Els partits obren el ball d’alcaldables a Barcelona

Tot sembla indicar que Ernest Maragall, el guanyador de les municipals el 2019, repetirà intent el 2023. Encara no és oficialment el candidat perquè «ERC no es deixa portar per les presses d’altres partits que l’únic que tenen per anunciar és el nom del candidat, i que, a més, necessiten temps per donar-lo a conèixer», afirma una font republicana.

El tancament de files en el partit sobre l’elecció de Maragall és gairebé total, així com el diagnòstic del seu principal punt feble: l’edat. L’exconseller acaba de complir 79 anys, és 45 dies més jove que el president dels Estats Units, Joe Biden. «Oblida’t de la seva edat i escolta’l», diu amb vehemència una veu important dels republicans. «És el candidat que millor pot projectar la ciutat cap al futur. Els altres no tenen ni idea de per on començar».

Segons aquesta veu, la competència de Maragall a l’alcaldia oscil·la entre els que pretenen «tornar al punt anterior a la crisi» i els que advoquen «per una sostenibilitat sense saber com arribar-hi».

Com en gairebé tots els espais polítics, en el dels comuns la gran incògnita és qui serà el candidat a les eleccions del 2023. Però, en aquest cas, la decisió és encara més transcendent, per l’innegable pes polític del nom d’Ada Colau. Alcaldessa per sorpresa el 2015, el 2019 va repetir amb l’imprescindible recolzament de Manuel Valls. En principi, el 2023 tocaria a un altre aspirant, però Barcelona en Comú pot autoritzar Colau que intenti un tercer mandat. ¿L’alcaldessa vol repetir? Fa uns dies, va dir que el debat intern no s’iniciarà fins al maig, però el cert és que fa un any i mig els seus veien molt perdudes les eleccions.

Ara, en canvi, la sensació és que hi ha partit i que la votació es decidirà per poques paperetes, amb la qual cosa l’impuls de Colau pot ser decisiu, tot i que la figura de l’alcaldessa també provoqui un ampli rebuig en determinats sectors de la ciutadania. Si l’alcaldessa decideix no presentar-se, els substituts naturals són els seus actuals lloctinents a l’ajuntament: Janet Sanz i Jordi Martí.

Fa un mes que Salvador Illa va designar la nova cúpula del PSC. I entre els cinc vicesecretaris que pilotaran la nova era hi ha Jaume Collboni al capdavant de l’àrea de Política Municipal. Aquesta decisió mostra que l’actual líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona té el recolzament del partit per intentar convertir-se en alcalde el 2023. Però, després de les experiències de canvi de candidat en l’últim minut del 2019 (Alfred Bosch per Ernest Maragall a ERC, i Neus Munté per Elsa Artadi a JxCat), i el relleu per sorpresa de Miquel Iceta per Illa en les eleccions catalanes de l’any passat, les especulacions també han arribat al grup municipal del PSC a Barcelona.

¿Qui podria ser el candidat socialista si no ho fos Collboni? Doncs depèn a quin sector del partit es consulti. Han sonat els noms del mateix Illa, de Miquel Iceta (actual ministre de Cultura) i, més recentment, de la flamant delegada del Govern, Maria Eugènia Gay. Recuperar la joia de la corona que el PSC va perdre fa més d’una dècada i col·locar el partit en posició de recuperar també la Generalitat pot dependre d’un grapat de vots.

Elsa Artadi és l’única precandidata a les primàries de Junts i fins al 3 de febrer haurà d’obtenir el recolzament del 20% dels militants barcelonins per ser proclamada oficialment. A Junts estan tan convençuts que Artadi serà la candidata com insegurs se senten respecte als resultats que ofereixi aquesta aposta. Tres són les raons que motiven aquesta inquietud: els precedents (el 2019 va baixar de 10 a 5 regidors), el perfil poc progressista d’Artadi i la competició extrema que es produirà entre els comuns, ERC i el PSC per l’alcaldia. La clau, asseguren a Junts, serà fer una campanya no basada en l’eix independentista, sinó a intentar aglutinar els diferents descontentaments amb el govern la ciutat amb un missatge: «Res més diferent de Colau que Elsa».

Les opcions alternatives a Artadi, que ara per ara són només rumorologia, obtenen una resposta clara en el partit: no hi haurà experiments aliens al dia a dia de la ciutat i la candidata serà ella llevat que es presentés una alternativa millor que acceptés anar als comicis. Només Xavier Trias, si desitgés tornar, podria generar un terratrèmol suficient per desbancar la candidata, però aquest compta al 100% amb el recolzament de l’exedil, així com el del conseller d’Economia, Jaume Giró.

Els taronges no volen reeditar acords preelectorals arriscats després de ser escarmentats per l’operació Manuel Valls. Els xocs incessants en campanya pels pactes autonòmics amb l’extrema dreta i després per la investidura d’Ada Colau van liquidar una aliança que ja naixia feble. Cs es resisteix a una envestida, tot i que a les seves files són conscients que no ho tenen fàcil per obtenir representació. Actualment tenen tres regidors, perquè la quarta va marxar a Valents i, per tant, és no adscrita.

Els últims moviments tant de Valents com del PPC fitxant càrrecs taronges perjudiquen la seva marca, però confien a remarcar el caràcter liberal per evitar un naufragi a les urnes. Des del partit promocionen la regidora Mari Luz Guilarte com a cap de llista i, ara per ara, descarten possibles aliances veient com el PPC es fortifica. Encara falta temps per analitzar la demoscòpia i prendre decisions.

El PPC va entrar en el consistori per la mínima. El candidat Josep Bou va salvar els mobles a l’últim minut i va entrar a l’ajuntament amb dos regidors, vorejant el 5% dels vots. La seva etapa ha estat marcada per la crisi interna sota la seva batuta, amb cessaments i vetos continus. Avalat inicialment pel líder nacional Pablo Casado, Bou ha anat perdent la confiança de la direcció pels seus estirabots i el seu coqueteig amb Vox, alhora que va exigir dimissions després de les eleccions catalanes. Per això part de la cúpula del PPC busca un candidat que li faci front en vista de les reiterades insistències públiques de Bou a repetir com a cap de llista.

En les càbales apareix amb força el nom de Daniel Sirera, que va ser president del PP català entre el 2007 i el 2008, i exregidor a la capital catalana, però també es contempla l’eurodiputada Dolors Montserrat, exministra del Govern de Mariano Rajoy, com a possible alcaldable. Ara per ara, no es preveu una aliança amb Valents, i molt menys amb Cs.

L’operació de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona va acabar amb un divorci amb Cs, amb la investidura d’Ada Colau salvada pels seus vots i amb el polític de tornada a França. La que va ser la seva número dos i ara diputada del PPC en el Parlament, Eva Parera, ha rebatejat el partit amb el nom de Valents i ha incorporat a les seves files exdiputats de Cs i exdirigents populars per consolidar la seva marca. El seu propòsit és conjurar el constitucionalisme en una única candidatura, però això no convenç les direccions de Cs i el PPC, que miren amb recel tots els seus moviments.

L’aspiració de Valents és, com a mínim, aconseguir representació a l’Ajuntament de Barcelona. Després de la ruptura amb els taronges i l’adeu de Valls, es queden dos regidors i compten amb el recolzament d’una regidora no adscrita, Marilén Barceló, que va deixar Cs per afegir-se al partit. Ningú discuteix que sigui Parera qui encapçali la llista en cas d’absència de pactes preelectorals.