Sánchez aconsegueix salvar la reforma laboral i es resitua al centre davant el nou cicle electoral

Aprovada. Després d’estar en suspens durant setmanes, després d’haver netejat el camí només a ultimísima hora i amb l’ombra del descarrilament fins al final, la reforma laboral pactada pel Govern amb la patronal i els sindicats va tirar endavant aquest dijous. Els números van sortir, sense sobresalts ni errors fatals. 176 vots a favor per 173 en contra. Els previstos, un cop el PDECat i UPN van confirmar in extremis el seu recolzament al text i ERC i el PNB, el cop de porta definitiu. L’Executiu de coalició obté la convalidació del reial decret llei, sense canvis, sense tocar ni una coma. Obté la ratificació per a una de les mesures més troncals de la legislatura, emblema de la gestió de Yolanda Díaz aTreball i exigència compromesa amb Brussel·les. No sense cap cost.

La majoria de la investidura es trenca, però per ara no hi haurà ruptura. El bloc de progrés no salta pels aires. No ho volen els socialistes ni els morats, però tampoc els socis habituals, que aquest cop van abandonar el bipartit. Ho va resumir Gabriel Rufián, portaveu d’ERC: «Avui no s’acaba el món». No s’acaba, però aquest 3-F per a la història, no obstant, sí que obre una via diferent, una majoria transversal, amb Ciutadans, el PDECat i les petites formacions. Una alternativa útil per als socialistes, sucosa i oportuna quan queden menys deu dies per a les eleccions a Castella i Lleó.

Malgrat que els vots semblaven ben lligats des de la nit abans, al matí la Cambra va viure unes hores d’intriga i angoixa. Sergio Sayas i Carlos García Adanero, els dos diputats d’Unió del Poble Navarrès (UPN), absolutament decisius, es van desmarcar de la postura del seu partit. Del sí que el president de la formació, Javier Esparza, havia segellat amb el PSOE. Els semblava «un error», els costava «molt» defensar-ho. Però, després de créixer la tensió, els dos van anunciar que acatarien la directriu del cap de files. I ho van fer. L’Executiu no es podia permetre que tots dos viressin cap al no, perquè el decret llavors decauria. Els dos parlamentaris, no obstant, van renunciar a intervenir en el ple.

La delicada maquinària de la votació va funcionar segons el guió previst. El PSOE (120 diputats) i Unides Podem (34) van sumar amb Ciutadans (9), el PDECat (4), Més País (2), UPN (2), Compromís (1), Terol Existeix (1), el PRC (1), Coalició Canària (1) i Nova Canàries (1). 176 en total, pels 173 que va agrupar el bloc del no: el PP (88), Vox (52), ERC (13), el PNB (6), Bildu (5), Junts (4), CUP (2), BNG (1), Fòrum Astúries (1) i l’exdiputat de Cs Pablo Cambronero, inscrit al Grup Mixt.

El Govern i els seus socis es van cuidar de dinamitar els ponts bastits des de la investidura. La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, que acusava amb «tristesa» el cop per no haver vist prosperar la seva aposta per reeditar el bloc de progrés, es va defensar dels retrets d’ERC –de qui assumeix que serà el seu competidor electoral per l’esquerra a Catalunya–, al·legant que la reforma no és «fum», sinó un acord «de país», «històric», que sí que millora la vida dels treballadors i recupera drets perduts. Li va doldre que no s’hagués discutit de «continguts» amb els republicans (a diferència del que va passar amb el PNB, va contraposar), que la «norma més important de la legislatura se substanciï en debats superficials», en el «camp de les rivalitats partidistes».

«Recompondre» el bloc

Però Díaz no es va acarnissar amb ERC. De fet, ni va esmentar el partit explícitament. Ni va sortir a rebatre Rufián, com sí que va fer amb la representant del PP, Cuca Gamarra. El paper més combatiu l’hi va deixar a la diputada Aina Vidal, dels comuns –«¿a què juguen ERC, Bildu i la CUP tombant drets?»–, i els socialistes per la seva banda també es van encarar amb els populars. ERC va carregar contra un decret que fa la fila d’una «estafa», contra una negociació que en realitat no era tal perquè la condició era no modificar el text i es tractava, simplement, de «pressió». Però des del principi va aclarir que el 3-F no marcarà un abans i un després definitiu. ERC és un «partit seriós» i continuarà parlant amb l’Executiu el que quedi de legislatura: «No s’acaba el món, demà haurem de continuar parlant perquè som molt conscients de l’alternativa».

Notícies relacionades

¿Qui votarà què en la reforma laboral i per què ho faran?

¿Qui guanya i qui perd amb la nova reforma laboral?

El PNB també manté oberta la via del diàleg. Igual que Bildu, malgrat que es va despenjar de les converses molt abans i l’Executiu sabia que no trobaria la seva complicitat. El seu no, va dir Oskar Matute, no persegueix debilitar el «bloc d’esquerres» i de seguida «treballaran per refer-lo». Des de Més País, que sí que va recolzar el bipartit, la seva diputada Inés Sabanés també cridava a «recompondre» el bloc, per no interrompre «una època de canvis».

En les últimes setmanes, era Unides Podem qui advertia del perill de la via Cs que sempre es va plantejar (i va treballar) el PSOE, pel «risc» de «ruptura» del bloc d’investidura. Els socialistes no compartien aquesta lectura, tampoc els aliats habituals. La d’aquest dijous era una «votació singular», «sense conseqüències», perquè la reforma laboral és una norma amb «condicionants que no té cap altra votació». «A partir de demà toca parlar d’altres lleis, continua la majoria progressista», indicava un ministre socialista al pati del Congrés.