l’Iglesias del 2015 i la Díaz del 2022 tinguin entre l’electorat d’Unides Podem en el CIS exactament la mateixa nota, un 7,5, sent dos líders completament oposats en el fons i en les formes. Veurem si la ciència ens confirma o ens desmenteix els perquès.