Baltasar Garzón: «El 80% dels jutges i fiscals a Espanya són ultraconservadors»

Acaba de publicar ‘Los disfraces del fascismo’ (Planeta), en el qual alerta de la deriva ultra que s’ha instal·lat en la política i la judicatura espanyola (i en altres àmbits), però la seva màxima satisfacció no la troba als papers, sinó al carrer. «La gent em continua dient jutge Garzón, com si aquesta paraula formés part del meu cognom», diu sense dissimular un gest d’orgull.

-En el seu llibre introdueix un concepte nou, els ‘microfeixismes’, inspirat en la idea dels ‘micromasclismes’, aquest terme que ens va fer veure a molts homes que érem més masclistes del que pensàvem. ¿On es donen aquests tics?

-Són les disfresses del feixisme, i a Espanya s’expressen en molts àmbits de la vida. Passen quan es fa un ús polític dels menors no acompanyats o es passa de puntetes davant els casos de tortura. En aquest país continua sent impossible investigar què va passar durant el franquisme i, si ho intentes, et passa el que em va passar a mi. Però després veus el nou govern de Castella i Lleó despenjant-se del pacte contra la violència de gènere. Tots aquests comportaments són ‘microfeixismes’.

-¿N’hi ha a la justícia?

-A Espanya tenim un problema, i és que l’estament judicial ha evolucionat molt poc des del franquisme. Aquí ens en vam anar al llit en dictadura i ens vam llevar en democràcia, però les coses no van així de ràpid, cal fer una transició. Es va fer en la política, però no en la judicatura, i es va permetre que continuessin administrant justícia els mateixos que ho havien fet abans sense demanar-los cap explicació.

-¿Què s’hauria d’haver fet i no es va fer?

-Li explico un detall: jo vaig prendre càrrec com a jutge el 1981 i la meva promoció va ser la primera que va jurar la Constitució. D’allà cap endarrere, tots havien jurat els principis fonamentals del Movimiento. ¿No hauria sigut una teràpia democràtica exigir-los que juressin la Constitució? No es va fer. En la justícia mai hi va haver transició, i això explica que avui hi continuï havent jutges, magistrats i fiscals que neguen que el franquisme fos un règim feixista.

-¿Qui ha de decidir el govern dels jutges, el Parlament o els mateixos jutges?

-Les dues opcions són perverses, però em quedo amb la fórmula parlamentària. L’altra tindria sentit si només afectés assumptes corporatius com els ascensos i els trasllats, però el CGPJ té moltíssimes més competències. Els que defensen que només els jutges puguin decidir, en realitat volen imposar la seva visió política, i resulta que a Espanya la judicatura és ultraconservadora. Aquest és el perfil del 80% de jutges, magistrats i fiscals.

-Hi ha qui afirma que s’ha de cuidar l’ús de la paraula ‘feixisme’, perquè si tot és feixisme, al final res ho és. ¿Què n’opina?

-Entenc aquesta advertència i la que fa l’historiador Emilio Gentile, que afirma que parlar del feixisme pot fer que molts joves acabin sentint-se fascinats pel supremacisme, el culte al líder i l’afany grupal que impliquen el feixisme, que no és altra cosa que l’anul·lació de l’individu i la submissió al ramat. Però em sembla més perillós infravalorar el que està passant, perquè això pot fer que triomfin els plantejaments autoritaris que amenacen la democràcia i que acabem vivint situacions com les que es van donar fa un segle.

-¿Fa 10 anys hauria tingut sentit aquesta advertència?

-Probablement no, o no s’hauria entès, però en aquest temps han passat fets importants, com la irrupció de l’extrema dreta al nostre país. Si Vox no és un partit feixista, sens dubte va pel camí de ser-ho, i sens dubte ja ha passat la fase del populisme. Estan al Congrés, però no aspiren a fer oposició, sinó a destruir. Es basen en l’insult i la mentida sense contenció, no aporten res més.

-El 2016, Vox va aconseguir 40.000 vots. El 2019 en va sumar 3,6 milions. ¿Com ho explica?

-El feixisme s’alimenta de dir que tot és un desastre i que tots són iguals. A Espanya s’ha deixat créixer entre la població aquest sentiment, que és al qual ha apel·lat Vox, i ara tenim un problema. ¿Culpables? Potser ho som tots una mica, perquè hem cregut que el sistema democràtic estava consolidat i que totes les conquestes estaven aconseguides i assegurades, però no era així. Sobretot, responsabilitzo els que han exercit el poder des de fa molts anys en aquest país.

