Copa Amèrica, Jocs d’Hivern, nova immersió lingüística, ¿es trenquen els blocs a Catalunya?

La foto dels impulsors de la consecució de la celebració de la Copa Amèrica de cela a Barcelona el 2024 n’és potser l’exemple més visible. Hi va ser Colau, que és a qui més li va costar sumar-s’hi; Aragonès i el seu equip d’empresa; Jaume Collboni i Damià Calvet, l’home que dirigeix el Port de Barcelona amb molta professionalitat però a qui ningú a Junts li pot discutir el seu pedigrí independentista. Els va reunir la Barcelona Global d’Aurora Catà. Menys fotogènics han sigut altres acords potser més importants, com el de la reforma legal per emparar els professors davant la sentència del 25% obligatori en castellà i el del govern dels mitjans públics (TV-3 i Catalunya Ràdio). Respecte als Jocs d’Hivern ha fallat a última hora la pota aragonesa, però la discreció pot acabar doblegant fins i tot Javier Lambán.

Aquest clima de progressiva tranquil·litat institucional té en els pròxims mesos algunes amenaces, però també noves oportunitats. És evident que, després de l’estiu, els partits entraran en mode eleccions municipals i els acords seran més cars. El sector intel·ligent de Junts ha començat a donar mostres que, en aquest context, quedar-se encadenats al bloc independentista pot ser un molt mal negoci. Ho ha dit públicament la consellera Ciuró i ho diuen privadament aquells de qui el seu pas per la política no depèn del nombre de ‘followers’ al ja obsolet Twitter. L’emblema és el govern de la Diputació de Barcelona. És més una qüestió d’abaixar preu en els pactes que de principis polítics. Aquesta manera de veure les coses també considera que, després de les pròximes eleccions generals, Junts pot tenir un paper estel·lar per frenar Vox, situació que pot ser un incentiu perquè Pedro Sánchez deixi fer a Illa a Catalunya. En aquest esquema, potser la dificultat més gran és que, per mantenir aquest clima, ha de passar alguna cosa a la taula de diàleg entre els governs, de manera que deixi de ser un camp de desgast d’Esquerra per part de Junts. A la Moncloa ho saben, però els costa encertar amb una cosa que els permeti fer aquesta inversió de futur sense donar ales a Vox. Aviat hi haurà novetats. Si Feijóo concedeix a Sánchez un parell de pactes d’Estat abans de l’estiu i deixa d’anomenar-lo «president il·legítim», la cosa pot funcionar.

Sens dubte, una peça que completaria aquest tauler de canvi de cicle (a l’espera que les resolucions europees sobre la situació de Puigdemont que arrenquen aquest dimarts proporcionin o no un altre ‘momentum’ a l’independentisme) seria la creació de la taula de diàleg a Catalunya que reclamen els socialistes amb el beneplàcit dels comuns. Aragonès mai diu que no, però tampoc arrenca el projecte. És la seva manera de pressionar perquè passin coses a la taula amb l’Estat, però hauria de mesurar molt la dinàmica en la qual entra i que no es trobi que el diàleg comenci i no se celebri al Palau de la Generalitat sota la seva presidència. Alguns dels acords d’aquestes últimes setmanes han arribat a la seva taula cuinats des de l’oposició, que és govern en altres administracions. De moment ningú deixa de convidar-lo a la foto, però si no hi ha un ‘win-win’ podria arribar a passar el que ja va passar en l’última legislatura de Jordi Pujol, quan Maragall va liderar els acords de reforma del Parlament, de la CCMA, de l’Estatut i va estar a punt de canviar el mapa territorial. I Mas li va tornar el cop eclipsant-lo en el debat estatuari a partir del 2003. És el que passa quan qui governa oblida que no és el més votat.