La realitat del maltractament masclista en menors: silenci, infradenúncia i altes dosis de violència

Les nenes i adolescents víctimes del maltractament masclista pateixen en silenci altes dosis de violència abans de ser conscients de la condició de víctima. No detecten el risc a què estan exposades fins que la situació és d’extrema gravetat, cosa que es tradueix en un ínfim nivell de denúncia.

La violència de gènere que pateixen les adolescents presenta particularitats que fan més difícil arribar a elles i protegir-les. Els números parlen: només el 2,66% del total de víctimes registrades pels cossos policials tenen menys de 18 anys, 836 noies. No obstant, aquest fenomen «té una gran dimensió social», com alerta la Fundació Anar, i són moltes les menors que «estan vivint la violència en el seu dia a dia».

«Fa molts anys que alertem de la preocupació que tenim sobre la vulnerabilitat de nenes menors d’edat de patir aquesta violència tan cruel, que en alguns casos comença per una violència subtil que la menor no identifica i va augmentant exponencialment fins a arribar a delictes molt greus», indica a 'El Periódico de España’ la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Poder Judicial, Ángeles Carmona.

Fins i tot arriba a l’assassinat. En l’última setmana, una adolescent de 17 anys, Claudia Abigaíl, va ser assassinada presumptament per la seva exparella a Totana (Múrcia) i aquest dimarts un home de 22 anys acabava amb la vida d’una nena de 14 a Alcalá la Real (Jaén), en el que podria ser un nou crim masclista.

Total consternación con el asesinato de una niña de 14 años. Creo que toda la sociedad compartimos la rabia y dolor. No hay palabras que puedan acompañar a la familia. Estamos a su disposición.

— Irene Montero (@IreneMontero) 16 de febrero de 2022

Segons les xifres de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, 12 menors han sigut assassinades per les seves parelles o exparelles des de l’any 2003 –la més petita tenia 13 anys–, l’1,06% del total de 1.129 víctimes mortals de la violència masclista. El CGPJ comptabilitza dos assassinats més, 14 en total, delictes que, en paraules de Carmona, «sacsegen la consciència de la nostra societat».

La psicòloga experta en violència masclista Paula Roldán demana una reflexió profunda: «Hi ha alarmes que hem d’atendre perquè apunten silencis que hem d’abordar. ¿De què no estem parlant amb els nostres joves, com els estem acompanyant perquè s’estigui produint aquesta violència, no s’estigui frenant i estiguem arribant fins i tot a assassinats? Hem de parar-nos a escoltar els adolescents i veure com s’estan relacionant».

Des del CGPJ destaquen que es registra un nivell molt inferior de denúncia per maltractament en els feminicidis de nenes menors d’edat i en els assassinats de dones adultes: un 7,1% en comparació amb el 20%. «A la nena menor d’edat li costa molt més fer aquest pas i explicar el que li està passant, molt més denunciar, per això és molt més difícil arribar-hi i protegir-les, posar en marxa tot el mecanisme de protecció que existeix al nostre país per evitar delictes tan greus», puntualitza la presidenta de l’Observatori.

Un silenci eixordador

La Fundació Anar s’encarrega de l’atenció telefònica de les víctimes menors de la violència de gènere a través del seu telèfon 900202010, un servei complementari del 016. La directora de línies d’ajuda d’aquesta fundació, Diana Díaz, exposa en conversa amb aquest diari que entre 2009 i 2020 han atès més de 15.000 casos de menors víctimes i que els casos atesos s’han multiplicat per deu en una dècada.

«Les tendències són de gravetat, que passen coses molt serioses en la vida de l’adolescent que està en aquestes relacions amb component de violència de gènere. [...] No demana ajuda perquè no identifica la violència, no considera que s’hagi de protegir, la justifica perquè en aquesta etapa l’adolescent té poca perspectiva de vida i creu en l’amor romàntic i ho justifica tot en nom seu. Quan demana ajuda, la situació s’ha agreujat enormement», afirma Díaz.

L’edat mitjana de l’adolescent atesa és de 15,8 anys, però mostra especial preocupació per l’aparició de la violència en noies cada vegada més joves: el 16,1% dels casos són en nenes de 12 a 14 anys.

«Ens preocupa enormement aquesta especial vulnerabilitat de nenes menors d’edat en els casos de violència masclista. Estem detectant als òrgans judicials que hi ha denúncies de nenes molt joves, de 14, 15 i 16 anys, per violència de gènere i s’està avançant l’edat en què les menors comencen a tenir relacions d’afectivitat», coincideix Carmona.

Una violència diària

Segons els casos abordats per la Fundació Anar, el 55,7% de les víctimes menors pateixen la violència diàriament (totes, violència psicològica; el 67%, social –aïllament, actes públics de violència–; el 44%, física, i el 28,2%, sexual).

La violència de control és la més intensa, la més freqüent i la més soterrada, sentencia la psicòloga Paula Roldán. «Elles diuen: “Està pendent de mi perquè m’estima molt, em pregunta amb qui estic perquè es preocupa per mi”. D’una banda, cal ajudar-les a veure que això no és amor, sinó control, i que el que sembla que et fa sentir bé t’està coartant, cohibint, fent-te que estiguis pendent del mòbil i justificant-te per coses sense motiu. El control és el vestíbul de la resta de violències i des d’aquí es retalla més com vestir-te, on anar o amb qui estar».

La sexual n’és una altra. «Quan m’assec a parlar amb noies joves, no identifiquen la violència sexual més enllà de la violació per un desconegut al carrer. [...] Les modes, la religió i el que és políticament correcte frenen a l’hora de parlar de sexualitat i cal apuntar aquí perquè puguin preguntar-se què els agrada o no i com poden traslladar aquests límits», afirma.

