Els 7 símptomes de la ‘realpolitik’ a Catalunya

La visió idealista del conflicte entre l’Estat i la Generalitat podria resumir-se en el fet que Catalunya, com a nació que és, té el dret al lliure exercici de l’autodeterminació. Fins i tot, els més puristes dels puristes, asseveren que ja es va exercir, l’1 d’octubre del 2017, i el que es pot fer és «implementar» aquell mandat. ERC, convertida al pragmatisme el 30 de gener del 2018, amb la no investidura de Carles Puigdemont, va arribar a la conclusió que l’única opció que la comunitat internacional pugui reconèixer una eventual independència catalana és que s’aconsegueixi per la via pactada amb l’Estat. I allà no hi ha elucubracions sobre què faria la comunitat internacional, sinó la certesa, el fet, que després de l’1-O no hi va haver un sol reconeixement. Hi va haver, al bàndol català, un moment d’interregne causat pel fet que fos un partit, i no el Govern, el que arrenqués del PSOE aquest fòrum de diàleg. Una taula que el mateix Quim Torra, president idealista, va menysprear abans, durant i després d’acudir a la Moncloa per a la primera reunió i que ara està en ‘stand by’.

Quant al dilema si pactat o no, les dues visions, idealista i pragmàtica, queden explicades en el punt anterior. Ara bé, el mateix concepte de referèndum mereix una anàlisi per com el pragmatisme i l’idealisme no xoquen aquí dins del sector català, sinó entre l’independentisme i l’Estat. El Govern assenyala, dades en mà, que les opcions proreferèndum sumen gairebé un 60% del vot al Parlament i que, a totes les enquestes, es mou entre aquest 60% i el 80%. L’idealisme aquí correspon al Govern i es refereix, lògicament, al constructe de la unitat nacional, una cosa que no pot posar-se en perill. La coartada, i la força, és que tota la legalitat està construïda sobre aquest ideal gairebé màgic. És per això que l’independentisme ha demanat diverses vegades a l’Estat que s’aculli al principi de realitat, perquè tancant molt fort els ulls no desapareixeran el 45-50% d’independentistes ni l’independentisme.

La sentència del TSJC que fixa un mínim del 25% de les hores lectives en castellà no ha fet més que baixar l’idíl·lic al terrenal. El Govern va retirar l’informe Bargalló que ja el 2018 apostava per una flexibilització de la immersió lingüística i va cedir a les dures crítiques de sectors independentistes que entenien aquell pla com una manera de liquidar el model. Amb la sentència en ferm, ja el 2022, els socis en el Govern van cosir un pacte al Parlament juntament amb el PSC i els comuns per acabar amb els percentatges i adaptar-se a la realitat sociolingüística. Les crítiques, les mateixes que quatre anys enrere, van fer que la postconvergència congelés la seva firma. El secretari de Política Lingüística, el republicà Francesc Xavier Vila, va donar la cara en ple terratrèmol i va dir, sense embuts, que la immersió «s’ha mal interpretat» perquè «no és ensenyament en català a tot arreu» i que parlar de llengua vehicular porta a confusions, ja que «les llengües que utilitzem per a l’aprenentatge són més d’una». Aragonès es va aferrar al realisme: «El català no pot ser llengua de part. No pot ser la llengua dels independentistes, perquè hi ha catalans que no són independentistes».

L’idealisme de fa un lustre va forjar a foc les aliances que poden resumir-se en un Catalunya contra Espanya. El canvi d’òptica dels republicans ja va produir un canvi de vent en els Pressupostos de la Generalitat per al 2020, els de la pandèmia. Aragonès, llavors vicepresident i conseller d’Economia, els va tirar endavant amb els comuns. L’excepcionalitat del moment, la pandèmia, va donar algun dubte sobre si era un senyal d’un canvi de fons. Els comptes del 2022, ja amb el mateix Aragonès com a president, va aclarir aquests dubtes. Els blocs es van trencar, lògicament, per la frontera, pels comuns, que no és una formació independentista, però que tampoc es pot adscriure a la defensa de la unitat d’Espanya. La següent baula i segurament l’últim que es pot esperar, van ser els pactes de l’independentisme amb el PSC. Va començar Junts, el 2019 a la Diputació de Barcelona, una cosa que els sectors idealistes dels postconvergents encara lamenten i, en els últims mesos s’ha expandit a pactes de segon nivell, juntament amb uns pressupostos, com la renovació dels càrrecs dels organismes que depenen de la Generalitat i sobre la política lingüística.

La causa judicial de Laura Borràs posa contra les cordes ERC i la CUP al Parlament. El cas Juvillà va suposar un bany de realitat per a la presidenta de la Cambra catalana perquè, malgrat el seu to desobedient, va acabar abraçant el realisme i complint la retirada de l’escó al cupaire. El pròxim episodi és el seu, ja que el reglament fixa que ha de ser suspesa quan arribi a judici, però els republicans i els anticapitalistes eviten situar-se al centre de la diana i ser acusats de deixar caure Borràs. Una ràpida avaluació de costos i beneficis els empeny a no ser ells els que apartin la presidenta i, en tot cas, que sigui una sentència judicial la que la inhabiliti i després es limitin a complir-la. Així, són proclius a idear una fórmula que permeti sostenir Borràs i que, alhora, pugui aguantar el seu discurs de tolerància zero contra la corrupció. I de passada que Junts no tingui feta la campanya electoral defenso l’independentisme ‘pur’ davant el qual posa companys de files a la picota. 

La possible candidatura catalana als Jocs Olímpics va arribar a la taula del president com una idea de feia 10 anys, una fugida endavant de Jordi Hereu i el PSC, que es precipitaven al final del seu imperi municipal. Però el teixit econòmic i empresarial del Pirineu no veia amb mals ulls un impuls d’aquest tipus. Unes zones on ERC encara pot créixer a costa de Junts. I Aragonès va anar modulant. De prometre una consulta per deixar en mans del territori què fer amb els Jocs Olímpics, a treure Barcelona de l’equació, per evitar un ‘no’ devastador i recolzar el projecte. I quant a la relació amb Espanya, el mateix. Catalunya no pot organitzar tota sola totes les proves. Tan cert com que, per a Espanya, i per al mateix COI, Barcelona és una carta molt més guanyadora que Saragossa. El pragmatisme va tancar l’acord, malgrat el molt idealista Javier Lambán, sempre pendent d’igualar-se amb el veí català. L’opció de la Copa Amèrica de vela ja va arribar amb la ‘realpolitik’ assentada en el Govern, així que no hi va haver dubtes. Tampoc per part d’Ada Colau tot i que no siguin, precisament, les Olimpíades Populars del 1936.

Els mitjans de comunicació públics són camp de batalla recurrent a tot arreu. Però en els cinc anys del procés ‘hard’, la cosa va anar molt més enllà. Ja no era una qüestió d’enfocament partidista de la realitat, sinó de marc mental, totalment oposat entre independentistes i la resta. Xoc d’idealismes, entesa impossible, per tant. Com que l’entesa era impossible, els càrrecs de la CCMA van quedar sense renovar, saltant-se així el torn que li tocava a ERC en virtut dels resultats de les eleccions del 21-D del 2017. La sensació, dades d’audiència en mà, que TV-3 i Catalunya Ràdio s’anaven quedant aferrades al mer públic independentista va fer que s’activessin els independentistes pragmàtics. I més quan, després del 14-F del 2021 es va produir un gairebé empat tècnic entre el PSC, ERC i Junts que va obligar els tres partits a entendre’s i a pactar els noms elegits per ocupar cadascun dels càrrecs caducats.