El Govern intenta calmar la crítica unànime pel gir del Sàhara: «No amaguem res»

En la legislatura dels temps gasosos, de la convulsió i el sobresalt constant, Pedro Sánchez passa ara, potser, el seu moment de més soledat. Amb la protesta social encesa al carrer (i als ports), l’oposició, a esquerra i dreta, l’apressa a prendre mesures per frenar l’impacte de l’augment dels preus de l’energia. Però també el sotja i el marca pel gir històric sobre el Sàhara, l’abandonament de la neutralitat mantinguda durant gairebé 47 anys, un canvi criticat també des de dins el Govern pels seus socis de coalició, Unides Podem.

Aquesta sensació d’aïllament es va projectar sense subterfugis aquest dimecres al Congrés, primer en el ple i després en la compareixença del ministre José Manuel Albares en la Comissió d’Exteriors. Els grups van retreure’ls a tots dos tant les formes, per no haver-hi comptat, per no donar detalls, com el canvi sobtat. Les dues acusacions eren negades per l’Executiu. «No amaguem res», deia el cap de la diplomàcia, i Espanya, va prometre, «no abandonarà» els sahrauís.

Sánchez va defugir les referències que el PP i ERC li van disparar en la sessió de control amb l’argument que es reserva per a la seva compareixença en el ple del 30 de març. Però després va volar a Ceuta i Melilla, deu mesos després de l’esclat de l’onada migratòria, i acompanyat dels dos presidents de les ciutats autònomes –Juan Vivas (PP) i Eduardo de Castro (ex de Cs) sí que recolzen la «nova etapa»–. Aquí sí que va respondre per primera vegada a preguntes. Va al·legar que el pacte amb el regne alauita és també la garantia per a la «integritat territorial» de Ceuta i Melilla. La seguretat de totes dues, va insistir, «ha prevalgut» en el treball d’aquests mesos per tancar una crisi que ja era «insostenible».

Tanmateix, aquest no era l’eix de discussió a Madrid, a la Cambra baixa. Era el Sàhara. L’acord amb Rabat pel qual el Govern es decanta amb nitidesa per la proposta autonomista oferta pel Marroc el 2007, al considerar-la com la «base més seriosa, creïble i realista» per a la «resolució» del conflicte. L’Executiu ha escamotejat tot aquest temps els detalls de la negociació, fet pel qual l’oposició el va reprendre severament, i també Unides Podem. Tampoc va entrar en gaires concrecions aquest dimecres, tot i que sí que va transcendir, via ‘El País’, el contingut íntegre de la carta que Sánchez va enviar al rei Mohamed VI. No hi va haver sorpreses, però almenys es va conèixer que estava datada el 14 de març, quatre dies abans que el Gabinet reial marroquí la fes pública. Albares va utilitzar l’escrit com a prova que Espanya no s’ha desenganxat del «marc de l’ONU» i la legalitat internacional.

Per què ara

El ministre va anar aquest dimecres al Congrés amb la idea de vendre als grups els beneficis de la nova etapa amb Rabat, i fins i tot els va retreure que aquesta qüestió no fos el motiu de les seves preguntes. El Govern ha desplegat els últims dies un argumentari de difícil digestió, mirant de negar que hagi variat de postura. Cap grup l’hi va comprar (ni tan sols els morats) i fins i tot al titular d’Exteriors se li va escapar el concepte de «canvi» i ell mateix i el president van fer servir obertament el d’«aprofundiment». 

Però el cop de volant ha sigut tan sorprenent que ha disparat les especulacions sobre els compromisos que el nostre país ha adquirit amb el Marroc i les raons de per què el conflicte diplomàtic es tanca precisament ara. El Front Polisario creu que s’ha aprofitat la guerra d’Ucraïna perquè passés més desapercebut. El Govern ha arribat a esgrimir just el contrari: que amb la incertesa que ha provocat a Europa la invasió russa no pot tenir tants fronts oberts. La realitat és que el moment triat encara ha generat més desconcert. S’han acabat els problemes amb Rabat, però la conseqüència directa ha sigut l’augment de la tensió amb Algèria, que ha cridat a consultes el seu ambaixador a Madrid, Saïd Moussi. 

