El trio de la benzina a Jersey i un ‘serrell’ dels 100 milions evaporats de KIO

Amb aquesta presentació, Romero Maura (Niça, 1940) va enviar la tardor de 1990 un tribut al seu antic company d’Oxford, l’historiador marxista especialitzat en l’aparició del nazisme a Alemanya Timothy Mason, que es va suïcidar sis mesos abans a Roma al fer 50 anys. Romero Maura, que havia fet la carrera de Dret a la Facultat de Dret de Barcelona i va estudiar a l’Institut de Ciències Polítiques de París, es decantaria per la història atret pel professor, historiador i hispanista britànic Raymond Carr (1919-2015). Tots dos aconseguirien crear l’esmentat Centre d’Estudis Ibèrics, amb finançament del Banc Urquijo. L’historiador Juan Pablo Fusi succeiria Romero Maura com a director el 1976.

Romero Maura, besnet d’Antonio Maura (1853-1925), president del Consell de Ministres en cinc ocasions durant el regnat d’Alfons XIII, i net de Miguel Maura Gamazo (1887-1971), ministre de Governació en el Govern provisional de la Segona República (abril-octubre 1931), va tornar a Espanya el 1990 per treballar, discretament, com assessor al Ministeri de Cultura de Jorge Semprún Maura.

Aquesta reserva, en realitat, formava part del seu estil. Després de treballar en el sector financer a Washington, va ser nomenat president director general del banc nord-americà Merrill Lynch a França, on va exercir el 1987 i 1988.

Cercle de confiança

Les seves bones relacions amb Joan Carles I i Manuel Prado y Colón de Carvajal, conegut com a «administrador privat» o intendent del monarca, van portar Joan Carles I a proposar el seu nomenament per ordre del Ministeri d’Educació i Ciència del 12 de novembre de 1993, com a membre del primer patronat de la Fundació Centre Rei Joan Carles I d’Espanya de la Universitat de Nova York.

Segons l’ordre, «el primer patronat està constituït per les següents persones: president, honorari, S. M. el Rei Joan Carles I; president, doctor John Brademas; vocals, el president de la Universitat de Nova York, en l’actualitat L. Jay Oliva, l’excel·lentíssim senyor Manuel Jaime de Prado y Colón de Carvajal, doctor Joaquín Romero Maura, senyora Inmaculada d’Habsburg Lorena, senyor Rodrigo Uría Meruéndano, senyor Jesús Sainz Muñoz, senyor C. Duncan Rice, senyor John, J. O’Connor i senyor Christopher Mitchell; havent acceptat tots el càrrec».

El domicili que figura en l’esmentada ordre per a la Fundació a Madrid és Castellana, 31. Era també la seu de les empreses que gestionava Prado y Colón de Carvajal a l’edifici Pirámide. El 1997, el president John Brademas, historiador i hispanista, amb la presència dels reis Joan Carles i Sofia, inauguraria amb la presència de Hillary Rhodam Clinton, la primera dama dels Estats Units.

Els 100 milions

En aquests anys, Joan Carles I també travessava per una situació difícil. Els 100 milions de dòlars que va rebre l’agost del 2008 del Ministeri de Finances de l’Aràbia Saudita al seu compte suís de la Fundació Lucum podrien ser, amb les diferències del cas, un ‘remake’ o una nova versió actualitzada de la pel·lícula rodada llavors.

El financer Javier de la Rosa, representant del fons sobirà d’inversió Kuwait Investment Office (KIO), va aprofitar el caos provocat per la primera guerra del Golf (agost de 1990) per fer una operació de pillatge d’abast multimilionari. I 100 milions de dòlars d’aquest saqueig van ser enviats a un compte de Prado y Colón de Carvajal de la Banque Société Générale Alsacienne del Banque a Ginebra (Sogenal) en dues partides (80 i 20 milions, respectivament).

L’Audiència Nacional primer i el Tribunal Suprem després condemnarien Prado i De la Rosa per aquesta apropiació indeguda. Dues sentències, el 2002 i el 2006, van qualificar com a fets provats que els 100 milions de dòlars van arribar al poder de Prado a Suïssa, però que aquí els diners s’havien evaporat.

De la Rosa va afirmar que havia acordat enviar els diners a nom de Prado a Suïssa en un dinar amb Joan Carles I al Claridge’s Hotel, al barri de Myfair de Londres, escortat per Iñigo Churruca, el número dos de Sabino Fernández Campo, cap de la Casa de Sa Majestat el Rei.

Les investigacions

El fiscal del Tribunal Suprem Salvador Viada explica a aquest diari: «El gener de 1998 em crida al seu despatx el fiscal general de l’Estat, Jesús Cardenal, per parlar de la investigació sobre Manuel Prado i em pregunta si no es pot arxivar». ¿Per quin motiu? «Em va dir que l’havia anat a veure un advocat important que li havia esmentat la seva preocupació pel Rei. En realitat, havia de ser una excusa. Podia tractar-se simplement de preocupacions de més amunt que li havien fet arribar».

¿Què va passar? «Li vaig dir que m’ho ordenés per escrit. No ho va voler fer. En vaig informar el meu cap, Carlos Jiménez Villarejo. I vam demanar per a Manuel Prado una fiança de responsabilitat civil de 2.000 milions de pessetes, cosa que ja teníem pensada».

Joan Carles I va fer gestions abans de la sentència del 2002 per mirar de protegir Prado y Colón de Carvajal. Però no van prosperar. Ho va intentar un altre cop abans de la del 2006 i tampoc va tenir ressò.

El silenci de KIO

Notícies relacionades

La pròrroga de les investigacions al rei emèrit o la venda de la pell de l’os

Bertossa o el rastrejador que va seguir la pista dels diners de Joan Carles I i Corinna, per Ernesto Ekaizer

El 14 de setembre de 1999, la jutge Teresa Palacios i Salvador Viada van viatjar a Nassau (les Bahames) per interrogar el president de KIO Mohamed Fahad al-Sabah, que va acceptar prestar declaració. Viada tenia al seu quadern diverses preguntes clau. Una era, precisament, què havia passat en el presumpte dinar entre De la Rosa i el rei Joan Carles al londinenc Claridge’s Hotel. Però no va poder ser. Al-Sabah se n’havia penedit. De tornada van rebre una trucada en què el president de KIO deia que s’ho havia pensat i que declararia. Però ja no van tornar. La jutge va dictar una ordre d’arrest internacional contra ell.

Un ‘serrell’ de 10 milions d’euros, que procediria d’aquestes operacions dels anys 90 del segle passat, ha aflorat en un trust (fideïcomís) segons un informe del Sepblac (Servei Executiu de la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals i Infraccions Monetàries) de finals d’octubre del 2020. Manuel Prado y Colón de Carvajal, el responsable d’aquest trust, va ser substituït al morir, el 2009, per Joaquín Romero Maura, que pateix d’Alzheimer avançat.