Errejón: «Encara no estem preparats perquè un polític digui que va al psicòleg»

Al seu llibre «Con todo. De los años veloces al futuro» explica que el dia que van decidir llançar Podem va pensar «acabarem fotuts i trencats». ¿S’ha complert aquest presagi?

Potser em vaig passar de dramàtic, però alguna cosa hi ha. La primera línia política implica moltes renúncies. A canvi, també hi ha moltes coses bones. La política, entesa com una passió per transformar les coses, és una màquina molt defectuosa en què hi fiques molta energia per aconseguir avançar tres passos. El que passa és que la gent que no és milionària només té aquesta màquina. Si només miressis l’àmbit personal, t’emportes molts moments durs i també passes molts moments molt alegres, el que passa és que ho fas per una cosa que va més enllà de tu. Apassionar-te amb altres i que també et faci mal també el dolor dels altres. Això exigeix renúncies, però aquí tampoc vull ser melodramàtic.

Parla de l’«hòstia emocional» que va suposar la polèmica per la beca que va cursar a la Universitat de Màlaga. M’imagino que des d’aleshores hi ha hagut altres situacions similars. ¿Cada vegada que un es troba en el focus mediàtic passa això o s’hi acaba acostumant?

Sí, perquè si no no podries, no aguantaries. El que no aconseguiràs és que s’hi acostumi la gent que t’envolta. Tu t’hi acostumes, però la teva mare o els teus amics, no. I tu t’hi acostumes perquè agafes una certa distància i, sobretot, entens que s’ha de mirar més enllà de la dictadura de l’actualitat, que les coses que avui són l’únic tema demà passat gairebé han deixat d’existir. A mi, aquest moment, em va fer molta ràbia, però hi ha vegades que l’onada és més gran que tu i no pots donar explicacions cada cop que surt una notícia. Has d’aguantar l’empenta i el temps t’acaba fent justícia. La primera vegada que ho passes et fa molt més mal que les següents.

Dilluns va sortir, per fi, l’absolució del meu judici. Hi havia un senyor d’extrema dreta que em va acusar falsament i, finalment, el jutge ha decretat que no hi havia res. El problema és que hem estat un any així i una part del mal està fet. Això és molt perillós perquè comporta un missatge a la gent que no és poderosa: «No t’hi fiquis perquè el cost és molt alt». Si per posar-te en política has de perdre la capacitat que les coses et commoguin, en cas de ser fràgil, que les coses t’afectin i t’has d’insensibilitzar, només es fica en política un tipus de perfil, que van perdent la sensibilitat respecte als seus ciutadans, i, per tant, les polítiques públiques només es fan al servei d’aquesta petita elit.

¿I vostè, com ha viscut aquest últim any?

Una barreja. No és la primera vegada i, per tant, ja saps com va això. Ara bé, jo he estat permanentment amb ganes de treure-m’ho de sobre on m’ho havia de treure. Crec que això no hauria d’haver arribat tan lluny. Un cop s’acaba tens una sensació d’alleujament i estàs rabiós perquè et fa passar moment desagradables. Que a un l’acusin de coses lletges i coses falses és lleig, és incòmode, sobretot per la gent que t’envolta, que no ha d’estar-hi acostumada.

A Espanya ara estem en una mena de ressaca reaccionària que està sembrant el nostre país d’odi, però això no és polarització. Al Congrés, no tothom insulta, no tothom crida. Qui anomena les diputades bruixa, lletja o gilipolles és sempre l’extrema dreta. Jo no insulto, jo no crido. Defenso les meves idees amb molta vehemència. De fet, crec que les meves idees són millors que les de l’adversari i vull derrotar les idees de l’adversari, però respecto els que les defensen.

Vostè va reivindicar al Congrés la necessitat de cuidar la salut mental i un diputat del PP va arribar a dir-li que se n’anés al metge. ¿És un tabú entre els polítics parlar sobre aquest tema?

