¿Què feia el jutge González Armengol entre Aguirre i Villarejo?

Rere la cortina de fum dels àudios, Cristina Gallardo i Tono Calleja han publicat un fet rellevant a ‘El Periódico de España’: qui llavors era jutge degà de Madrid, José Luis González Armengol, va mediar perquè Esperanza Aguirre, presidenta llavors de la comunitat de Madrid, tingués les preguntes de l’acusació particular abans de declarar en el cas de la seva fuga després d’una infracció de trànsit. I les va tenir, de manera que es va alterar substancialment el procediment judicial. Les va poder tenir perquè la denúncia la va interposar una associació fantasma controlada per l’excomissari. I, un cop oberta la causa, el jutge degà es va oferir a Aguirre per mediar amb ells. Quan sapiguem quina va ser la contraprestació que va donar Aguirre, tindrem un quadro tan complet com esperpèntic: un jutge i un comissari ordint una trama per extorsionar una política. En les notes publicades no hi ha rastre del botí, però sí una conclusió molt clara: «Ha anat bé, ha quedat de puta mare, que es foti, que un escarment d’això no ve malament». Un jutge i un policia «escarmentant» la presidenta d’una comunitat autònoma.

L’Espanya atrinxerada s’ha passat la setmana decidint qui és més dolent, si Villarejo o Aguirre. Però ningú ha posat el focus en el senyor jutge. Hi hauria tants temes a tractar: ¿Quina relació tenia el jutge degà amb l’excomissari? ¿I amb la presidenta? ¿En quants altres assumptes de l’època va mediar? ¿Què va rebre a canvi d’un i de l’altre? ¿Pot una autoritat judicial presenciar uns quants possibles delictes sense obrir-ne diligències? ¿Qui i com va aixecar González Armengol al deganat dels jutges, on, entre altres coses, es reparteixen els temes a jutjar? ¿Per què ningú a Madrid, excepte 'El Periódico de España’, es fixa en aquest aspecte de l’episodi?

Tot indica que, després de les eleccions andaluses, Félix Bolaños i Esteban González Pons renovaran el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el que queda del Tribunal Constitucional. Ho faran amb les mateixes regles del joc que van posar González Armengol al capdavant dels jutges madrilenys. I molts parlaran de la politització de la justícia, que n’hi ha. Però, vist això en l’episodi descrit, ¿no hauríem de parlar de judicialització de la política? ¿No van tractar Villarejo i González Armengol l’expresidenta Aguirre com un titella a qui podien encausar, extorsionar i alliberar? ¿No hi ha algunes escletxes en l’Estat, fonamentalment en la policia i en la judicatura, de gent que considera que tenen l’última paraula per decidir qui governa a Espanya i què pot fer i què no pot fer? ¿No han muntat un lucratiu negoci per posar aquests mateixos mecanismes al servei de la competència empresarial com va poder passar en el cas de Sandro Rosell que ha destapat El Periódico? Les trinxeres no solucionen els problemes, els perpetuen perquè qui viuen d’ells continuïn traient-ne benefici. La visió conspiradora tampoc soluciona res. Cal esmicolar els fets, posar-los en context, dirimir quins delictes s’hi han pogut cometre i qui ho pot haver fet. Convertir-jo tot en un Madrid-Barça en el qual has d'estar amb Aguirre o amb Villarejo deixa el jutge fora de la foto. I, sense ell, no hauria existit.