Investigació

Explicació d’una sèrie de catastròfiques dissorts reals

El silenci de Joan Carles I només vol dir: una cosa és demanar disculpes per la caça d’elefants a Botswana, i una altra, assumir una defraudació fiscal i activitats ocultes a Suïssa i Jersey que han sigut «afinades» i exonerades

EUROPA PRESS / RAÚL TERREL

Joan Carles I sap col·locar missatges. Com amb Ernest Benach, el president del Parlament, que va acudir a la Zarzuela el 16 de desembre de 2003 per fer oficial l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat. «Parlant la gent s’entén», li va dir el monarca. O quan enmig de la difícil situació de la Corona durant la instrucció del cas Nóos, la nit de Nadal del 2011, va abordar la corrupció i el descrèdit dels partits polítics i, implícitament, la investigació d’Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina: «La justícia és igual per a tothom». I quan va quedar destapada la cacera d’elefants que va ofrenar a Botswana el 14 d’abril del 2012 a la seva examant Corinna zu Sayn-Wittgenstein i el seu fill Alexander, que complia 10 anys, va sortir de l’hospital a Madrid i va dir: «Ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar». Espanya continuava sumida en la Gran Recessió iniciada el 2008 i en mig d’una taxa d’atur rècord (5,6 milions d’aturats i una taxa del 24,4%).

Però vet aquí que davant la simple pregunta dels mitjans de comunicació diumenge passat a Sanxenxo sobre si donaria explicacions al seu fill, el rei Felip VI, l’emèrit es va fer el distret: «¿Explicacions? ¿De què? Ha, ha, ha».

Clam en el Govern

El Govern, sota el lideratge de la portaveu Isabel Rodríguez, estava repetint la necessitat que l’emèrit donés una explicació als ciutadans espanyols. El va seguir la vicepresidenta Nadia Calviño, que va obrir el foc dijous passat, el mateix dia que arribava Joan Carles I a Sanxenxo. «Tots els espanyols mereixen una explicació des del punt de vista institucional després que s’hagin pronunciat els tribunals», va declarar. No és cert. Són els fiscals els que han decidit que les causes penals no arribin als tribunals a Suïssa i a Espanya, amb l’excepció de la jurisdicció civil del Regne Unit on es tramita la denúncia per assetjament contra Corinna zu Sayn-Wittgenstein i que ha denegat la immunitat a l’emèrit.

L’exvicepresidenta Carmen Calvo va prendre el testimoni de Calviño i va llançar el 20 de maig a dos quarts de nou del matí el seu tuit: «Avui pugen les temperatures a tot el país, gran vergonya a Sanxenxo». I ja aquest dilluns, Isabel Rodríguez i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, van sentenciar que al no donar explicacions per uns fets molt greus l’emèrit havia perdut una oportunitat.

Però, a part, el Govern no ha escatimat informació en l’última setmana en el sentit que ha sigut una iniciativa seva, debatuda amb la Casa de Sa Majestat el Rei, la que va tancar la porta que Joan Carles I fes nit al palau de la Zarzuela, fet que contravé l’orientació de la defensa de l’emèrit a Londres, la qual defensa el ‘totum revolutum’ de la seva pertinença a la Família Reial-Casa Reial per sostenir el seu dret a la immunitat sobirana.

¿Explicar què?

Joan Carles I, ¿què pot explicar?

La Fiscalia del Tribunal Suprem li va oferir tres vegades personar-se en les tres investigacions obertes. Seguint els consells del seu advocat Javier Sánchez-Junco, va rebutjar ser part de les causes, el que li hagués permès rebutjar els indicis que comissions rogatòries de Suïssa, Irlanda, el Regne Unit i Jersey aportaven contra ell.

«Però, ¿per què s’hi havia de personar? Ell sabia molt bé de què anaven els fets», assenyala un fiscal consultat.

I va rebutjar l’oferta perquè ja sabia el que faria: presentar dues regularitzacions fiscals per una mica més de 5 milions d’euros i aquí pau i després glòria... a pena de les esmentades tres notificacions de la Fiscalia que trencaven el concepte d’espontaneïtat que exigeix la llei.

Els 100 milions de dòlars (64,8 milions d’euros) que, segons els seus advocats a Suïssa, han sigut un «regal sense contrapartides» del rei de l’Aràbia Saudita Abdulaziz, i no una comissió per l’adjudicació de l’AVE del desert al consorci hispanosaudita Al Shoula –en el qual van brillar per la seva presència les comissions pagades–, no els va declarar a l’Agència Tributària.

Però aquests diners i altres fons rebuts –com els 1,9 milions de dòlars en bitllets que, també va ser un regal, aquest, del sultà de Bahrain en 2010– i uns antics ‘trusts’ creats a Jersey en els anys 1995 i 1997 –més tard, el 2004, transvasats al JRM 2004 Trust–, les transferències-donacions d’uns 800.000 euros realitzades pel seu amic el magnat asteca-britànic Allen Sanginés-Krause, i el pagament de viatges en jet privat de la fundació Zagatka de Liechtenstein per al voltant de 7 milions d’euros, sobretot després de la seva abdicació, tot això va quedar sepultat sota la prescripció i inviolabilitat o el pagament de les dues regularitzacions a Hisenda.

Perdó d’Hisenda

L’Agència Tributària li va perdonar el banc dels acusats després que la Fiscalia del Suprem el va avisar, segons s’ha apuntat, al juny, novembre i desembre del 2020 que se l’estava investigant.

Si tot havia quedat en delicte fiscal, és a dir, en frau, i els inspectors d’hisenda l’hi van perdonar al donar per vàlides les dues regularitzacions portades a terme –fins i tot amb l’assessorament d’aquests mateixos inspectors segons es dedueix dels decrets d’arxiu de la Fiscalia– ¿a què ve ara demanar perdó?

¿Explicacions de què? ¿Perdó per què?

Els fets són els que són.

Al seu llibre sobre ‘Juan Carlos I, Mi rey caído’, l’escriptora francesa Laurence Debray, que va visitar Joan Carles I a Abu Dhabi mesos després del seu autodesterrament, li assenyala:

-«Vostè no pot tornar [a Espanya] tan brutalment com ha marxat».

-«¡N’hi ha prou que agafi un avió!», respon Joan Carles I.

Notícies relacionades

-«Vostè ha de parlar amb els espanyols, han de comprendre. Ha de justificar-se. Tots es mereixen les seves explicacions. I pensi a construir la seva llegenda, Majestat. Ningú ho farà per vostè».

-Amb les institucions que jo vaig deixar n’hi ha prou. Parlen per si mateixes. Però és veritat, és més fàcil destruir les institucions que construir-les».