Feijóo i la ‘domesticació’ de Vox, per Ernesto Ekaizer

Però, ves per on, pot ser que per Alberto Nuñez Feijóo d’un gran mal surti un gran bé. El nou líder en potència del Partit Popular s’ha estrenat a l’ombra –serà ungit en el congrés extraordinari del 2 i 3 d’abril a Sevilla– i en la boira de guerra de la invasió russa i la guerra d’Ucraïna, al donar llum verda al primer govern de coalició en regla –a part de l’experiència sense brillantor de Múrcia– amb un pacte de legislatura per la porta gran a Castella i Lleó. 

Ja des del minut u de la gran elecció de Vox –va passar d’1 a 13 procuradors a les Corts de CiL, cruspint-se Ciutadans– el partit de Santiago Abascal va expressar la seva voluntat d’entrar en el govern. Sembla una bajanada. Però no ho és. Vox té vocació de poder.  

Una de les raons per les quals a diferència d’altres països, com Alemanya i França, per exemple, no és possible acordar entre les forces democràtiques l’aixecament d’un cordó sanitari contra Vox és perquè aquest partit no és una criatura estranya aliena a la política espanyola. Vox formava part del PP i el seu creixement ha sigut el producte de la crisi del PP.  

Neutralitzar els seus trets

Tant parlar que la corrupció no passa factura a un PP protegit per una gruixuda capa de tefló i resulta que dos partits s’han alimentat del PP (Ciutadans i Vox) i que la primera moció de censura triomfant al Congrés dels Diputats es va carregar Mariano Rajoy amb la sentència del cas Gürtel. 

L’aposta del PP –a què José María Aznar ha fet més d’una referència genèrica– és aprofitar el que falta de legislatura per «reunificar-se». En termes més concrets: domesticar Vox. Utilitzar la seva ànsia de poder per institucionalitzar-lo, neutralitzant els seus trets de partit extraparlamentari. 

El partit d’Abascal té un pes en la política espanyola molt més gran que els 52 diputats que seuen als escons del Congrés dels Diputats. Perquè, per exemple, segons estableix l’article 32 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, els recursos d’inconstitucionalitat els poden interposar el president del Govern, el Defensor del Poble, els governs o els parlaments autonòmics –contra normes que puguin afectar el seu propi àmbit d’autonomia– i 50 diputats o 50 senadors. 

La seva estratègia, doncs, ha sigut aprofitar la dinàmica judicial existent –judicialització de la política i politització de la justícia– per censurar el Govern de Pedro Sánchez, prenent-li al PP el paper de gos guardià. 

El plantejament del PP, d’altra banda, apunta a l’experiència del PSOE i Unides Podem. Si Pedro Sánchez ha descomunistitzat UP, ¿per què el PP no pot desfeixistitzar Vox? 

Feijóo no té complexos

La poció, doncs, és el govern, el poder. La domesticació de Vox passaria per governar. 

Feijóo no té complexos, com s’acaba de comprovar a Castella i Lleó. 

Això no vol dir que el nou líder hagi d’anar sempre en línia recta a estribord. Per exemple: ¿acceptarà a l’abril la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a què Casado s’ha aferrat?  

No és descartable. En tot cas, es pot considerar molt probable la renovació del Tribunal Constitucional, en què s’han de cobrir quatre vacants (dues per part del Govern i dues pel CGPJ) o potser cinc, si es computa la del magistrat Alfredo Montoya per malaltia, a finals de juny. 

Si es renova el CGPJ, aquest nomenarà els dos magistrats, un del sector anomenat conservador i un altre del progressista. Però si no hi ha renovació, hi ha dues alternatives per cobrir les vacants apuntades.  

Una és que el TC declari inconstitucional la modificació de la llei orgànica que des de l’abril del 2021 prohibeix fer nomenaments al CGPJ caducat –admetent parcialment els recursos del PP i Vox– i que faciliti així els nomenaments dels magistrats per al TC per part del CGPJ. 

I l’altra, com últim recurs, seria una esmena legal de la llei orgànica per part del Govern que permeti al CGPJ caducat fer els nomenaments. 

Recapitulant: l’ascens de Feijóo ha ficat la por al cos al PSOE. A Castella i Lleó, els socialistes haurien pogut optar per reeditar el que van fer l’octubre del 2016, això és, abstenir-se. 

Però és clar, abans el PSOE es va carregar Pedro Sánchez i el seu «no és no». 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I ara conscient de la força minvant d’Unides Podem i les dificultats del projecte de Yolanda Díaz, Sánchez prefereix anar cap a un duel amb el PP i Vox.  

O jo... o Vox.