De Prenafeta a Sabrià: la Generalitat som tu i jo

En les seves memòries Prenafeta explica que el dia que van entrar al Palau el 1980, Jordi Pujol li va dir: «Lluís, la Generalitat som tu i jo». Tots dos s’ho van arribar a creure fins al punt que quan, el 2003, els Pujol van abandonar la plaça Sant Jaume, la dona del president va dir allò que tenia la sensació que «li havien entrat a casa». I això que llavors no sabíem res del seu paper com a superiora d’un convent en què es portaven les finances en negre de la família com si fossin missals. Sigui com sigui, l’escuder del president de la Generalitat sempre ha tingut un pes decisiu, en bona mesura perquè en aquesta institució pesa molt més el protocol, la comunicació i les aparences que el poder real, més administratiu que polític. Els que ocupen aquesta posició solen ser reflex dels seus caps. Prenafeta era una de les mil cares de Pujol mentre que Duarte va ser-ne una altra de molt diferent. García Bragado, jutjat i absolt per corrupció, tenia trets de Maragall i Táboas els tenia de José Montilla, amb qui podia compartir viatge amb cotxe durant sis hores i no dir res. De la intriga a discreció, la gamma de registres és àmplia.

Ara Sabrià és l’escuder de Pere Aragonès. Són el resultat d’un temps estrany. Per edat, com expliquen els experts en informació sobre els republicans, no els tocaria ser a Sant Jaume sinó en alguna conselleria. Aragonès ja ho va estar després de la detenció de Oriol Junqueras i Sabrià va ser portaveu parlamentari després de la marxa a Suïssa de Marta Rovira. Des d’aquests llocs van torejar les extravagàncies de Quim Torra a la presidència. El seu mantra des de fa un any és no ser com Torra. Tot i que això els obliga a navegar en aigües turbulentes, entre el món encara hiperventilat d’una part del partit de Puigdemont, els estirabots de la CUP i els silencis de Pedro Sánchez. Aragonès i Sabrià són l’essència del que els cafeters de la política anomenen «Esquerra-govern» en dialèctica poc hostil ara per ara amb l’«Esquerra-partit» que lidera Marta Rovira a través de Marta Vilalta i l’«Esquerra-moviment» de Junqueras. 

El projecte de Jocs Olímpics d’Hivern sintetitza a la perfecció aquest remolí que administra Sabrià com pot i com sap. Lidia bé amb el món de l’antiga Convergència que li resulta familiar, coneix la tècnica parlamentària i sap capejar amb el seu partit. Una altra cosa són les relacions institucionals que poden arribar a desbordar un lloc ja per si mateix complex. Una trobada per baixar tensió amb el president d’Aragó, Javier Lambán, va acabar aquesta setmana com el rosari de l’aurora per un sobreescalfament en què el camí possibilista de deixar en mans del Comitè Olímpic Espanyol el repartiment de les competicions entre les diverses estacions d’esquí del Pirineu va derivar en el precipici de la quantitat de banderes espanyoles i catalanes que es posarien i de reobrir el contenciós de l’art sacre entre dos governs d’esquerres. Dijous, Sabrià no va ser reflex d’Aragonès i el seu homòleg va deixar en millor situació Lambán, més donat als estirabots, que aquesta vegada va saber contenir. La consellera Vilagrà i el president del COE, Alejandro Blanco, tenen a les mans reprendre el camí d’un projecte ple de nostàlgia de les classes decadents de Barcelona i d’ambició d’aquesta Catalunya dinàmica que Esquerra aspira a representar. I això no va de banderes ni de relíquies.