El Govern temia la traïció d’UPN, per això va negociar amb el PNB fins al final

El Govern mai s’ha acabat de fiar dels dos diputats d’Unió del Poble Navarrès –la traïció del qual ahir va estar a punt de fer caure la reforma laboral–, per això va buscar la garantia de la negociació amb el seu president, Javier Esparza i, sobretot, va mantenir un línia de comunicació oberta amb el PNB fins poques hores abans de la votació. El cap de l’Executiu, Pedro Sánchez, va fer un últim esforç per convèncer els bascos aquell dijous amb una trucada a les 8 del matí al president del PNB, Andoni Ortuzar.

El rebuig dels seus socis habituals –ERC, EH Bildu i el PNB– a l’acord subscrit amb patronal i sindicats va fer que la part socialista del Govern busqués una suma alternativa amb Ciutadans, el PDECat, UPN, Més País-Equo, Compromís, el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC), Nova Canàries i Coalició Canària. De totes aquestes formacions, els que més recel provocaven eren els dos parlamentaris navarresos. Tot i que el PDECat encara no havia fet públic el seu vot, l’Executiu donava per assegurat, des de principis de la setmana, el seu suport. Segons una ministra, el seu portaveu, Ferran Bel, «és un home de paraula i mai ha traït els acords als quals arriba».

No temien pel que farien els quatre diputats del PDECat, malgrat que no van fer públic el seu vot fins dimecres a la tarda, la vigília de la convalidació del reial decret al Congrés. Però no se sentien segurs amb UPN perquè no és un soci habitual del Govern. Temien que poguessin dir que sí i després despenjar-se del pacte, segons assegura un membre de l’Executiu. `

L’aval d’Esparza

Amb l’objectiu de minimitzar riscos, les negociacions es van portar a terme al més alt nivell. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, van mantenir un sopar a Madrid amb el president d’UPN, Javier Esparza. Un cop van constatar que estava obert a recolzar la reforma laboral, el número tres del PSOE va prosseguir amb les converses. L’acord es va tancar dimecres a les 19.30 hores. UPN votaria que sí a canvi que els socialistes retiressin la seva reprovació a l’alcalde de Pamplona, el regionalista Enrique Maya, i li aprovés modificacions pressupostàries per valor de 27 milions d’euros.

Molt poc abans, el PDECat havia fet públic el seu suport. El Govern ja comptava amb 176 sís i 173 nos. Malgrat que anava guanyant el sí, durant les últimes hores van continuar negociant amb ERC i el PNB. La vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, va ser qui ho va intentar amb els republicans, i el bloc socialista –Bolaños, Santos i Héctor Gómez–, amb el portaveu del PNB, Aitor Esteban.

La renúncia a ERC

Feia dies que els socialistes havien renunciat a convèncer ERC perquè veien impossible un canvi d’opinió. El 24 de gener es va produir una trobada entre l’equip habitual de negociadors. Bolaños, Gómez, Adriana Lastra i María Jesús Montero del costat del PSOE i Gabriel Rufián, Marta Vilalta i Josep Maria Jové per part d’ERC. En aquesta reunió, el Govern va transmetre que no hi havia opcions de tocar el text de la reforma laboral i que, a més, no avalaven el que pactessin amb Díaz si comportava una modificació de legislació complementària.

Les dues parts van tenir clar en aquell moment que no s’entendrien. ERC va percebre «zero pressió» de l’Executiu, cosa que el va fer pensar que ja estava forjant una aliança alternativa. I els socialistes eren conscients que els republicans no canviarien la seva pretensió d’introduir la seva empremta a la reforma laboral. Fonts socialistes del PSOE confirmen que «sempre vam tenir clar que ERC no entraria». «Has de conèixer els teus negociadors», asseguren en relació amb l’experiència que tenen a l’hora de buscar altres acords.

No obstant, Díaz va insistir que volia comptar amb ERC i aquell dimecres a la tarda va intentar convèncer el portaveu republicà perquè acudís a una cita al Ministeri de Treball amb la promesa que també hi aniria Bolaños per oferir garanties al pacte. Però Rufián va trucar al ministre, que no estava al corrent de la trobada ni la va veure necessària si no s’havia produït cap canvi.

«Salvar Garamendi»

Però a qui el bloc socialista no va voler renunciar és al PNB. La interlocució amb catalans i bascos és molt fluida. Tot i que la relació amb el PNB és menys voluble, més estable, i a Bilbao solen atendre amb més facilitat les crides a la «responsabilitat». El Govern volia disposar d’un matalàs per si fallava algun vot de la majoria alternativa. Si els bascos s’abstenien, el risc de traïció dels dos diputats navarresos quedava totalment neutralitzat. Però no ho van aconseguir ni amb la trucada de Sánchez a Ortuzar.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Molt pressionat pels sindicats bascos majoritaris, ELA i LAB, i en una creixent rivalitat electoral amb EH Bildu, el PNB exigia la prevalença dels convenis autonòmics per votar-hi a favor. El Govern no ho ha pogut acceptar, segons les fonts consultades, perquè s’havia compromès amb el president de la CEOE, Antonio Garamendi, a no tocar el text de l’acord. Fonts de l’Executiu reconeixen que la negociació parlamentària de la reforma laboral, la recerca de vots, ha sigut molt més complicada precisament per això, perquè s’havia de «salvar Garamendi», que ha rebut crítiques d’alguns sectors de la patronal pel seu pacte amb el Govern.

Això ha impedit oferir cap contraprestació als grups parlamentaris. Al començament de les negociacions, el PNB, ERC i PDECat van mantenir converses per pactar unes correccions mínimes a l’acord amb els agents socials i comprometre el vot afirmatiu. Però aquest intent, que suposava anar amb una oferta tancada al Govern, va naufragar molt ràpid i el PSOE va entendre que necessitava una suma diferent de la majoria de la investidura. La va crear, entre molts partits, amb la implicació d’UPN. Això gairebé li ha costat la derogació de la reforma laboral, si no hagués sigut per l’error del diputat del PP.