Pere Aragonès afronta un segon any de mandat ple de turbulències

Un dels grans secrets per a aquesta ‘pax’ és que els consellers de Junts han accentuat el seu perfil de consellers per sobre del de membres del partit de Carles Puigdemont. Hi ha hagut un debat intern, sí, però no una oposició oberta. Coronat tot per la falta d’un perfil que exercís de líder de la part postconvergent, tenint en compte que si en alguna cosa coincideixen totes les veus consultades és que Jordi Puigneró ni ha tingut la confiança del seu partit, ni ell ha volgut convertir-se en aquest far i operar com a contrapès d’Aragonès. Com el republicà sí que va fer amb Quim Torra.

L’ungiment de la parella Laura Borràs-Jordi Turull permet augurar variacions. Per començar, l’acabament del distinguo entre Junts-Govern i Junts-partit per explicar aquesta dissonància entre pau dins l’Executiu i bel·licositat mediàtica. 

Fonts republicanes assenyalen que no els sorprendria que els canvis vagin dels més evidents, com l’entrada de perfils més agressius en els òrgans de coordinació entre partits de Govern, a la substitució de Puigneró.

Falta un any per a les eleccions municipals. Uns comicis en què ERC i Junts tenen dipositades àmplies esperances per consolidar, uns, la seva nounada hegemonia (els republicans) , i per començar la reconquesta del poder, els postconvergents. L’arena en disputa entre tots dos serà el rerepaís, atesa la gairebé total desaparició de Junts de l’entramat metropolità. I en el rerepaís, les projeccions de vot tenen més a veure amb l’oferiment d’un horitzó immediat de sobirania que amb una gestió eficaç del dia a dia. Més idealisme que ‘realpolitik’. Just al contrari que a la regió metropolitana. El que obligarà ERC, i Aragonès, a ponderar amb exactitud on posa el fidel de la balança per no quedar curt en algun dels dos quadrilàters electorals.

El Govern podria prorrogar els actuals Pressupostos, però tot (per exemple la guerra d’Ucraïna) aconsella dibuixar-ne uns de nous. Serà un nou exemple de la geometria variable amb què Aragonès mira d’equilibrar la seva exímia majoria parlamentària. El límit continua sent un pacte amb el PSC, que ERC reconeix com el seu principal adversari i fins i tot nèmesi (la dreta a banda). I la voluntat és començar el ball de contactes per als comptes amb la CUP. Tot i que vista l’experiència, les esperances se centren, com per al 2021 i el 2022, en els comuns. Si ja fa sis mesos les queixes d’algunes veus de Junts van ser notables, sota el comandament intern de la presidenta del Parlament les costures es poden tensar.

La gran força, de cara a uns, i feblesa, de cara als altres, d’ERC és el seu rol clau en la governabilitat espanyola. Partit útil, dels que fan que les coses passin, per als pragmàtics; botiflers venuts que pacten amb el 155, per als més idealistes. La veritat és que, en general, tota relació d’aquest tipus acaba per expirar a pocs mesos del final de la legislatura, cosa que permet als dos bàndols marcar unes mínimes distàncies de cara a la confrontació electoral. El problema sol ser el motiu i el moment adequat. L’escàndol de l’espionatge a l’independentisme pot haver obert una finestra d’oportunitat per als republicans, a un any i mig, a tot estirar, de les eleccions generals. Les exigències d’Aragonès a Sánchez, excessives per uns, de cara a la galeria per als altres, ja han sigut traslladades al Congrés. La gestió d’aquest distanciament, bàsic per ERC en el rerepaís, pot generar contradiccions internes en un partit que ha defensat que no recolza governs, sinó mesures que ajudin la gent.

Oriol Junqueras va dibuixar un distinguo que, a la pràctica, va suposar la primera palada de terra sobre l’actual taula de diàleg. Va separar el líder republicà el concepte de ‘Negociació’, en majúscula, de la primera concreció que ha tingut aquest precepte en el conflicte entre Catalunya i Espanya, i que no és cap altre que l’encara vigent fòrum. ERC tenia clar, ja l’any passat, que l’operativitat de la taula s’acaba amb l’any 2022, perquè les cites electorals del 2023 fan impossible la seva continuïtat. I ja gairebé al juny, la taula continua sense revifar. Veient que en la llista de prioritats de Pedro Sánchez, els conclaves amb l’independentisme no troben lloc, sembla que serà clau quan es desconnectarà la taula de la respiració assistida. Clau per al principal propòsit d’ERC, i també del PSOE, d’aconseguir marcar distàncies de cara a les municipals i autonòmiques del maig del 2023.

Tot càlcul maquiavèl·lic republicà de marcar distàncies de cara al 2023 electoral que s’acosta es construeix a partir de la hipòtesi que ERC torni a ser decisiva després de les eleccions generals, entre altres raons, esperen, per impedir el pas a Vox. I per donar peu a una nova taula de diàleg. Per això, la suma amb el PSOE i les altres forces de la moció de censura hauria de sortir. I les enquestes van escurçant la distància entre els socialistes i el PP, després de la defenestració de Pablo Casado. S’hi afegeix que ERC i el PSC tornaran a lluitar pel triomf d’aquestes generals a Catalunya, amb Junts sempre atents a recordar, des de dins i des de fora del Govern català, que l’objectiu dels republicans, diguin el que diguin en campanya, serà tornar a pactar amb el PSOE. 

El nus gordià de la negociació entre ERC i Junts per a la investidura d’Aragonès va ser el paper que havia d’exercir davant Carles Puigdemont. Els intents dels postconvergents que l’expresident, via el Consell per la República, mantingués les regnes del procés van ser rebatudes per Aragonès en els seus discursos d’investidura, en què va avisar que un president no obeeix «tuteles». Passat un any, es pot dir que davant un Puigdemont en retirada, per exemple, del seu propi partit (ha deixat la presidència), Aragonès s’ha erigit com la referència del secessionisme, almenys, de portes enfora. 

Però tot és reversible, sobretot si s’estan esperant sentències de la justícia europea que podrien obrir fins i tot, segons els puigdemontistes més optimistes, les portes a un retorn a Catalunya de Puigdemont.