Putin versus Zelenski, la batalla ‘compol’ | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

 

Putin: l’imperi del tsar

 

L’objectiu extern de Rússia en la seva comunicació no és convèncer el món de la bondat dels seus actes, sinó terroritzar-lo, igual que han aconseguit els diferents règims autoritaris amb la població russa. La lògica de pau i diplomàcia estava retallant la capacitat internacional russa. La seva escassa capacitat econòmica, tecnològica o de valors la situava en una potència mitjana-baixa. Per tant, Putin decideix tornar a la lògica militar en la qual la seva capacitat nuclear la situa entre les poques que poden destruir el món, tornant a ser algú important al tauler de joc; un imperi temible. Així mateix, a través de la guerra híbrida de les ‘fake news’ en xarxes socials i mitjans oficialistes intenten apuntalar un relat que ha sigut desemmascarat pel periodisme real, una guerra de desestabilització que ha sigut molt més efectiva en temps de pau, en què el ciutadà mitjà occidental no se n’adonava que Putin tenia interessos pel mig, com per exemple, en processos electorals en els quals s’ha demostrat amb el temps la mà invisible russa.

A nivell intern, Putin necessita revitalitzar la narrativa imperial davant un poble acostumat més a la tirania i la falta de llibertats que als usos i costums liberals. La seva narrativa de desnazificació pretén recobrar l’esperit dels aliats de la Segona Guerra Mundial, en la qual Rússia va ser determinant per acabar amb un dels pitjors règims de la història, encobrint, així, les atrocitats de l’estalinista. La lògica imperial supera amb escreix la lògica democràtica; per tant, Putin exerceix com un dictador que mitjançant la conquesta del que considera seu torna l’esplendor i importància a la seva nació retallada per una coalició d’enemics fabricats. Per a això es val d’un dels principals instruments dels règims autoritaris: la falta de llibertat d’expressió o premsa, que s’agreuja en un temps en el qual els seus ciutadans pateixen les conseqüències de la guerra submisos davant el relat oficialista. Són molts els testimonis que hem escoltat de dissidents russos que han hagut de trencar amb les seves famílies perquè són repudiats per no abraçar la doctrina oficial. No estic segura que ni tan sols la pobresa o les penúries provocades per la sancions despertin un poble que porta segles acostumat a les atrocitats infligides per les seves institucions.  

 

Zelenski: l’heroïcitat de la democràcia

 

Ucraïna no és la quinta essència de les democràcies liberals, però el seu poble lluita des de la caiguda de l’URSS per la seva independència respecte a Rússia i per anar adquirint pràctiques democràtiques. No obstant, la narrativa de Zelenski ha elevat Ucraïna a la causa de les democràcies occidentals contra el sàtrapa Putin. L’objectiu extern dels ucraïnesos és mobilitzar l’opinió pública de la UE, els EUA i la Gran Bretanya perquè els seus respectius països ajudin als ucraïnesos a aguantar l’envestida brutal de Putin, amb armes o qui sap si en un futur amb tropes. De fet, una de les seves principals accions és intervenir en les cambres legislatives dels diferents països i organitzacions supranacionals per parlar directament als ciutadans i així apuntar-los a la seva causa. L’èxit de la comunicació política d’Ucraïna és tal que han aconseguit modificacions pressupostàries en partides militars històriques com en el cas alemany o rares vegades avalades com a Espanya. Les xarxes socials del govern ucraïnès en les quals civils, militars, mascotes, nens, embarassades i edificis destrossats mostren al món la vilesa de Putin són una innovació en comunicació de guerra 2.0, l’última tendència és el War Tok, és a dir, la retransmissió del dia a dia dels joves ucraïnesos a través de Tik Tok, la xarxa social xinesa, una cosa que no deixa de ser una de les paradoxes d’aquesta guerra.

 

A nivell intern, la narrativa de David contra Goliat s’imposa per insuflar coratge als ciutadans que defensen el seu país davant un enemic disposat a massacrar-los amb alentiment. Zelenski vestit no de comandant en cap de les Forces Armades, sinó de soldat ras, ha demostrat assumir el seu paper de messies de la democràcia, l’heroi clàssic en terminologia mitològica. La seva resistència a Kíiv –tant la seva persona com la capital són objectius prioritaris de Putin– és el viu retrat de l’èpica cinematogràfica que ens ha socialitzat en matèria de líders, coratge, valor, resistència. Si surt d’aquesta viu es convertirà en un mite de la democràcia i la defensa dels seus valors. 

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

 

L’expert en relacions internacionals Jordi Molina, en una conversa informal sobre aquest assumpte, em va fer una reflexió que em sembla substantiva per a aquesta anàlisi. La capacitat d’imaginació sobre la guerra de la nostra societat l’ha monopolitzat la indústria cinematogràfica des que s’acabés la Segona Guerra Mundial. A les pel·lícules sempre hi ha un final feliç i, sembla que estem esperant un gir de guió que doti de sentit aquesta invasió d’un règim amb nostàlgia medieval davant un país que volia ser una democràcia. Aquí no hi haurà final feliç, no l’esperin.