Context Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Vox i l’‘efecte tòxic’
A França i Alemanya s’ha tancat el pas a l’extrema dreta en els governs i s’ha mirat cap al centre. Aquí Sánchez i Casado no estan per la feina, tot i que seria imprescindible per abordar grans reformes
Com en el conte de la lletera, les eleccions anticipades a Castella i Lleó han acabat amb el somni d’una majoria absoluta del PP: la gerra política d’Alfonso Fernández Mañueco no s’ha trencat, però el contingut ha quedat seriosament contaminat. L’accelerador del cicle de canvi a Espanya ha donat un resultat pervers: el PP ha passat de governar amb Cs, que tenia la vicepresidència, a dependre de Vox, que reclama aquesta vicepresidència.
Mentrestant, la història europea ens alerta dels riscos que l’ascensió de l’extrema dreta representa per a les democràcies i de com els partits poden evitar que contamini el conjunt del sistema. En primer lloc, s’ha de cuidar el llenguatge, com explica el filòleg Victor Klemperer a ‘LTI. La lengua del Tercer Reich’. «Les paraules –adverteix– poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic».
Cuidar el llenguatge, restablir les bones maneres, és l’intangible previ. En segon lloc, en el pla proactiu, hi ha el precedent de dues democràcies europees que van patir la barbàrie nazi: Alemanya i França. En els dos països, amb mètodes diferents segons el seu règim electoral, s’ha barrat el pas a l’extrema dreta. França, amb un sistema de dues voltes, ha practicat el desistiment republicà, és a dir, la renúncia del candidat més mal situat en benefici del que més possibilitats té de derrotar l’aspirant lepenista; en les regionals, també a doble volta, donant una prima al partit més votat.
A Alemanya, amb un sistema de representació de base proporcional com l’espanyol, es prescindeix de l’extrema dreta (AfD) tant en el Govern federal com als länder. Quan aquesta regla s’ha intentat trencar, s’ha tallat en sec. Va ser el cas del land de Turíngia, el febrer del 2020, on la CDU va votar un candidat liberal de bracet d’AfD. El president regional no només va haver de dimitir, sinó que l’episodi, la primera vegada que es trencava la regla no escrita, li va costar el càrrec a Annegret Kramp-Karrenbauer, llavors successora d’Angela Merkel a la CDU.
Des d’aquestes coordenades, democristians i socialdemòcrates –constructors del model social de referència– han mirat al centre: els governs de ‘gran coalició’ entre CDU i SPD, i ara –després de les generals de setembre– la ‘coalició semàfor’ entre SPD, verds i liberals. Aritmèticament, a Espanya el bipartidisme imperfecte del PSOE i el PP té millor salut: a Castella i Lleó han sumat el 61,5% dels vots i 59 diputats (18 per sobre de la majoria absoluta).
Políticament, ni Pablo Casado ni Pedro Sánchez estan per la feina. No obstant, les àmplies majories que es necessiten per afrontar les reformes de fons, la renovació del CJPJ o la posada al dia de la Constitució no es podran emprendre sense una ‘gran coalició’, almenys en l’àmbit parlamentari; la proposta de l’alcalde de Valladolid de facilitar amb una abstenció del PSOE la investidura de Mañueco seria un gest en aquesta direcció.
No obstant, a qualsevol escenari, l’‘efecte tòxic’ ja ha contaminat no només el centre d’Espanya, sinó l’espai central de la política europea. Entri o no Vox en un govern, aquelles dosis d’arsènic ja han intoxicat l’espai públic. A França, a mitjans dels 80, Laurent Fabius (PS) va dir que el Front Nacional plantejava bones preguntes, però donava males respostes. El problema està en acceptar la lògica de les preguntes. «Qui pregunta, ja respon» (Raimon).
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