La terapeuta remarca que les noies encara són educades en la por i en el replegament, mentre que els nois són animats a conquerir territoris i dominar.

«Les adolescents viuen moltes situacions de violència sense ser-ne prou conscients, perquè no perceben que estan en una relació de control i assetjament, no són capaces d’identificar-ho. [...] Encara suporten molta més violència a través de la tecnologia, on no perceben gens el risc i l’amenaça, però la tecnologia té un poder grandíssim per exercir violència perquè fomenta el control, sobretot, i la violència de gènere consisteix a controlar la parella o l’exparella, el control és la finalitat i la violència, el mitjà. Amb la tecnologia, elles se senten permanentment vigilades, controlades i assetjades», incideix Díaz des de la Fundació Anar.

Atents als senyals

Alguns senyals d’alarma són l’aïllament de la menor, el canvi en el seu estat d’ànim, trobar-la melancòlica quan parla amb el nòvio, detectar que ha canviat la manera de vestir i de relacionar-se amb les amigues, que està sempre preocupada... «L’adolescent necessita recolzament familiar, necessitarà fer passos acompanyada dels pares», diu.

En teràpia, Roldán planteja a les menors seguir «el termòmetre de l’estómac»: «Quan alguna cosa no ens quadra i ens remou, quan alguna cosa no ens fa sentir bé, he de posar-ho en comú amb qui tingui confiança. Però ni estic boja ni soc una histèrica. Per exemple, en el terreny sexual, pràctiques que no em venen de gust, en llocs i moments que no em venen de gust. Si m’obliga a enviar-li fotos en postures que no em venen de gust, si difon aquest contingut, si em compara amb altres noies, si em sento pressionada a respondre a models del porno perquè se satisfaci, si m’exigeix no utilitzar preservatiu com una prova d’amor... Tot això és violència sexual».

Les primeres persones amb què poden parlar aquestes noies és amb les seves amigues, però «estan totes en el mateix joc», per això resulta tan rellevant donar-los eines perquè puguin dir a la seva amiga que no està boja, sinó que no l’estan tractant bé, perquè puguin anar identificant la violència, parlar-ne i fer d’enllaç amb la seva mare o la seva tutora.

Interposar una denúncia, continua l’experta, suposa per a les noies una «ruptura en molts nivells». Per començar, han d’elaborar-la en presència dels seus pares: «Potser he pogut explicar-los que estic en una relació de violència de gènere, però no he detallat més i quan arribem a la denúncia he d’explicar a una persona desconeguda, amb els meus pares davant, que m’ha violat el nòvio».

A més, hi ha factors socials que hi influeixen: si l’agressor va al seu institut, forma part del seu grup d’amics o mira de reconquerir-la o assetjar-la a través de les xarxes.

El mal exponencial de la tecnologia

La tecnologia és un element de dominació addicional, continua, que amplifica el fenomen i el fa exponencial, ja que dona a l’agressor un poder més gran de fer mal a la víctima.

Roldán emfatitza que les tecnologies s’han convertit en un espai de relació en si mateixes i que han ofert un accés a continguts que els nois i les noies no són capaços de digerir a edats molt joves, ni pel seu nivell de desenvolupament cerebral, ni per les seves eines d’experiència de vida.

Per això, resulta imprescindible acompanyar els nens i nenes perquè sàpiguen filtrar i posar límits, igual que abans se’ls deia que no agafessin caramels de desconeguts a la porta de l’escola.

La velocitat dels temps té impacte en la violència masclista exercida i patida pels més joves, apunta la psicòloga, ja que, d’una banda, el ritme vertiginós i de múltiples estímuls que ofereix la tecnologia impedeix parar-se a pensar i a preguntar-se qui soc i què m’agrada, aprendre a respectar-se a un mateix i a partir d’aquí respectar els altres. I alhora hi ha una sexualització intensa des de la infància: molts infants tenen el primer mòbil als vuit anys i, en absència d’espais on poder parlar de sexualitat, aprenen del porno.

«És un còctel molotov que comença a prendre forma, a edats molt precoces els nois comencen a reproduir el que troben allà. Les xarxes i el porno saturen i aquesta saturació no em deixa pensar i així no em puc connectar amb el cos ni amb les meves emocions. Amb el porno, acaben normalitzant la violència, acaben anestesiats i ho acaben traslladant a les seves relacions íntimes», apunta la psicòloga, que afegeix que els nois experimenten molta confusió i requereixen espais de reflexió on poder parlar.

«Tenen moltíssimes preguntes i necessiten acompanyament des del respecte, no que els diguin què han de fer o no, sinó ajuda per integrar el respecte de manera que així puguin reproduir-lo», afegeix Roldán.

Més de 800 menors víctimes de Viogén

Des del Ministeri de l’Interior expliquen a El Periódico de España que a data de 31 de gener hi havia 836 menors víctimes a VioGén, el sistema policial de seguiment de víctimes de violència de gènere que mira d’avaluar el risc a què està exposada una dona quan denuncia el maltractament per mirar d’assegurar-li una protecció adequada. D’aquests, 15 estan exposades a un risc alt i 173 a un risc mitjà, de patir una nova agressió del maltractador.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Aquestes 836 menors suposen un 2,66% del total de víctimes que té registrades Viogén, més de 31.000.

El departament dirigit per Fernando Grande-Marlaska indica que no s’aprecien grans canvis en l’evolució temporal del nombre de menors protegides: tot i que el 2020 la xifra va ser menor (748 víctimes) a la del 2021 (852), les dades inferiors responen a la situació de confinament domiciliari, mentre que el 2019 el nombre de noies protegides era de 854.