Perfil de García Egea: ¿Què et passa, Teo?

¿Com van les coses, Teo? «‘A tope’». És la seva falca, fins al punt que és el que utilitzen els seus imitadors. Teodoro García Egea sempre va ‘a tope’. Vital i optimista, carregat d’energia i amb una agenda en què s’alternen la seva feina política i les mil aficions que desplega per terra, mar i aire. Perquè també està en forma i tan aviat escala una muntanya com envolta nedant una illa o es desafia a si mateix en carreres de bicicleta. En la seva ‘vida esportiva’ només ha tingut un mal dia, o millor, dos: aquelles ocasions en què en anys consecutius es va convertir en campió d’Espanya de llançament amb la boca de pinyols d’oliva cultivades al seu poble, Cieza, competició que es va celebrar primer en aquesta localitat, després a la capital murciana i en una ocasió fins i tot als Estats Units. Va ser en la seva primera joventut, però la gesta l’ha perseguit fins ara en boca dels seus crítics per caricaturitzar-lo i als caricaturistes d’ofici els ha ofert un recurs indescartable. La seva bèstia negra, Jiménez Losantos, es refereix amb freqüència a aquesta habilitat del de Cieza, i aquest, que mai perd l’humor per aquesta raó, en una ocasió li va enviar un pot d’olives, que el locutor va entendre com ‘un intent de comprar-lo’. 

Tota aquesta hiperactivitat no el fa descuidar la vida familiar; fa pocs mesos va tenir el seu tercer fill, i presumeix de paràs. A més, és un fanàtic dels ‘gadgets’ tecnològics (és llicenciat en Telecos), i un manetes per fer-los anar tant a la seva feina en la política com en les seves estones d’oci. El temps és, per a ell, un xiclet que es pot estirar fins a l’infinit, com saben bé els periodistes que reben respostes als seus missatges de whatsapp a les cinc de la matinada, i sembla disfrutar del do de la ubiqüitat: en un mateix matí pot ser entrevistat en directe per tres cadenes diferents de televisió que el localitzen a altres tantes províncies espanyoles. Teodoro mai dorm ni està quiet. 

Algú amb aquesta suficiència presenta molta confiança en si mateix, i sol imposar-se de manera natural als altres. «Ho ha dit el Teo», se sol argumentar en el PP de Múrcia com a timbre d’autoritat. Però aquesta qualitat també és possiblement la que, entrant en hores baixes, s’hagi girat contra ell.  

«Si no t’hi llances tu, m’hi llanço jo»

La seva irrupció en la política es va produir amb certa modèstia. El PP del murcià Ramón Luis Valcárcel el va incorporar com a número set a una llista de deu elegibles per la seva regió al Congrés dels Diputats. Anava de figurant, però va resultar elegit, ja que hi va haver un temps en què els populars a Múrcia no tenien sostre. Abans havia ocupat algun càrrec discret relacionat amb la gestió del medi ambient, però des que va saltar a Madrid va descobrir que la seva vocació era la política nacional. Quan Pedro Antonio Sánchez va ser elegit president del PP a Múrcia va sorprendre que no fos inclòs en la direcció regional. «A Teodoro el necessito a Madrid», va pretextar el nou líder autonòmic. I és que, en efecte, Teodoro progressava a la capital del Regne, després vam veure que, molt adequadament, entre la nova fornada que s’anava prefigurant en l’entorn dels dirigents més veterans, es va avenir molt amb Pablo Casado en una amistat que depassava la coincidència política. 

Amb la caiguda de Rajoy va arribar el seu moment. Sempre ha presumit que va ser ell qui va animar Casado a presentar la seva alternativa: «Si no t’hi llances tu, m’hi llanço jo». Li han fet reportatges assegut al banc d’una plaça de Madrid on va tenir lloc aquesta conversa. Mai ha amagat que Casado i ell són ‘tots per a un i un per a tots’. 

En l’entreacte de les primàries del PP, Teodoro havia establert, més que discretament, les seves xarxes. No es va posar de genolls. Tenia el factor sorpresa al seu favor. Va rebentar l’aparell de María Dolores de Cospedal, que havia minat, i el va posar de part seva, així com va saber frenar el corrent a favor de Sáenz de Santamaría, capitanejada discretament pel mateix Rajoy. A la seu regional del PP a Múrcia, la diputada Isabel Borrego, comandada per ell, i ha de ser un cas més, va trucar a mitjana Espanya a fi d’aconseguir adhesions per a Casado; diuen en el PP murcià que ha d’haver sigut la factura telefònica més costosa de la història del partit, però va rendir els seus fruits. De sobte, Casado, un nouvingut per competir en la Primera Divisió, va comprovar que tenia ‘aparell’ a gairebé totes les províncies. El que va improvisar Teodoro per a ell. ‘A tope’.  

Carn i ungla

La parella és carn i ungla, i per això costa tant creure que es pugui trencar. El líder perdria la seva ombra. Han vingut jugant al bo i al dolent: Casado, la cara amable, i Teodoro, el maquinador entre bambolines, però sense renunciar al protagonisme polític en primera línia. Quan va agafar plaça de secretari general, li vaig preguntar si un ‘jovenet’ com ell se sentia autoritzat a donar ordres en un partit en què prioritzaven les baronies, els poders assentats, i en què molts amb comandament a la plaça havien sigut proclius a Sáenz de Santamaría, i va respondre amb plena convicció que el lideratge de Casado era sòlid, que les seves victòries el consolidarien i que les veus crítiques s’anirien apagant per la força dels fets.  

Però de sobte, en un fatal instant, el cas Ayuso sembla haver parat en sec tanta hiperactivitat i tant optimisme biològic. La crisi interna del partit ha deixat veure que García Egea té pocs amics i fins i tot la premsa addicta n’ha demanat la dimissió des del minut u. Ni una sola veu rellevant s’ha aixecat en el seu favor, fins i tot entre les que també critiquen la presidenta de Madrid, i només ha trobat consol en el president murcià, Fernando López Miras, cosa lògica a més de per paisanatge, ja que Teodoro és el seu protector, el seu promotor i fins i tot el seu director estratègic.  

Soledat

Notícies relacionades

Dimiteix Teodoro García Egea, número dos de Casado

Casado obre la transició al PP després de quedar-se sol

¿A què es deu aquesta soledat? El mateix Teodoro, que de les claus de desenvolupament en la vida política sembla saber-ho tot, ho podria explicar. En una guerra, el primer que cau és l’escuder, sobretot si ha jugat fort en favor del seu cavaller. Hi ha d’haver una víctima perquè Casado, si encara és possible, sobrevisqui. Més encara si la solució és que, superant el factor humà, Casado i Ayuso pactin forçadament la pau. I, potser, Teodoro regali el seu propi cap com un últim sacrifici a l’altar de la concòrdia. Però el difícil és suposar que el líder es pugui acomodar a una situació en què el de Cieza no sigui allà per dirigir els seus passos i, el més important, per parar-li els cops. 

¿Com van les coses, Teo? «‘A tope’». Però ‘a tope’ de topada.