Les múltiples incògnites del decisiu congrés de Junts per Catalunya

Cada vegada hi ha més les bases territorials que parlen obertament que l’excandidat a president i exconseller convergent Jordi Turull ha de substituir Jordi Sànchez al capdavant del partit. Sànchez ha acumulat malestars interns pel seu estil de governança i perquè és vist com a massa tebi en el flanc independentista. Turull es deixa estimar i afirma que no vol una guerra. I Sànchez és conscient de tot això i guarda les seves cartes. El pacte seria la solució lògica si visquéssim temps convergents. Però Sànchez és un polític hàbil, fa mesos que treballa en el territori per forjar candidatures municipals i manté fil directe amb Puigdemont.

L’altra figura clau és Laura Borràs, la presidenta del Parlament i candidata en les últimes eleccions. Però el seu lideratge penja d’un fil perquè la justícia està a punt d’obrir-li judici per malversació, entre altres delictes. Sànchez i Borràs són com l’aigua i l’oli i el seu divorci és evident en l’estil de fer política i en els seus continguts.

Per la seva part, Puigdemont manté una carta fonamental: la d’amenaçar amb una fugida, com ha fet en el passat, si no es compleixen els seus designis. L’expresident ja ha admès davant els membres del Consell per la República que, per dedicar-se a aquest organisme que lidera des de Waterloo, podria deixar la presidència de Junts, que ara com ara no li atorga cap pes extra en les decisions orgàniques –de les quals s’allunya–, però sí com a líder d’una línia política basada a tornar a preparar un conflicte amb l’Estat per aconseguir la independència.

El mínim comú denominador de les diferents famílies és que Junts ha de defensar la independència de Catalunya mitjançant un conflicte com el de 2017. Però, a partir d’allà, la definició d’aquesta estratègia encara està per fer, com admeten molts. A més, alguns –els vinculats al Govern– demanen fer compatible aquest combat amb la ‘realpolitik’ d’un Govern que juga dins dels marges de la llei. D’altres, en canvi, preferirien posar data a l’assalt a la independència i trencarien vincles amb el gran rival, ERC. Es tracta de personalitats com Borràs, que, no obstant, ha topat amb la realitat en el cas Juvillà. «No pots defensar el frontisme i no afrontar la realitat», resumeix un exmembre de l’administració.

En aquesta indefinició, Sànchez intenta convertir Junts en un partit ordenat que competeixi amb ERC en la centralitat del tauler polític, disposat a pactar amb qui sigui i a negociar políticament a Madrid. D’altres, en canvi, mantenen el discurs del no a qualsevol pacte amb els socialistes malgrat que, de nou, la realitat constata que Junts i PSC governen junts la Diputació de Barcelona i que els dos partits estan en sintonia en temes importants, com l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i la candidatura olímpica.

L’actual executiva de Junts no és operativa, segons admeten alguns dels seus integrants. No s’hi prenen decisions executives i les que semblen preses no generen un recolzament unànime. S’està reclamant un nucli dirigent més executiu i cohesionat. Però, segons afirma un coneixedor de la formació, l’actual existència de diferents famílies fa previsible que aquesta nova direcció sigui un Frankenstein en el qual s’integrin figures polítiques rellevants amb gran personalitat en àmbits com el Parlament, el Govern, les Corts o les diferents comarques en les quals el partit s’està desplegant. No serà una convivència fàcil si aquesta amalgama no es coordina. Els recels, avui, són la norma de les reunions i ha fet falta un conclave a porta tancada de dos dies a Cardona, gens fàcil, per intentar superar-los. A més, el partit haurà de forjar el seu desplegament territorial poc abans de les eleccions municipals.

Tampoc els consellers de Junts en el Govern viuen una cohesió i un lideratge exemplars. Qui s’hauria d’encarregar d’això, el vicepresident Jordi Puigneró, no exerceix com a tal, segons afirmen en privat alguns dels implicats. Puigneró va tenir durant mesos l’etiqueta de possible successor de Puigdemont com a president, però amb els mesos ha anat desapareixent de la brega política i s’ha centrat únicament en la seva gestió en l’àmbit de la tecnologia.

Això ha fet que la figura del conseller d’Economia, Jaume Giró, sobresurti cada vegada més com una síntesi entre la combativitat –verbal– contra l’Estat i la gestió pretesament eficaç del dia a dia d’un Govern en període de pandèmia i crisi. Els integrants de Junts en el Govern seran els menys proclius, per raons òbvies, a secundar les veus que periòdicament reclamen divorciar-se d’Esquerra perquè, segons aquestes fonts, els d’Oriol Junqueras han abandonat la confrontació amb l’Estat. Els consellers al·leguen que, en temps d’incertesa social, demostrar una governabilitat eficient és essencial perquè el partit estigui en la centralitat i pugui competir amb ERC.

El congrés pot abordar un problema greu de Junts: la falta d’implantació als ajuntaments. Després de separar-se del PDECat i abandonar, teòricament, la postconvergència, Junts no té pes en els consistoris. A l’àrea metropolitana de Barcelona, el seu poder és pràcticament nul en relació amb el seu principal rival, ERC. Això genera dues visions: la dels que creuen que no s’ha de renunciar a la bandera de la confrontació amb l’Estat, malgrat que això resti vots metropolitans, i la dels que sostenen que s’ha de parlar, sobretot de polítiques municipals i del dia a dia, per intentar implantar-se en aquests ajuntaments.

El secretari general, Jordi Sànchez, al costat del d’organització, David Saldoni, exconvergent, confien en el pla per fagocitar alcaldes del PDECat per salvar els mobles en les municipals de 2023. Per això el congrés s’hauria de tancar sense divisió i amb una implantació visible en tot el territori. «Som un partit encara feble», admeten alguns.