Anàlisi

Guerra civil en el PP entre el dolent i el pitjor | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

Tret que la direcció actual dimiteixi, Ayuso no té cap altra sortida que sortir del partit i muntar la seva pròpia marca electoral

Guerra civil en el PP entre el dolent i el pitjor | Videoanàlisi de Verónica Fumanal
4
Es llegeix en minuts
Verónica Fumanal Callau
Verónica Fumanal Callau

Especialista en comunicació política

ver +

No sé què és pitjor per a la democràcia, que el PP implosioni i la ultradreta es converteixi de facto en l’alternativa de govern única i més forta o que el PP sigui incapaç de ser un partit homologable a la resta dels seus socis europeus. El PP no serà més el partit que va ser, en serà un altre, diferent, perquè aquest tipus d’accidents nuclears trenquen orgànicament i emocionalment les organitzacions polítiques. Escric aquestes línies mentre els poders fàctics del que fins ara era el partit conservador més important d’Espanya estan pensant com aturar la sagnia de vots cap a la seva extrema dreta. I la cosa no és fàcil: Ayuso és la líder més mediàtica i carismàtica de tots els líders territorials, una veritable arma electoral contra Vox, l’única capaç de ser competitiva entre els seus votants. És més, Ayuso obté millor nota entre els votants de Vox que els seus propis líders. No obstant, l’ombra del dubte i l’acusació directa de Pablo Casado han malmès la seva reputació de forma molt important, i tret que la direcció actual en bloc dimiteixi, Ayuso no té cap altra sortida que marxar del partit i muntar la seva pròpia marca i organització electoral. El resultat d’aquesta guerra civil és una sagnia de vots cap a l’extrema dreta sense sutura possible, no hi ha res que penalitzi més electoralment un partit polític que una crisi interna inexplicable. Així que els d’Abascal segueixen silents, quiets, collint els fruits des del sofà de casa seva. 

No sé què és pitjor per a la democràcia, que la direcció del partit espiï de forma il·legal una de les seves o que utilitzi la informació no per denunciar-la sinó per fer-li xantatge i acovardir-la perquè sigui lleial. No és la primera vegada que el foc intern acaba amb un adversari de partit, però en el PP els espionatges il·legals han sigut més freqüents del que haurien de ser en un partit d’Estat. De fet l’operació Kitchen és precisament això, la trama d’espionatge ordenada pel ministre de l’interior Jorge Fernandez Díaz a l’entorn de l’extresorer Luis Barcenas pagat amb diners públics. L’operació Cremes per enderrocar la presidenta Cristina Cifuentes és un altre exemple notable de com es va guardar un vídeo durant anys per acabar amb la seva carrera política en el moment oportú per a la direcció. De manera que el relat de Casado no se sosté, perquè si manté la versió, com va fer amb Carlos Herrera, que Ayuso podria haver actuat de forma irregular, l’hauria d’haver portat de forma immediata a la fiscalia, no al calaix de l’extorsió

Notícies relacionades

No sé què és pitjor per a la democràcia, que un polític normalitzi la possibilitat que adjudicar un contracte a dit a un contractista que paga al seu germà una comissió pels seus serveis o que això sigui normalitzat per la Brunete mediàtica que la sosté. La fiscalia actuarà, els partits de l’esquerra han fet el que hauria d’haver fet el PP quan se’n va assabentar. No obstant, el fons de la qüestió no es discuteix: el germà de la presidenta va comissionar en una adjudicació directa del govern d’Ayuso. Es diu que la dona del Cèsar ha de ser fidel, però també semblar-ho, i sincerament, tot i que la presidenta no tingués res a veure, mai ho podrà demostrar al 100%. Aquesta sospita no la va saber consolidar cap partit de l’oposició, ho van fer Pablo Casado i Teodoro García Egea amb les seves declaracions públiques i privades, durant mesos, com va aclarir la mateixa Ayuso. I què haurien dit els mateixos que defensen la legítima actuació comercial si en lloc del germà d’Ayuso hagués sigut el germà de Pedro Sánchez; és indefensable la defensa sense peròs dels recolzaments mediàtics de la de Chamberí. 

No sé què és pitjor, que un partit polític es trenqui per la meitat pel poder i les seves derivades en la comunitat de Madrid o que al si del PP no es produeixi un debat sobre la pertinència de pactar amb l’extrema dreta i incloure-la en els executius. Les comparacions amb qualsevol altra crisi interna i orgànica fan curt: no hi ha precedent en la història del nostre país, però la crisi del PSOE del 2016 n’és l’únic referent. En aquell moment, es dirimia una qüestió política estratègica: si el partit s’havia d’abstenir o no davant la investidura de Mariano Rajoy i per tant, si la direcció de Sánchez era l’adequada en aquell moment. La casualitat ha volgut que aquesta guerra civil sigui coetània a la formació de govern de Castella i Lleó, en què el PP ha de decidir si accepta l’oferta de Vox que exigeix presidència de les corts i entrar en el govern. Lamentablement, aquest tema crucial no ha suscitat un debat seriós i profund en el partit, no estan valorant si és pertinent i bo per a la democràcia trencar el cordó sanitari que impera a tot Europa. El que es dirimeix en aquesta crisi entre Casado i Ayuso és una qüestió de poder a la Comunitat de Madrid i en el futur del PP.