«Jo vaig espiar per a Espanya al Sàhara»

Els lavabos públics de bars de la Corniche de Tànger i del centre de Tetuan van ser durant anys bústies per al Cesid, el servei d’espionatge antecessor de l’actual Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Al final dels 90, la pau al Sàhara Occidental eren un munt de brases encara enceses sota les botes dels cascos blaus. Espanya buscava informació sobre el seu veí del sud... i al sud del sud, al mur marroquí del Sàhara, hi havia destinat un oficial fart, disposat a rebentar la corrupció del seu exèrcit.

«Els espanyols volien informació de les nostres forces al Sàhara, unitats, emplaçaments, armament, noms dels caps... I demanaven un perfil psicològic dels oficials: religió, sexe, família, joc, drogues, vicis... També de polítics, qualsevol detall útil per infiltrar-los», explica Issou. La seva memòria guarda episodis secrets del pols entre Espanya, el Marroc i el Front Polisario.

Munició prohibida

Munició prohibidaDurant 1998, 1999 i 2000 Issou va ser informador de l’antena del Cesid al consolat espanyol de Tetuan. «Si avui tornés al Marroc em passarien per les armes per alta traïció». L’home de 56 anys, que ho diu en una trobada amb aquest diari a Madrid, recorda el jove oficial que va anar explicant al Cesid en cites clandestines no només temes militars. «Els interessava tot allò de palau, persones, amors, polítics...» Fins i tot supersticions gens musulmanes del rei Hassan II: «Escoltava bruixots i va donar anells màgics als prínceps Mohamed [actual rei] i Rachid, per a la seva protecció».

D’aquelles coses se n’assabentava per un soldat amb família empleada a la residència reial. Alternava aquesta informació amb dades estratègiques i tàctiques, com l’ús al Sàhara d’armament prohibit per les lleis internacionals, les bales dum dum que ens disparaven els sahrauís, i les mines antipersones que posàvem davant el mur. Issou havia recollit munició de punta prefragmentada en el seu parapet i havia redactat un informe per als seus comandaments, però ningú al seu exèrcit va anar a inspeccionar.

En una ocasió el corrent va portar camí contrari: «El meu contacte em va informar que el general Bennani (Abdelaziz, cap de l’exèrcit marroquí del Sàhara, mort el 2015) i els seus oficials permetien a narcos colombians desembarcar coca al Sàhara i seguir una ruta al nord en vehicles militars». Aquell dia, ell i l’agent espanyol van passejar per Tànger. J.M. va parar el cotxe davant un magatzem de sodes de Bottling International. «Allà amaguen part de la droga», li va dir.

Corrupció al front

Corrupció al frontAls seus 33 anys, la frustració havia portat Abdelilah Issou al consolat espanyol a Tetuan. A la seva seu d’arquitectura franquista al bulevard Mohamed V hi va trucar ple de ràbia per l’acumulació de càstigs amb què havien triturat la seva carrera.

El setembre de 1988, a l’enclavament d’Amigala, a l’arribar com un altre oficial novell a la guerra del Sàhara, no va ser el Polisario, sinó la corrupció el seu primer enemic. «Els oficials saquegen els recursos de l’exèrcit sistemàticament, sense càstig. Avui encara és així», assegura. Aquell any dur, quan petits destacaments marroquins eren presa nocturna dels comandos sahrauís, «hi havia un pla per fer búnquers rere el mur de sorra; hi havia pressupost per a ciment, però, quan vaig arribar, ni ciment ni res: els soldats havien de cavar un forat a terra, i tapar-lo amb una xapa i pedres. Això era tot».

Gairebé alhora va topar amb la cisa al menjar i la mentida en els rebuts. «Als albarans hi figurava fruita, verdura, pollastre... però no n’arribava ni la meitat. I després, els comandaments enviaven un camió amb subministraments, i els els venien als soldats. ¡Calia pagar per menjar i per beure!»

Avui creu que va ser a partir que es negués a firmar els albarans que la seva carrera es va ensorrar: «Em queien càstigs estúpids per qualsevol cosa, per pols a les botes dels meus soldats, per exemple. ¡Pols al desert! I em vaig començar a quedar enrere. Els meus camarades de promoció ja eren comandants i jo continuava allà de tinent». Deu anys de servei sense ascensos, als sorrals immisericordiosos d’Amigala i els camps de mines de Geltet Zemur, un peó més de la defensa dels jaciments de fosfats en els batallons saharians 49 bis, 29 bis i 19 bis de l’Armée Royale.

