Terratrèmol en el sistema polític | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

El PP va defenestrar la seva direcció en cinc dies i va consagrar Alberto Núñez Feijoó a través d’una votació fantasma en la qual no va participar ni el propi candidat. El nou líder volia separar al màxim la seva designació oficial de la investidura del nou govern de Castella i Lleó, que inaugura una nova etapa en la política espanyola en què l’extrema dreta serà present en els executius i presidirà cambres legislatives autonòmiques.

No obstant, Vox està prenent la seva venjança particular fent que les dues efemèrides coincideixin en el temps: el temps de Vox és el temps de Feijoó. El president gallec fa dies que està de campanya, però només acapara titulars quan s’esmena a si mateix a través de Twitter o quan utilitza expressions de la ultradreta, així que no sabem quina mena d’oposició li espera a aquest Govern, si s’imposarà la moderació per fi al PP o si Feijoó farà moderat Casado. Una incògnita que no és menor. 

Vox i Podem

Vox li ha pres el pols al carrer i l’ha fet seva al pur estil Manuel Fraga. Esperona l’antipolítica convertint el «no ens representen» del 2015 en un eslògan de la ultradreta. El lèxic bel·licista de «fer fora el Govern», «desallotjar els okupes» o «Govern il·legítim» campa al seu aire entre cada vegada més votants conservadors i sectors estratègics que aconsegueixen una gran atenció mediàtica. Sense programa alternatiu i l’insult per bandera, els d’Abascal estan preparant el terreny de les pròximes eleccions en l’àmbit que millor manegen amb una narrativa impossible de combatre des de la lògica, la raó i les pràctiques democràtiques.  

Unides Podem està sumida en una greu crisi interna. El projecte de Yolanda Díaz és precisament això, el seu projecte; així ho entenen referències mediàtiques dels morats com Pablo Iglesias, cada dia més allunyat i crític amb la seva ungida. La divisió dels ministres d’Unides Podem és cada dia més evident. D’una banda, Yolanda Díaz, Alberto Garzón i Joan Subirats; de l’altra, Ione Belarra i Irene Montero. Aquesta divisió és letal per a un partit polític que ha de reconstruir el seu espai, tornar a tenir referents clars i saber diferenciar-se del seu principal soci quan l’altre partit ja és de l’esquerra institucional. 

Catalunya i Euskadi

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

L’espai independentista a Catalunya també està canviant molt ràpidament. De la fictícia unió de tots els vessants ideològics sota un mateix paraigua sobiranista a l’atomització total de l’espai polític ara que l’Assemblea Nacional Catalana ha decidit presentar-se amb llista electoral pròpia. I és que els estira-i-arronsa dels socis del Govern són l’avantsala d’una crisi de govern que culminarà amb una separació total comparable a la que tradicionalment havia mantingut allunyats CiU i ERC, tots dos sempre més còmodes amb el PSC que entre ells. Aquesta reconfiguració de l’espai independentista pot empènyer la supremacia de l’eix ideològic en el qual l’esquerra a Catalunya obté una àmplia majoria de govern. 

Finalment, es pot assenyalar el canvi subtil que també està aflorant a Euskadi en l’espai que comparteixen el PNB i Bildu. Si bé és cert que el PNB conserva l’estatus de partit d’estat nacionalista, Bildu s’està diferenciant en el Congrés amb una estratègia molt marcada en l’eix ideològic de l’esquerra, mentre que amb prou feines acciona la qüestió identitària. Juga a ocupar l’espai que en les generals va portar Podem a ser primera força davant un PNB escorat a la dreta amb un àlter ego progressista que juga a ser partit d’estat en la política nacional.