Dimitir a Downing Street | Videocomentari de Verónica Fumanal

David Cameron

Tot va començar amb Cameron. El polític ‘tory’ va decidir posar en marxa el referèndum sobre el Brexit quan ell mateix estava en contra de la sortida. El que va ser una crisi interna dins del Partit Conservador i la seva incapacitat de gestionar-la internament va sotmetre el país a una de les eleccions més traumàtiques que es recorden. Com hem sabut posteriorment, el Brexit va guanyar amb tota mena de ‘fake news’ que obligaven a decidir entre la sanitat pública o continuar sufragant els malgastadors PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya).

Segons el columnista Fintan O’Toole, el plaer de l’autocompassió, com una forma d’egocentrisme, estava darrere d’un relat imposat des del mateix inici de la Unió en els 70 entre els britànics. Possiblement, Cameron no va saber calcular l’impacte de la seva decisió d’externalitzar el conflicte intern del seu partit, llastant no només el futur dels ‘tories’, sinó del mateix país. Cameron havia sigut elegit líder en el seu partit el 2005, va guanyar les seves primeres eleccions el 2010 i va ser reelecte amb majoria absoluta el 2015. Un any més tard va dimitir perquè un partidari del Brexit pogués gestionar la sortida.

Theresa May

Theresa May va ser la primera ministra elegida per la Cambra per executar el Brexit. Una dona que havia sigut al capdavant del Ministeri de l’Interior i amb llarga experiència política que sempre se situava a les quinieles com a possible líder conservadora. Sens dubte, la missió era tan complexa com incerta: sense acord intern al país, amb conflictes amb Irlanda, amb centenars de tractats sobre aspectes econòmics, duaners, ecològics, comercials, migratoris... i empreses abandonant el Regne Unit.

Amb un penediment notable de certa part de l’abstenció durant el referèndum, a més de les certeses de tongo, May havia de liderar un Brexit amb milers de dilemes que, al final, es van resoldre en dues vies: Brexit dur o tou. May va arribar al poder amb una frase lapidària, ‘Brexit means Brexit’, de la qual va ser víctima, perquè el Brexit mai va tenir una única sortida, sinó que era un laberint irresoluble que va acabar amb la seva carrera política al no saber trobar-ne una que sumés una majoria parlamentària. El maig del 2019 va anunciar la seva dimissió al ser rebutjats tres vegades els seus acords de sortida pel Parlament britànic.

Boris Johnson

Boris Johnson va ser elegit pels ‘tories’ el 24 de juliol del 2019 amb una promesa clara: el Regne Unit estaria fora de la UE el 31 d’octubre d’aquell mateix any «ha arribat el moment d’actuar i prendre decisions». Amb aquesta mateixa promesa va guanyar les eleccions de novembre d’aquell any amb majoria absoluta. Johnson era el líder executiu d’un país que volia acabar amb l’agonia de les negociacions de la UE a qualsevol preu, encara que fos un Brexit unilateral i per força... si és que això era possible. I no ho va ser.

El 12 de desembre, el Parlament britànic va aprovar l’acord, però la seva execució, a més d’alguns serrells, es va postergar per al gener del 2020. El 4 de gener, l’OMS anunciava un nou tipus de coronavirus a Wuhan i la carrera de Jonhson virava cap al negacionisme del virus, fins que a l’abril va ser ingressat per contraure’l. Les filtracions, qui sap si del seu partit o de qui fos el seu assessor de confiança, Dominic Cummings, han posat contra les cordes el primer ministre al revelar que va acudir a una festa quan tota la seva nació estava confinada per llei.

Notícies relacionades

Garamendi: gestos que són gestes | Videocomentari de Verónica Fumanal

Copiar el radical, un mal negoci | Videocomentari de Verónica Fumanal

Als partits britànics no els tremola el pols cada vegada que detecten que un líder no està a l’altura a les enquestes. Això és, precisament, el que li està passant al ‘premier’ britànic. Les últimes enquestes publicades afirmen que un 66% dels britànics, un 42% conservadors, assumeixen que Johnson ha de dimitir. En un altre sondeig, aquest percentatge se situa en el 56%. Aquest clamor demoscòpic se suma a l’assetjament dels mitjans de comunicació de tota mena de línia editorial, en què els titulars són taxatius: «Mentider», «ens tracta com idiotes», «¿està acabat?».

Així que, tret de gir de guió inesperat, és probable que estiguem assistint al final de la carrera del tercer primer ministre, que, igual que els seus predecessors, assumirà una dimissió abans d’acabar el seu mandat des de Downing Street. L’autor abans citat, Fintan O’Toole, va escriure el llibre sobre els orígens del Brexit anomenat ‘Un fracaso heroico’. Un bon titular per a la sortida de tots ells.