A principis del 98, durant un permís a Tetuan, la seva ciutat natal, Issou va pensar que la solució era explicar-ho a la premsa «de fora del Marroc». I va marcar el telèfon del consolat. Al cap i a la fi, Espanya no era l’enemic. A l’Acadèmia Real Militar de Donar el Beida (Meknes) a l’oficialitat no els assenyalaven Espanya «com a enemic prioritari. D’Espanya se’n parlava diplomàticament. L’enemic era Algèria, sense dissimulació, i l’objectiu era el Sàhara, no Ceuta i Melilla. Recuperar aquestes ciutats... Si ja les tenen escanyades...»

Així que teclejo de telèfon, so de trucada i «Bona tarda; truco de part d’un amic. Voldria parlar amb algú que m’orienti...» Però no el va atendre un periodista, sinó un agent del Cesid. Així va conèixer J.M. «Em va dir que la meva informació no es publicaria, però que seria útil per arreglar les coses...».

Claus de ràdio

Claus de ràdioL’octubre del 2000, camuflat entre la riuada de quincallers i carregadores que passava diàriament a Ceuta, va entrar a Espanya el tinent Issou. Va arribar a l’hotel Ulises i va trucar a J.M. amb urgència.

El seu contacte s’hi va presentar amb un altre agent. «Em van escoltar. Em feien preguntes i preguntes... Jo estava segur que m’havien agafat al Marroc, em seguien, vaig haver de refugiar-me en una finca del meu avi fins a poder passar a Espanya».

En l’última reunió amb el Cesid en territori marroquí, havia rebut la comanda més difícil:

«Volien l’OBT, l’Ordre Bàsic de Transmissions de l’exèrcit al Sàhara. Són les claus dels missatges encriptats. I jo crec que allà vaig preguntar a qui no ho havia de fer...»

La seva antena del Cesid li va dir que es veurien de nou a l’Ulises. «I va tornar –explica–, però per dir-me que estigués tranquil, que no hi havia ningú darrere meu, que tornés al meu lloc. M’havia promès passar-me a Espanya si corria perill, però m’estava dient que tornés. Sens dubte, no vaig tornar». El 2002 va aconseguir creuar l’Estret: «Al ferri portava el passaport d’un cunyat que tenia visat. A Madrid tampoc em van fer cas».

Un informe del CNI que obra en poder de Justícia i a les conclusions del qual ha tingut accés EL PERIÓDICO diu que el tinent «va desertar a Espanya el 2002, ocasionant un conflicte en les relacions entre Espanya i el Marroc». Va poder ser després de fer unes declaracions a Interviú. El tinent, el 2013, «va ser objecte d’investigació per un Servei d’Intel·ligència (sic) aliat que es va adreçar al CNI», segons l’informe, i el 2018 «va ser també investigat per un altre servei d’intel·ligència estranger». En el dossier, l’espionatge espanyol sospita de relacions d’Issou amb la Direcció General de Vigilància del Territori, la DGST marroquina, la mateixa que el tinent acusa de fuetejar la seva família: «Van anar contra el meu pare, un home de 72 anys; el van detenir 48 hores perquè creien que em tenia amagat, quan jo ja era a Espanya».

Una pistola a l’esquena

Una pistola a l’esquenaUna tarda d’agost del 2010, Abdel Issou, empleat de seguretat privada, corria amb totes les seves forces pel carrer Felipe Pingarrón, al barri madrileny de Villaverde. Acaba d’escapolir-se de dos magribins armats amb pistola que van mirar de ficar-lo en un cotxe. «Corria i pensava: ‘Ara sentiré una bala a l’esquena’», explica. Però no va sonar un tret, sinó el xerric de les rodes del vehicle mentre cridava una veïna.

Notícies relacionades

Sánchez parla amb Mohamed VI per «consolidar» el seu gir sobre el Sàhara

Blinken reafirma a Rabat el suport dels EUA a la marroquinitat del Sàhara Occidental

Aquell intent de segrest va ser investigat per la Comissaria d’Informació de la Policia Nacional, que va prendre declaració a la madrilenya, única testimoni. Van concloure que li havien volgut donar un ensurt. «Si haguessin volgut matar-me ja no seria viu». Ell ho suma a les altres conseqüències de la seva deserció.

Avui Issou presencia a la televisió el gir del Govern d’Espanya amb el Marroc i el relaciona amb la guerra d’Ucraïna. «Però no crec que el canvi espanyol canviï res sobre el terreny ni que serveixi per portar la pau –augura–. La raó està amb el Polisario, és una causa que ha sigut, és i serà justa. Són un poble noble i valent, i lluiten per la seva terra».