Aquesta reacció sembla no preocupar gaire l’Executiu, malgrat que aquest país és el segon proveïdor de gas d’Espanya i que un dels grans debats oberts a la UE després de l’atac a Ucraïna, i fins i tot abans, per l’augment del preu del gas, és que Europa no pot dependre energèticament de Moscou. Per això en la política espanyola ha ressonat amb força la pregunta de com el Govern s’atreveix ara a ‘molestar’ Algèria. La veritat és que no hi ha cap temor que Alger penalitzi Espanya perquè és un «subministrador de gas que sempre ha respectat els seus contractes». «És un soci sòlid, fiable i estratègic», va defensar Albares al Congrés. La serietat d’Algèria com a proveïdor d’energia és una cosa que destaquen també a aquest diari fonts del Polisario.

L’Executiu encara no ha aclarit sí va avisar prèviament aquest país de la reconciliació que ha segellat amb el Marroc. Però aquest dimecres el ministre sí que va remarcar que no hi ha hagut contactes amb Alemanya, que fa uns mesos es va plegar de manera similar als desitjos de Rabat d’apuntalar la seva posició sobre el Sàhara, i que tampoc va avançar el seu pla als EUA.

«Vostès estan sols»

Però l’Executiu mira de girar full i ja està bolcat en la visita que Albares farà la setmana que ve, l’1 d’abril, a Rabat, per abordar la nova relació bilateral i preparar el pròxim viatge que, encara sense data, el president del Govern farà al Marroc. Per aquesta primera visita, el ministre ja ha pactat amb el seu homòleg, Nasser Burita, els temes a tractar: «La normalització completa de les connexions marítimes» i l’operatiu de l’operació Pas de l’Estret, i el «restabliment, de forma controlada, de la circulació de persones i béns» entre els dos països. Rabat va tancar de manera unilateral les fronteres de Ceuta i Melilla el març del 2020, per la pandèmia, i no ha permès la seva reobertura, malgrat que la situació sanitària ha millorat. Espanya vol activar, a més, «grups de treball» conjunts per «anar en totes les relacions més enllà del que ja existia». Per al Govern, és clau el control dels fluxos migratoris, la lluita contra el narcotràfic, el gihadisme i el crim organitzat.

Notícies relacionades

Representant sahrauí davant l’ONU: «Ens sentim traïts pel Govern espanyol»

Dues reunions amb els EUA van precedir el canvi espanyol sobre el Sàhara

Els grups van ser molt contundents en les seves crítiques al gir decidit «unilateralment» per Sánchez. Van acusar Albares d’«obscurantisme» i «claudicació» (Valentina Martínez Ferro, del PP); d’«amagar alguna cosa» (Marta Rosique, d’ERC); d’oblidar «els compromisos, les responsabilitat històriques, els drets humans i les relacions humanes amb els sahrauís» (Aitor Esteban, del PNB); d’haver submergit Espanya en una «triple crisi», amb Algèria, el Polisario i els partits (Jon Iñarritu, d’EH Bildu). En cas de no ser «confiable» per a un soci clau com Alger i haver-se alineat amb una «autòcrata», com li va recriminar el diputat morat Gerardo Pisarello. La Comissió d’Exteriors va projectar una imatge d’un PSOE aïllat. El «vostès estan sols» que li va llançar Rosique. El ministre va intentar aguantar el ruixat sense perdre la compostura i va negar «taxativament» el gir de 180 graus i que hi hagués algun «ressort o calaix amagat». «No amaguem res, no estem anant contra les resolucions de l’ONU, això els ho garanteixo», va assegurar.

El Govern nega que en el viatge d’Albares s’hagi de parlar del Sàhara Occidental. Si en alguna cosa s’incideix ara des d’Exteriors és que serà l’enviat especial de l’ONU, Staffan de Mistura, qui hagi «de plantejar una solució mútuament acceptable» a les parts. L’Executiu no admet que el seu reconeixement al pla d’autonomia marroquina suposi un reconeixement a Rabat i es limita a apuntar que Espanya vol deixar de ser un «espectador» per prendre «part activa» en la resolució del contenciós: «La població sahrauí als campaments també necessita una resposta». De fet, el ministre es va escudar ahir en què l’objectiu del Govern ha sigut «defensar els interessos d’Espanya» i posar fi a la crisi. «Si algú creu que hi ha una política alternativa», va dir el ministre, per, entre altres qüestions, acabar amb les màfies que trafiquen amb éssers humans, «que ho digui».