El ‘Catalangate’ dona l’oportunitat a ERC de ‘matar’ dos pardals d’un Pegasus

En llenguatge matemàtic es pot definir el sistema de partits català com l’hegemonia de tres partits, agafats de dos en dos. És a dir, no hi ha una batalla oberta simultània entre ERC, PSC i Junts, sinó que aquest triumvirat és el sumand de dues grans conteses. La que enfronta republicans i socialistes a la regió metropolitana i la que oposa Esquerra amb Junts en el rerepaís.

Un element es repeteix, ERC, que es troba en tots els embolics, però la situació d’empat tècnic revela que, grosso modo, els republicans no són primers en cap de les dues àrees, però sí segons en les dues batalles. Una espècie de premi a la regularitat, però que es concep feble com per sustentar una hegemonia. 

Puresa o ‘realpolitik’

Els republicans es beneficien que el PSC hagi deixat en repòs el seu costat més catalanista i que Junts faci veure que allò metropolità no existeix. En l’últim cicle electoral, ERC va guanyar les municipals i les generals a Catalunya; el PSC, els comicis al Parlament i Junts, les europees.

Tota opció de creixement de Junts, fins al moment, passa per menjar-li gran part de la torrada a ERC en el rerepaís. I en aquestes latituds, graner de vot independentista, es premia la puresa ideològica davant la ‘realpolitik’. I, en sentit invers, ERC pugna per aconseguir en les coordenades metropolitanes, molt més poblades, el coixí necessari per derrotar els postconvergents en el global català. Els interessos creuats són obvis.

Part del creixement d’ERC a la regió barcelonina ha anat de la mà d’aquesta ‘realpolitik’ a què el partit es va abraçar el gener del 2018. Més gestió i ser més útils. Ser ‘els que fan que les coses passin’. Ara una investidura, ara uns pressupostos. I encara més, ser els porters que eviten l’entrada de l’extrema dreta en els centres de poder. 

La icona d’aquest possibilisme republicà és el recolzament al Govern de Pedro Sánchez a canvi d’una taula de diàleg i negociació sobre el conflicte català. I el que en principi va semblar una bona idea, el pas del temps i els nuls avenços registrats van començar a promoure dubtes interns als quadros republicans. ¿Com esperonar el diàleg?, ¿com enfilar el final d’aquesta taula (i establir les bases d’una eventual segona edició, després de les eleccions generals del 2023), deixant patent que és l’Estat el que evita progressos? I va arribar Pegasus.

El suc del relat

Per a ERC, el principal rival electoral és el PSC i entenen que no sortir en tromba quan es va fer públic l’espionatge dels 65 independentistes hauria suposat «fins i tot blanquejar els socialistes, alguna cosa que, ni per indici voldríem ni podríem fer», assenyala una font republicana.

A la partida metropolitana, ERC exposa la seva voluntat de col·laborar amb Sánchez i mira de fer evident que és el PSOE el que evita que s’avanci en la resolució del conflicte. I no només això, sinó que, arran del ‘Catalangate’, és el partit que espia els seus rivals. En aquest sentit, com més temps segueixi oberta la crisi, més setmanes pengi l’espasa de Dàmocles sobre, per exemple, la ministra de Defensa, Margarita Robles, més suc trauran els republicans al seu relat. També a Europa.

I és que lluny de xiular i mirar cap a una altra banda, com manen els cànons de la ‘realpolitik’, ha sigut el mateix president Pere Aragonès el que ha aconseguit el lideratge de les protestes per l’espionatge. Un os que no deixa. Si en les primeres hores, després de la publicació de l’informe de The Citizen Lab, es va voler mantenir una espècie de bicefàlia entre Waterloo i el Palau de la Generalitat, un mes després, Aragonès és el promotor en solitari de la tàctica de setge al Govern, en cerca, primer, d’informació i transparència i, en un segon nivell, d’assumpció de responsabilitats polítiques. 

No blanquejar el PSOE

Aquesta voluntat de no blanquejar el PSOE, a més, permet a ERC cauteritzar l’hemorràgia que pateix en el rerepaís, on el discurs del ‘pagafantisme’, és a dir que Esquerra es presta a sostenir Sánchez sense obtenir res a canvi i sent, freqüentment, maltractada pels socialistes, ha consolidat.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

«Amb Junts ens juguem una bona bossa de vots i d’alcaldies. Si dominem el Govern amb el ‘Catalangate’, ells es queden sense espai, més enllà de la queixa i la rebequeria», reconeix una font republicana que insinua que ERC intenta poc menys que la quadratura del cercle. Aparèixer robustos i ferms davant el PSOE, en defensa dels valors democràtics, no sortir del marc del diàleg, és a dir, no abandonar la taula de diàleg i, sempre, deixar Junts –un partit instal·lat en el frontisme amb l’Estat com a senya d’identitat, una cosa en què, vista la seva nova cúpula i les seves primeres decisions, s’obstinaran– en un segon pla.

En el seu discurs de Sant Esteve, quan a Palau ja tenien bastant clar l’abast de l’espionatge sofert per part de l’independentisme, Aragonès va cridar a pensar en plans b que servissin, tant per pressionar a l’Estat en els mesos de vigència de la taula de diàleg, com de reacció quan aquest fòrum de diàleg finalitzés (una cosa en la qual tots estan d’acord que passarà, com a molt tard d'aquí a uns mesos). I reapareix una idea que, ‘sottovoce’, es va dir a l’inici de la taula de diàleg per les dues parts: «No serà en una sola legislatura on es trobi una solució al conflicte».