El Govern al·lega que sí que va avisar Algèria del seu gir amb el Sàhara, però amb «poca antelació»

El Govern ha tancat la crisi diplomàtica amb el Marroc, però pot haver obert un altre front amb un altre Estat clau: Algèria. El país magribí va anunciar aquest dissabte que ha decidit cridar a consultes «amb efecte immediat» el seu ambaixador a Madrid, Saïd Moussi, després del «sobtat canvi» d’Espanya sobre el Sàhara. Un gir pel qual el Ministeri d’Exteriors algerià es va veure «molt sorprès»: no esperava que l’antiga potència colonial del Sàhara Occidental passés a recolzar la proposta autonomista que Rabat porta defensant des del 2007.

La nota no assenyala si l’Executiu algerià va ser informat prèviament per Espanya. Però el Gabinet de Pedro Sánchez remarca que sí. Fonts governamentals van explicar a aquest diari que es va avisar Alger de l’abandonament de la neutralitat sobre el conflicte del Sàhara, tot i que «amb poca antelació». És a dir, unes «hores abans» que la Casa Reial alauita llancés el comunicat amb què revelava el contingut de la carta que el president havia enviat al rei Mohamed VI, una missiva en què expressava que el pla autonomista del Marroc és la «base més seriosa, creïble i realista per a la resolució» del conflicte. «Per Espanya, Algèria és un soci estratègic, prioritari i fiable amb qui pretenem mantenir una relació privilegiada», puntualitzen fonts governamentals.

En concret, des de l’Executiu indiquen que va ser el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, qui va telefonar el seu homòleg, Ramtane Lamamra, per avisar-lo del canvi de posició amb l’esmentada «poca antelació», perquè la decisió de Rabat de publicar la missiva de Sánchez es va adoptar amb poca anticipació. Tanmateix, fonts diplomàtiques algerianes consultades per ‘El Confidencial’ asseguraven que no hi va haver una comunicació prèvia amb Espanya. D’aquí la reacció irada d’un càrrec de la diplomàcia del país magribí al digital TSA: el gir és una «segona traïció històrica de Madrid al poble sahrauí després del funest acord de 1975», pel qual Espanya cedia la seva antiga colònia al Marroc i Mauritània, sense tenir en compte la voluntat dels seus habitants.

Aquest pacte va ser denunciat pel Front Polisario, que va proclamar la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) a Tindouf (Algèria) i va declarar la guerra a Rabat i Nouakchott. Mauritània va renunciar el 1979 a exercir la seva sobirania sobre la part del territori que li havia sigut assignada i va firmar la pau amb el Polisario. El Marroc havia aprofitat la debilitat d’Espanya per annexionar-se la major part de l’antiga colònia espanyola a través de la Marxa Verda. El 1991 el Polisario i Rabat van firmar l’alto el foc, però el referèndum previst mai es va arribar a celebrar per les divergències en la composició del cens de votants.

El Govern ja donava per descomptada la irritació d’Algèria, principal suport del Polisario, però confia que, més enllà de retirar al seu ambaixador a Madrid, no tiri endavant més represàlies. La seva principal eina de pressió és el gas, tot i que ja no és el primer subministrador d’Espanya. Els dos primers mesos del 2022, el gas procedent dels EUA ha suposat el 33,8% del total importat, pel 24,3% que proporciona Algèria, segons l’últim butlletí estadístic d’Enagás. «El realment important en la relació entre Madrid i Alger és el gas, no el Sàhara», assenyalen fonts de l’Executiu. El president va aconseguir la garantia de subministrament de l’hidrocarbur a Espanya després d’una conversa telefònica amb el president algerià, Abdelmadjid Tebboune, el 6 de març, un cop iniciada la guerra d’Ucraïna.

Des de l’Executiu es nega que hi hagi hagut un «gir» en la posició espanyola sobre el Sàhara. Recorden que l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero va recolzar la proposta autonomista del Marroc per al Sàhara, i que en les successives reunions d’Alt Nivell (RAN) del 2008, el 2012 i el 2015 –les dues últimes amb Mariano Rajoy a la Moncloa– ja es remarcaven els «esforços seriosos i creïbles» del Marroc per superar el conflicte. I es remetien a l’última proposta del Consell de Seguretat de l’ONU, de l’octubre del 2021, en què no obstant es prenia «nota» dels «esforços seriosos i creïbles» de Rabat per «fer avançar el procés cap a una solució» al posar sobre la taula, l’abril del 2007, el seu pla d’autonomia per a l’antiga colònia espanyola. Però aquesta mateixa resolució també acusava recepció de la proposta de referèndum del Polisario i reafirmava la posició històrica de l’ONU, la recerca d’una sortida, «basada en l’avinença, que prevegi la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental.»

La mesura que sí que hi ha hagut un canvi en la posició de l’Executiu és que Sánchez, en l’obertura del 76è període de sessions de l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 23 de setembre passat, apostava per arribar a una «situació política, justa, duradora i mútuament acceptable» per a les parts sobre el territori, «tal com estableixen les resolucions del Consell de Seguretat». És a dir, el Govern defensava una solució acceptada per Rabat i el Polisario i sota els auspicis de l’ONU, tot i que ja no citava la via del referèndum. Aquesta via és la que recalcava, en una entrevista, aquest dissabte, l’exministra Arancha González Laya, bèstia negra del regne alauita per impulsar l’acollida a Espanya de Brahim Ghali, líder del Polisario, per ser tractat de la covid-19.

