Feijóo i Puigdemont en el nou context europeu

Una de les novetats d’aquest episodi és que els països del grup de Visegrad han secundat i fins i tot aplaudit les mesures impulsades per Brussel·les sota el comandament d’Alemanya i França. Polònia i Hongria viuen l’amenaça de la Rússia de Putin i valoren més que mai el paraigua de la UE, tant o més que el de l’OTAN. Ni una queixa per l’allau de refugiats que els estan arribant, a diferència dels filats que van aixecar per la crisi siriana. De fet, per a Polònia i Hongria la resposta europea a la invasió d’Ucraïna és una oportunitat de desplaçar l’eix de la política de la UE cap a l’est, una de les seves reivindicacions tradicionals.

En aquest context, el pacte de govern del PP amb Vox ha assentat molt malament entre els seus homòlegs europeus. Els d’Abascal són els amics espanyols del grup de Visegrad. I ha sigut justament un polonès,Donald Tusk, president del PPE, qui ha censurat el pacte de Fernández Mañueco que situa l’extrema dreta al cor de les institucions de Castella i Lleó. És un acord que a Brussel·les s’entén tan malament com l’entrada de Podem a la Moncloa. I responsabilitzen d’aquesta situació els populars i els socialistes per la seva reiterada incapacitat d’arribar a acords que evitin que els populismes aconsegueixin presència institucional. Per al PP de Feijóo, aparèixer a la foto amb Vox just quan els més pròxims miren cap a Brussel·les és una molt mala carta de presentació. A la UE li costa entendre que hi hagi un partit compromès amb el govern d’Europa que tracti l’extrema dreta com uns simples díscols, com una escissió de la pròpia tradició amb la qual es pot pactar a canvi d’uns minuts de protagonisme. El trauma de la tolerància amb el partit de Hitler en els anys previs a la Segona Guerra Mundial és molt més profund a Europa que en aquesta Espanya on es va pactar la transició amb els hereus del seu soci local. 

Va ser precisament Donald Tusk qui va proporcionar, a través d’un tuit, l’únic moment l’octubre del 2017 en què l’independentisme català va estar a prop del que havia promès als seus seguidors. El llavors president del Consell Europeu va reclamar al llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que evités qualsevol acte, la declaració d’independència, que fes impossible el diàleg. Puigdemont li va fer cas fins que el quietisme de Rajoy el va posar davant dels lleons de la guàrdia pretoriana de l’independentisme, que el va voler culpar d’un avenç electoral que desitjava tant sí com no. En aquest context, algun il·luminat de l’entorn de Puigdemont va aplicar allò que els enemics dels meus enemics són els meus amics i va voler fer la pilota al líder servint-li amb safata el contacte amb una cosa similar a l’entorn de Putin. Aquests il·luminats han tingut posteriorment com a aliats els que des de l’extrem oposat pensen que la solució del problema català passa per l’extermini polític de Puigdemont. Uns i d’altres han intentat identificar el president del referèndum amb l’invasor d’Ucraïna, fins al punt que el Parlament europeu ha aprovat aquesta setmana que s’investiguin els vincles de Rússia amb tota mena de moviments europeus, inclòs l’independentista. Una iniciativa que, lluny d’inquietar Puigdemont, el té convençut que, en matèria de relacions amb Putin, el seu expedient és més net que el de l’excanceller Schröder o el de Macron quan era banquer.