Pablo Casado: la jove promesa del PP que va acabar exasperada

Ja no ho recordem, però en aquells dies Vox eren quatre fanàtics que repartien fullets sobre la unitat d’Espanya a les cantonades del barri de Salamanca de Madrid. El temps passa molt ràpid en la vida política espanyola, o potser passen massa coses en molt poc temps. Tantes que avui costa reconèixer com de convenient va semblar l’‘aposta Casado’. Alletat políticament als pits d’Esperanza Aguirre, que li va donar el seu primer càrrec públic com a diputat autonòmic madrileny el 2007, el nou president del partit conservava una dècada més tard l’empremta de les joves promeses cridades a fer història.  

Noves Generacions

S’havia afiliat al PP el 2004, l’any de la debacle dels populars davant Zapatero, i al cap de pocs mesos estava al capdavant de les Noves Generacions de Madrid, i era com el capità de ‘la Masia’ del partit. El seu aspecte de gendre ideal i els seus dots d’orador capaç de dominar un faristol sense necessitat de papers no van escapar a l’ull de Rajoy, que se’l va emportar al Congrés dels Diputats el 2011 i quatre anys més tard li va encarregar posar veu i cara al PP com a vicepresident de comunicació.

La seva doble llicenciatura en Dret i Empresarials venia entelada per sospites de tracte de favor –mai va arribar a aclarir com va poder aprovar les últimes 12 assignatures de la carrera en quatre mesos i treure’s un màster de la Universitat de Harvard sense sortir d’Aravaca–, però abans que res semblava un individu amb futur, que és el clau a què el PP del 2018 necessitava aferrar-se.

Fill d’un metge i una professora universitària de Palència, ciutat on havia nascut el 1981, casat amb una psicòloga i pare de dues nenes, de classe mitjana i bona família, podia ser percebut fàcilment pel centredreta sociològic espanyol com «un dels nostres». Si les seves úniques pegues eren la joventut i la falta d’experiència, el temps i una bona barba es podien encarregar de corregir aquests defectes.

El que va arribar després és la història d’un personatge que busca el seu lloc al món i no el troba per demèrits propis i pel caràcter mutant d’aquest món, que en aquests tres anys i mig no ha parat d’oferir inesperats girs de guió sense que ell hagi sabut trobar-hi la manera. 

Vox i Ayuso

El primer ensurt se’l va endur aviat: cinc mesos després d’agafar el timó del PP, Vox irrompia en les eleccions andaluses amb una força inesperada i obria un esvoranc al partit en el seu flanc dret pel qual no ha parat d’entrar-hi aigua i sortir-ne votants en les successives cites electorals.

Notícies relacionades

Els reptes a curt i mitjà termini de Feijóo com a substitut de Casado

Com més població, més recursos

Des d’aleshores, Casado manté una relació esquizofrènica amb la ultradreta que ha acabat mostrant-lo com un ésser trasbalsat, i trasbalsant els seus seguidors. El mateix líder que s’investia de Churchill i cantava les quaranta a Abascal en la moció de censura de l’octubre del 2020, tot seguit es dedicava a atacar el Govern amb les andanades més tosques i gruixudes que s’han vist i sentit al Congrés, o cloquejava el mateix discurs de Vox sobre un fons de vaques en les recents eleccions de Castella i Lleó.

Però la prova més gran de la seva exasperació ha sigut la seva manera de gestionar el seu encert més gran: l’elecció de candidata per als comicis autonòmics de Madrid del 2019. Si a Aguirre els consellers li sortien granota, a Casado Ayuso li va sortir princesa. Del poble, per a més senyals, amb permís de Belén Esteban. El devastador èxit de la presidenta madrilenya en les eleccions del 2021 permetia als populars tornar a pensar en la Moncloa sense melancolia, però la malaptesa del líder a l’hora de treure profit del seu tresor polític més gran ha acabat frustrant-li el futur. Precisament ell, que havia arribat amb tot el futur per davant, com arriben les joves promeses.