L’Executiu no ha facilitat la carta enviada per Sánchez, per la qual cosa de moment se’n desconeix el contingut íntegre i quan estava datada. Des d’Exteriors no faciliten més detalls i remarquen que sí que estaven avisats pel Marroc que anaven a divulgar la missiva. És a dir, que estava tot pactat, el que explica que una hora i mitja després la Moncloa difongués un comunicat celebrant l’inici d’una «nova etapa» de relacions entre els dos països. «Una carta és de qui la rep, no de qui l’envia», al·leguen des del Govern per justificar per què no hi va haver una nota conjunta i la notícia va sortir del Gabinet reial de Mohamed VI.

No obstant, altres membres de l’Executiu afirmen que Albares va gestionar «malament» l’operació, i que probablement el Marroc va difondre l’escrit de Sánchez al rei sense avisar, sense «coordinar», perquè «volia marcar el pas». «Pequem de passerells», apunta un alt cap del Govern. El ministre, en qualsevol cas, va conduir tota la difícil negociació, que es va allargar durant mesos, amb tota prudència i mà a mà amb Sánchez. Per Albares, era capital arribar a un «pacte global», en què no només es parlés del Sàhara, sinó també del blindatge de Ceuta i Melilla i les aigües de les Canàries, del control dels fluxos migratoris i l’obertura de fronteres.

El cap de la diplomàcia sí que va avisar prèviament Algèria (segons el relat governamental), però la comunicació amb el soci minoritari de la coalició va ser posterior. Va trucar a la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, un cop va transcendir la nota marroquina. La raó, expliquen fonts de l’Executiu, era el temor d’una filtració abans de temps que hauria frustrat l’acord i perquè no es va saber amb massa anticipació que Rabat descobriria el contingut de la missiva del president. Per aquest mateix motiu no es va parlar abans amb el PP. Albares ja ha demanat comparèixer al Congrés, tot i que EH Bildu, ERC, la CUP, el BNG, el PNB, Junts, el PDECat, Més País, Compromís, Nova Canàries i Coalició Canària volen que Sánchez vagi al ple.

¿I per què ara s’abandona la neutralitat mantinguda durant més de 46 anys? Des d’Exteriors al·leguen que Espanya s’havia de moure després que ho haguessin fet França –tradicional aliada del regne alauita–, els Estats Units –Donald Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara el desembre del 2020, posició que Joe Biden no ha revertit– i, finalment, Alemanya. En aquest últim cas, amb bastanta discreció i matisos. Primer, el 13 de desembre del 2021, el nou tripartit germànic va reconèixer el pla d’autonomia per al Sàhara com una «important contribució» del Marroc. Després, el 6 de gener del 2022, el president del país, Frank-Walter Steinmeir, va enviar un missatge a Mohamed VI en què definia la proposta marroquina com un «esforç seriós i creïble», una «bona base» per encarrilar l’acord.

Espanya, tanmateix, ha anat més enllà al parlar de «base més seriosa, creïble i realista» per a la «resolució» del conflicte. Washington va ratificar el seu recolzament al plantejament de Rabat després del suport de Madrid. És una iniciativa «seriosa, creïble i realista» –els adjectius es repeteixen, no per casualitat–, va indicar un portaveu del Departament d’Estat a Efe, que va recordar que aquesta postura ja va ser expressada la setmana passada durant una visita a la capital marroquina de la subsecretària d’Estat, Wendy Sherman, que també es va trobar amb Albares a Madrid abans de marxar cap al país magribí.

Notícies relacionades

Algèria respon a Espanya que no se l’ha informat sobre el seu canvi d’opinió respecte al Sàhara Occidental

El Marroc assegura que Espanya assumeix el seu pla autonomista sobre el Sàhara Occidental com a base per negociar

«Els EUA, França i Alemanya es van moure. ¿Ens hem de quedar nosaltres sols? ¿Som més d’esquerres que el Govern d’Olaf Scholz [el canceller socialdemòcrata]? ¿Som els posseïdors del pot de les essències? La política és l’art del que és possible», es justifiquen des del sector socialista de l’Executiu. A més, ha pesat una altra raó. Sánchez sempre ha perseguit que la UE i l’OTAN facin atenció al veïnat sud, per al control de la immigració i el gihadisme. Perquè tan frontera de la Unió és el flanc oriental com el sud, repetia. Però la devastadora guerra d’Ucraïna, que es preveu llarga, ha engegantit l’amenaça de Rússia per a Occident.

La coalició amb Unides Podem, en tot cas, no perilla, malgrat que el president va xocar amb els morats (no amb Díaz) per l’enviament bilateral d’armes a Ucraïna i per l’augment de la despesa militar (que rebutja tot l’espai, també la vicepresidenta segona). Aquest ha sigut el tercer element de tensió interna en menys d’un mes, a sumar a tots els conflictes anteriors. «No ens empassem res. Ens obre el camí per diferenciar-nos del PSOE. Però és un disbarat. És una discrepància i un error que aplana el camí de la dreta. Ens juguem el Govern i Pedro i el PSOE no ho veuen», apunten fonts pròximes a Díaz. «La política exterior és una prerrogativa del president», recorda un ministre socialista. I Sánchez ho ha fet valer un cop més.