El món empresarial acumula un malestar de 94.000 milions per la covid i la guerra d’Ucraïna

Yanis Varoufakis, el ministre grec de finances després de la crisi del deute de 2008, va acusar Angela Merkel d’«austericidi» per la manera com la cancellera va gestionar la resposta europea. Alemanya es va negar a posar més diners sobre la taula per tapar els forats de les economies afectades fins que es tallés una part de la despesa. Va prohibir que es gastés el que no es tenia i que es pagués deute amb més deute, perquè això podia comportar una alta inflació i una fallida dels comptes públics. El sentit comú que apliquen milions de famílies en la seva vida quotidiana. El preu va ser una recessió que va durar anys i pel camí no van patir només els que més havien arriscat esbojarradament, sinó molta gent corrent. Les ucronies no serveixen de res, però algú hauria de dir algun dia que, sense aquelles receptes, la capacitat europea de resposta a la següent crisi, la de la pandèmia, hauria sigut molt menor. Davant un problema excepcional, Merkel sí que va recolzar una política expansionista de més despesa i deute públic, com fan milers de famílies quan els arriba una malaltia. Una cosa és endeutar-se per pagar medecines i viure mentre et tracten els metges i no pots treballar i una altra de molt diferent és pagar un crèdit pendent amb un nou préstec per marxar de vacances. El repte és que, just quan era el moment de canviar de cicle econòmic per l’arribada de la inflació, s’ha superposat una altra crisi, la derivada de la guerra d’Ucraïna, que ha encarit les matèries primeres i ha paralitzat el consum. Entrem en una altra bèstia negra de l’economia tan perillosa com la recessió, l’estagflació, quan l’economia no creix però els preus, sí. En aquesta pinça hi ha atrapades empreses que tenen crèdits per valor de més de 60.000 milions i no poden tornar i famílies que sumen préstecs per més de 30.000 milions.

En aquest context té lloc aquesta setmana a Barcelona la reunió anual del Cercle d’Economia. El manifest previ de la junta advoca per aconseguir pactes d’Estat per preservar la pau social. Segurament, Alberto Ñúñez Feijóo serà més receptiu a aquesta recepta del que ho va ser l’any passat Pablo Casado a la dels indults per afavorir la pau nacional. La gran incògnita és com s’ho prendrà Pedro Sánchez. Si fos una altra persona, diríem que arriba exhaust a aquest nou repte de l’economia i de la societat espanyoles. Acumula tants macht points en la seva carrera que això d’aquesta setmana li deu haver semblat un joc de nens. Però, per a aquests empresaris i aquestes famílies en risc d’impagament, el sotsobre de no saber si de la nit al dia la gasolina pujarà 20 cèntims i el gas no deixa d’encarir-se genera prou incertesa per deixar d’invertir, de consumir i de votar. O, en el pitjor dels casos, d’abaixar la persiana, deixar de pagar els deutes i votar el primer partit que passi per davant i ofereixi la seguretat del crit i de la coacció. Aquest risc és gairebé més gran que el dels 94.000 milions. És la pau social.