¿Per què?

-Perquè no han volgut veure ni sentir el que estava passant. El poderós tendeix a aïllar-se en una bombolla on només sent el que li agrada sentir i perd el contacte amb el carrer. Però això no és d’ara. Li explicaré una anècdota: el 1993, en una cimera hispanolusitana a la qual vaig assistir com a secretari d’estat del Pla Nacional sobre Drogues, anava passejant amb Pepe Borrell i de sobte em va preguntar: «Tu que estàs en contacte amb la gent, ¿què en pensen de nosaltres?» Em vaig quedar de pedra, no podia creure el que estava dient.

-¿Què li va contestar?

-La veritat: que la gent no parlava gaire bé dels polítics. Em va dir que havia perdut el contacte amb la gent i es va sorprendre que jo anés cada dia caminant des de la meva oficina fins al Congrés. ‘¿I t’hi atreveixes?’, em deia. Li tinc molt carinyo al Pepe, però aquella anècdota em va fer veure la perillosa distància que hi ha entre els polítics i la societat. Això acaba generant un espai d’indiferència que és aprofitat per la ultradreta. Vox ha crescut tant perquè la població estava farta de la burocratització del poder que ningú ha volgut veure fins que ens ha esclatat davant dels ulls. Ara el problema és un altre, i més greu.

-¿Quin?

-Els moviments feixistes funcionen sempre igual: sorgeixen del no-res i van creixent a poc a poc fins que arriben a un punt d’inflexió a partir del qual decauen o alcen el vol. És on som ara mateix. Per això és fonamental que Vox no continuï creixent en les pròximes cites electorals. Vivim un moment molt delicat per a la història democràtica d’aquest país.

-¿Té ganes de tornar a ser jutge?

-El que vull és que es compleixi el dictamen del Tribunal de Drets Humans de les Nacions Unides que anul·la la meva inhabilitació i que es repari el que es va fer malament, però sembla que l’Estat no té pressa per fer-ho, perquè només em dona allargues. Estic esperant a tornar a la carrera judicial, continuaré reclamant i, si no em responen, em jubilaré litigant.

-Potser hi ha qui tem veure’l de nou vestint la toga.

-A hores d’ara ja sabem tots on som, qui va fer el que va fer i per què ho va fer. Jo mai he hagut d’acotar el cap pel carrer, per més que els meus enemics em diguin jutge prevaricador. No tinc ganes d’ajustar comptes, no soc un home venjatiu ni sé odiar, però tampoc oblido.

-¿Com creu que és la seva imatge pública en el dia d’avui?

-Les mostres que percebo al carrer són d’afecte. Em diuen ‘jutge Garzón’, com si aquesta paraula formés part del meu cognom, i em pregunten quan tornaré. Els que em voldrien atacar no s’hi atreveixen, potser perquè em veuen de gran envergadura i temen que els pugui contestar.

-¿Com es compagina defensar l’antifeixisme i ser amic del comissari Villarejo, exmembre de la Brigada Politicosocial franquista?

-Avui no mantinc cap relació amb José Manuel Villarejo. En el passat sí, i ho vaig reconèixer. Ell era un funcionari de policia, però en cap moment vaig saber que pogués estar fent alguna cosa fora de la llei. Els que ara diuen que ho sabien, menteixen. El sorprenent és que els que haurien d’haver sigut els meus defensors m’hagin atacat per aquest assumpte i hagin manipulat les meves paraules.

-També se li critica que al seu bufet d’advocats s’emporti la defensa d’antics membres de les clavegueres d’Interior.

-Jo tinc un despatx, però no porto la defensa de cap d’aquestes persones i tampoc controlo el que fan altres advocats en l’exercici de la seva responsabilitat. Em pregunto si als socis de Cuatrecasas o Garrigues els plantegen aquestes qüestions. D’altra banda, només espero que aquests casos s’aclareixin i que la veritat material s’acomodi en la mesura possible a la veritat processal. Perquè, en cas contrari, sempre quedarà el dubte de si aquestes persones han rebut el tracte judicial que mereixen.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

-Parla de política amb molta passió. ¿Es planteja tornar a aquesta arena?

-M’agrada parlar, llegir, escoltar i opinar de política, però aquest espai de la meva vida ja ha passat.