Crec que té molt a veure amb una certa visió patriarcal de la política per la qual ser fort és semblar fort. En realitat, crec, i això és una aportació del feminisme, que ser fort és reconèixer les pròpies vulnerabilitats, reconèixer en quins punts soc més fràgil i construir amb una altra gent, que també és fràgil, fortalesa col·lectiva.

Sobre aquest diputat del PP, estic convençut que en algun moment ha necessitat anar a teràpia o que algun familiar seu l’ha necessitat, o que ha necessitat alguna pastilla per aguantar el ritme, o prendre algun medicament per dormir i controlar l’ansietat. N’estic convençut. Però ell creu que és més fort per no dir-ho i no reconèixer-ho. Des d’aquesta intervenció, crec que avui és menys vergonya que abans a Espanya. Hem trencat el tabú per dalt, ara falta la gran onada de la salut mental que és l’onada de la salut mental de les treballadores i els treballadors. Aquesta és la més gran. I la segona cosa que falta, i més important, són moltíssims diners, moltíssims recursos perquè això no sigui una moda, perquè això sigui un dret.

¿Creu que estem en un punt en què un polític seria capaç de dir públicament que va a teràpia?

Ens falta. Jo crec que avui encara no estem preparats perquè un representant públic, molt menys algú que estigui fent tasques de govern, ho digui. Ens semblaria un signe que aquesta persona no està en condicions de prendre decisions per tots els espanyols. Si trenquem amb la hipocresia, reconeixerem que a tothom li passa en diferents graus. Quan jo vaig fer aquesta intervenció al Congrés, una part del silenci que hi va haver és perquè estava parlant de coses que tothom sabia el que eren. Ningú havia dit mai Diazepam al Congrés o Lexatin, però tothom sap el que és.

Crec que la societat espanyola encara demana als representants públics dues coses incompatibles entre si, que siguem de veritat i, alhora, que no mostrem cap signe d’equivocació, debilitat, fragilitat... Les dues coses alhora són impossibles, perquè si ets de veritat, de vegades et trenques, de vegades et fas mal, de vegades no pots, de vegades tens dies esplèndids i de vegades dies més difícils.

Després de gairebé vuit anys en política, ¿creu que alguna vegada ha col·laborat a fer mal a la salut mental d’algun company o adversari polític?

Si digués que no estaria mentint. Segur que sí. Et puc dir que soc bastant rigorós a intentar separar un duríssim combat amb les idees amb un exquisit respecte a les persones. Hi ha diputats de la Cambra que defensen idees d’odi, retrocés, desigualtat... que em semblen menyspreables i que han de ser derrotades, però crec que tenen dret a defensar-les i jo dret a combatre-les, però el que estic combatent són les idees, no les persones. Ara, això sí, la política és una esport intens i de contacte. Això significa que té moments durs.

A més, l’activitat de la política institucional tendeix a separar els representants dels representats. Tendeix a fer que els representants visquin en entorns cada cop més separats del gruix dels representats i això té dos problemes. Si vius molt separat de les preocupacions de la ciutadania, no li ets gaire útil.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

D’altra banda, la separació entre representants i representats també produeix una mena d’alienació, una cosa és la figura i el personatge que surt als mitjans i una altra és la persona. A mi, en la vida, no m’han dit mai Errejón. A mi em diuen Íñigo i els meus éssers estimats em diuen Íñigo, i Errejón és el nom de l’exposició pública, però és molt important que l’exposició pública no s’ho mengi tot. És molt important que puguis tancar la porta i tinguis espais teus en què desconnectar, en què viure, escoltar i riure amb altres coses.

I vull tancar amb una cosa. Això no només ens passa a nosaltres. La vida s’ha fet més insegura i molt més fràgil per a tothom. Quan parlem de salut mental no parlem només que et rebi un psicòleg, sinó que avui la vida causa molt dolor per a molta gent. ¿Quina és la recepta, anar fent tots com que som forts i que no passa res? Crec que no, crec que és reconèixer que la vida ens ha fet fràgils i que la manera d’enfortir-ho és en comú, restablint una societat en què tinguem dret a viure sense por.