‘Realpolitik’ contra activisme: el despertar brusc de l’esquerra amb el Sàhara

Si es pregunta a la part de la societat més compromesa amb la causa sahrauí, els adjectius amb què descriu el gir històric del Govern espanyol respecte a aquesta qüestió són de calibre gruixut: «traïdors», «mesquins», «hipòcrites»... Moltes d’aquestes persones protesten perquè la decisió l’hagi pres precisament un govern d’esquerres. Els actuals dirigents socialistes s’escuden en la ‘realpolitik’. «Els temps canvien, i si ens remuntem a les posicions que es mantenien no només per part d’Espanya, sinó per tota la comunitat internacional a principis dels anys 80, evidentment ha variat», afirmava fa uns dies el portaveu federal del PSOE, Felipe Sicilia.

No obstant, per a diverses generacions d’espanyols d’esquerres la causa dels sahrauís ha sigut als primers llocs de les seves preocupacions polítiques. I el despertar abrupte d’aquests dies és una aflicció inesperada per a molts d’ells. «Estem emprenyats. És una cosa que no esperàvem, i menys en aquests termes. Espanya té una responsabilitat enorme, i ha cedit al xantatge del Marroc», diu Albert Giralt, coordinador de l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (Acaps).

Efervescència d’associacions

Es tracta d’una de les desenes d’entitats creades en defensa dels drets dels sahrauís després de la Marxa Verda del 1975, que va servir al Marroc per expulsar l’exèrcit espanyol de la zona i reclamar la seva sobirania. Aquesta efervescència prova que la causa ha sigut des de fa dècades una de les preferides dels activistes espanyols.

Però no tots veuen sorprenent el gir. De fet, com també addueix la direcció del PSOE, alguns recorden que la carta de Sánchez només desenvolupa els senyals en el mateix sentit –el d’acceptar l’autonomia per al Sàhara Occidental en detriment del referèndum d’autodeterminació que demana el Front Polisario, i que l’ONU va defensar el 1991 com a sortida al conflicte– que ja va emetre José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, quan era president. 

«No sorprèn, però és mesquí», diu Arístides Rosino, un activista de Torrelavega (Cantàbria) que durant quatre estius seguits va acollir un nen sahrauí a través de l’associació Vacances en Pau. «En realitat és doblement mesquí, perquè el PSOE va incloure el seu compromís amb el referèndum en el programa electoral per guanyar vots, però després fa això», afegeix.

Dues esquerres

Tot i que Unides Podem ha expressat el seu malestar amb la decisió de Sánchez –fins i tot exhibint banderes sahrauís en el Congrés– també ha descartat trencar el Govern. Però des dels campaments de Tinduf, el refugiat Mahfud Bechri distingeix entre la posició dels dos partits de l’Executiu. «Hi ha dos tipus d’esquerra. L’esquerra tradicional que sempre ha estat al costat del poble sahrauí i la seva lluita: el PCE, Izquierda Unida, Podem. I després hi ha el PSOE, que té molts votants afins a la causa però els seus dirigents desgraciadament sempre han mostrat acostament amb el Marroc», diu a EL PERIÓDICO.

L’activista Rosino coincideix amb aquest diagnòstic. «Les bases de l’esquerra són solidàries. Sabem d’història: ens hem aprofitat dels seus recursos i els hem abandonat. Es traeix un poble per culpa de la geopolítica», afirma amb pesar sobre el poble sahrauí. «Els governs d’Espanya són molt lluny del que pensa el poble espanyol respecte a la causa sahrauí», insisteix Bechri.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Davant aquestes acusacions, els socialistes es defensen apel·lant al «realisme» i a la necessitat que el Marroc continuï sent un «soci estratègic» d’Espanya. La millora de les relacions entre els dos països ha sigut instantània rere la carta de Sánchez: l’ambaixadora marroquina ha tornat a Madrid i s’ha anunciat la pròxima reobertura de les fronteres de Ceuta i Melillla. 

Des de Cantàbria, Rosino es consola perquè, diu, almenys la causa sahrauí ha tornat als titulars. Però no espera que tampoc aquesta vegada s’aixequi una onada de solidaritat que faci al Govern replantejar-se la seva postura: «Dijous hi havia bastanta gent a la manifestació de Santander, però en una setmana quedarà oblidat una altra vegada i seguirem al carrer els quatre de sempre».