‘Catalangate’: El que Pegasus ha unit no ho separa el diàleg

Certament, és una ingenuïtat pensar que un Estat democràtic no utilitzarà l’espionatge per identificar maniobres dels qui públicament proposen desmuntar-lo. Això ho saben fins i tot els independentistes, que, si ho són de veritat, aspiren a tenir els seus propis serveis secrets. Una altra cosa és que d’espies n’hi ha de moltes classes. Els que saben utilitzar els mecanismes que les democràcies posen al seu abast per treballar, els que inclouen la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans que els paguen i els que no deixen rastre del que fan. Després hi ha la versió Pepe Gotera i Otilio. Tot indica que som més a prop del segon escenari que del primer. I arribats a aquest punt, en la llista de piratejats amb Pegasus, hi ha tres tipologies que fan que l’assumpte sigui molt, molt lleig i més seriós del que sembla. Primer, els quatre presidents de la Generalitat que han sigut escoltats presumptament de manera indiscriminada i il·lícita. Els quatre eren en aquell moment representants de l’Estat a Catalunya. L’última vegada que l’Estat va fer escoltes a una autoritat del propi Estat, va dimitir un vicepresident del Govern. En segon lloc, els diputats i eurodiputats que, a ulls d’Europa, són presumptes víctimes d’un cas de control polític de la sobirania popular just quan la justícia europea s’ha de pronunciar sobre la immunitat d’alguns dels implicats. I finalment està el cas de les escoltes als advocats dels processats per l’1-O. L’última vegada que a Espanya un jutge va permetre gravar una conversa entre advocat i client va haver d’abandonar la carrera judicial. Així que Pedro Sánchez té tres fronts oberts que són tan o més importants que l’emprenyament d’uns socis parlamentaris que poden deixar-lo a l’estacada.

Per molta foto i proclama que es faci, la mona es vesteix de seda. Puigdemont i Junqueras només van coincidir en l’hora i el dia de trobar-se. Continuen sense pensar el mateix i ni tan sols es van esforçar a dir el mateix. Puigdemont creu que Pegasus li dona gasolina per a un altre esprint unilateral i Junqueras considera que li proporciona hidrats de carboni per cremar sucre en la marató d’ampliar la base independentista. El mateix enuig, les mateixes demandes judicials, però amb opcions tàctiques diferents. I objectiu final compartit, que ningú s’enganyi. Si Sánchez es veu obligat, per raons d’Estat, a guardar silenci en una comissió de secrets com li proposa Feijóo, la tàctica Puigdemont sortirà reforçada i en poques setmanes la lenta desconstrucció dels blocs en la política catalana corre el risc de retrocedir. I el pas dels dies no fa més que complicar la maniobra. Si a principis de setmana podia semblar que una convocatòria ràpida de la taula de diàleg amb algun triomf per a Aragonès servia per sufocar la crisi, avui queda meridianament clar que el que ha unit Pegasus no ho separa una mera dosi de diàleg, sinó que necessita tractament específic. Cert és també que, en l’independentisme, pesen tant o més els grans principis que les coses del menjar, i una part de Junts tenen menys ganes de trencar amb el socialisme quan estem a un any de les municipals amb el mannà electoral de la Diputació que Rufián, malgrat les seves andanades. Com deia el clàssic, tot és susceptible d’empitjorar.