Les maniobres judicials per a una marxa enrere en els indults

Després del rebuig de tots els recursos (set per cadascun dels nou dirigents independentistes condemnats en el judici del procés) la setmana passada pels magistrats de la secció cinquena de l’esmentada Sala Tercera, la magistrada ponent, Ángeles Huet, segons estava previst, ha deixat la seva secció per incorporar-se a la nova Sala d’Admissió pel termini de sis mesos. La substitueix la magistrada Inés Huerta.

Sense que, com sol dir-se, la tinta s’hagi assecat a les sentències que rebutgen tots els recursos contra els indults concedits pel Govern, ha començat el postureig judicial, la prova del nou del cercle judicialització de la política-politització de la justícia. I és que, si bé es coneix la resolució per la qual la secció cinquena ha denegat als partits i dirigents polítics el seu dret a recórrer, les sentències corresponents estan en procés d’elaboració juntament amb els dos vots particulars contraris.

Camí del Constitucional

Els partits derrotats van anunciar immediatament un nou recurs, aquesta vegada davant el Tribunal Constitucional. Però ara, quan se’ls doni trasllat de les interlocutòries, presentaran un recurs de súplica davant la mateixa secció que els ha denegat el dret. Precisament pel canvi de composició del tribunal que la resoldrà. ¡Elemental! Però, com també deia Sherlock Holmes, «no hi ha res més enganyós que un fet obvi».

Vegem-ho.

La secció cinquena, al denegar als partits i dirigents el seu dret a recórrer (legitimació activa), ¿ha modificat una doctrina ja consolidada? La resposta és contundent: en ocasió de resoldre els recursos interposats per Vox i pel PP contra el reial decret de nomenament com a fiscal general de l’Estat de Dolores Delgado, els va rebutjar, a primers de novembre passat, per falta de legitimació dels recurrents.

I no es va limitar a desestimar-los de ple. A més, a tall d’advertència, va sentenciar: ‘polítics, no volem que ens continueu manipulant’. És a dir: al denegar el dret a recórrer els indults, la secció cinquena va aplicar la setmana passada al peu de la lletra la seva jurisprudència.

¿Pot canviar la sentència?

La substitució a la secció cinquena de la Sala Tercera d’Ángeles Huet, del sector anomenat progressista, per Inés Huerta, del sector anomenat conservador, suposa un canvi en el perfil de la majoria del tribunal encarregat. Dels tres magistrats que van tombar els recursos contra els altres dos es passarà a tres conservadors contra dos progressistes.

¿Canviarà, per tant, el sentit de la sentència? En el cas dels recursos de Vox i el PP contra el nomenament de la fiscal general de l’Estat, els magistrats conservadors eren minoria a la secció quarta. Per tant, no reunien el requisit de ser majoria, segons exigeixen tant la llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ) com la llei reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (LJCA), perquè l’assumpte s’aboqués al Ple de la Sala Tercera.

Però van intentar, per aconseguir-ho, que el president de tota la sala, César Tolosa, ho portés al ple, tenint en compte que pot fer-ho d’ofici. Per a això van reunir firmes. Però només en van obtenir 9 sobre 32 magistrats de la Sala Tercera. Inés Huerta era entre els signants.

L’assumpte es va quedar a la secció quarta. I la majoria va recolzar la ponència de la magistrada Pilar Teso de denegar la legitimació a Vox i el PP per recórrer el nomenament. La magistrada Inés Huerta té en el seu historial una posició rellevant sobre el dret a recórrer o la legitimació activa. I és, precisament, en un assumpte d’indult.

Afectats o ofesos

El Suprem va anul·lar el juny del 2015, per un defecte de forma, l’indult que el Govern del PP va concedir el 2013 a Miguel Ángel Ramírez, empresari del sector de seguretat i president de la UD Las Palmas, condemnat a tres anys de presó per fer obres il·legals al seu xalet en una zona protegida, en un recurs instat per Ecologistes en Acció.

La magistrada Huerta i el seu col·lega Diego Córdoba van fer un vot particular en el qual s’oposaven al dret a recórrer. «L’associació recurrent, tot i que té com a final estatutari la defensa i conservació del medi ambient, entès com a interès mediambiental genèric, no té la condició d’afectada/ofesa pel delicte».

Però, atenció, afegia: «Per la qual cosa només tindria legitimació activa per impugnar la decisió d’indult si hagués sigut part en el procés penal mitjançant l’exercici de l’acció popular, atesa la naturalesa pública dels delictes mediambientals. No obstant, no va intervenir podent fer-ho».

Amb tot, ser acusació popular confirma que no es compleix la condició de part «afectada/ofesa pel delicte». Precisament, Vox, a diferència dels altres recurrents, al·lega haver sigut acusació popular en el judici del procés per justificar la seva legitimació activa per recórrer. Per tant, si la magistrada Huerta s’alinea amb els altres dos magistrats que ja han votat a favor del dret a recórrer de Vox, girarien la truita en la qüestió prèvia de la legitimació.

Qüestió de potestat

«¿Pot una secció canviar la doctrina jurisprudencial a través d’un precedent com aquest que afecta no només els indults, sinó assumptes que van a totes les seccions de la Sala Tercera?», es pregunta una font judicial. I respon: «Una modificació de tal calibre hauria de ser resolta pel ple».

Notícies relacionades

La partida de mus entre Marchena i Batet (I)

Com més població, més recursos

Però, a part de la legitimació, quedaria el debat de fons. I segons la magistrada Inés Huerta, l’indult és «una facultat potestativa no susceptible de ser combatuda en seu jurisdiccional, tret de quan s’incompleixin els tràmits establerts per a la seva adopció (o quan, d’acord amb el suport tàctic, s’adverteixi, grosso modo, un exercici arbitrari de la potestat, proscrit amb caràcter general). La seva concessió o denegació és un acte que no està subjecte a Dret Administratiu».

Però tot i que al final el tema de la legitimació fos un viatge enlloc i el decret d’indults sortís incòlume, la prolongació d’aquest tema permetria a la dreta mantenir l’espasa de Dàmocles sobre el Govern. I això, precisament això, és el que pot denominar-se l’Estat judicial espanyol.