Espanya és més una illa mental que energètica

Mentre prenem un cafè, debatem sobre l’impacte de la invasió d’Ucraïna en els preus de l’energia en un fòrum sensibilitzat pel canvi climàtic. Una persona que ha deambulat per totes les cimeres del tema des del segle passat revela com Angela Merkel, quan era ministra de medi ambient, va aconseguir tirar endavant el protocol de Kyoto. Va convèncer Rússia perquè el signés i li va fer veure que la venda de drets d’emissió de gasos amb efecte contaminant es podria convertir-se en una font d’ingressos alternativa a la venda de gas i petroli i amb més futur per les enormes reserves que podia acumular en la tundra. Quan Merkel va ser cancellera, Vladímir Putin li va recordar en més d’una ocasió que cap país de la Unió Europea li havia comprat mai aquests drets d’emissió. Un altre ressentiment més del líder rus, que s’ha llançat sobre Ucraïna per motius tan diversos com les necessitats geoestratègiques, les urgències de política interna i aquesta supèrbia que, portada al límit de l’autocràcia, provoca que consideri que el món, i no ell, va en contra direcció. I pel camí es carrega milers de vides. 

Merkel també és responsable que Alemanya substituís les seves centrals nuclears pel gas rus per a la generació d’electricitat. Ho va fer perquè la consciència mediambiental en aquest país es va convertir en ‘mainstream’ molt abans que a la resta d’Europa. I alhora es va comprometre amb l’eliminació dels gasos amb efecte hivernacle. Per això el preu de l’electricitat a Europa es fixa en funció de la font de generació més cara, que sol ser el gas, de manera que fa que siguin competitives les vendes procedents de les renovables, inclosa la hidràulica. I això els alemanys no estan disposats a canviar-ho de la nit al dia. Miren la política amb els ulls de l’enginyeria. I ara la prioritat per baixar el preu del gas no és limitar-lo i posar en perill la transició a les energies verdes –on s’han invertit milers de milions d’euros–, sinó buscar proveïdors alternatius a la Rússia de Putin, des dels Estats Units fins a Algèria. Alemanya vol, doncs, que el gas entri a Europa pel sud per poder tancar l’aixeta del nord. La solució no és tornar a les energies del passat, sinó seguir el pla.

Tot i que a Sánchez li agraden més els palmers que els aliats, el seu canvi d’opinió respecte al Sàhara té sentit en aquest context sense obviar que ho ha explicat de la pitjor manera possible. Cal canviar el punt de vista. ¿Qui ho demana? Alemanya, soci principal de la UE, a més dels Estats Units. ¿Per què ho demana? Per assegurar la reobertura del gasoducte que passa pel Marroc, augmentar la capacitat d’entrada del gas d’Algèria i fer rendible la inversió del Midcat. ¿Quins riscos comporta? La reclamació de Ceuta i Melilla, que el Marroc sap que és impossible a mitjà termini, i l’enuig d’Algèria, que s’ho pot permetre amb Espanya però no amb tota la UE, mentre el seu soci rus s’ha convertit en un pària.