Viatge a l’origen de la claveguera policial del Govern de Rajoy

En les gravacions i les anotacions de l’excomissari José Manuel Villarejo, soci principal d’aquell club, se sent i es llegeix allò que no es va haver de fer: contractar funcionaris –Interior i Moncloa en tenen 70 de comptats– i fons reservats –és secreta la quantia; tenia la clau el Gabinet de Coordinació i Estudis, que dirigia el coronel Pérez de los Cobos– en seguiments i indagacions per tapar la Gürtel, enterrar el finançament irregular del PP, buscar o inventar material lesiu contra Podem, falsejar o robar proves i distribuir-les sobre els Pujol o Xavier Trias; enganyar o sabotejar el CNI i jutges; gravar fins i tot la padrina Cospedal...

A aquell «es pot fer això» del 2012, deu anys després li ha succeït una muntanya de folis de sumaris judicials; una vista pròxima amb caps policials i polítics (no tots els que són) imputats; una primera condemna a un any de presó per a un ex alt comissari; tres suspensions d’ocupació i sou; algunes jubilacions anticipades; un pla per retirar medalles... i un vagó de cua de malalties, ictus i lorazepam, rastre de dolor d’aquell equip avui encausat que va obstruir les clavegueres al Cos Nacional de Policia.

Un faisà d’or

Un faisà d’orL’escena del pavelló del ministre, a la seu d’Interior, al costat de la Castellana madrilenya, pot donar pistes de com va ser possible tal confluència Dinar un dia feiner de gener del 2012. A la taula, l’acabat de nomenar Jorge Fernández Díaz, el seu llavors cap de gabinet, Francisco Martínez, el secretari d’Estat de Seguretat, Ignacio Ulloa... Va arribar el també acabat d’estrenar director de la Policia, Ignacio Cosidó. «Portava a les mans unes fitxes amb noms i fotos de carnet», relata un testimoni. Era la llista dels càrrecs que nomenaria en les divisions de la Policia. «Director del meu gabinet, inspector Pedro Agudo. Director Adjunt Operatiu, comissari Eugenio Pino. Cap d’Assumptes Interns, comissari Marcelino Martín Blas...» Fernández Díaz, assegura aquesta font, no en coneixia cap.

Cosidó tampoc els coneixia tots; els hi havia recomanat gent propera. Una part central dels noms escrits en aquells papers tenien en comú la vinculació amb el Sindicat Professional de la Policia, el SPP.

I per entendre per què aquesta coincidència pot ser útil remuntar-se més enrere encara, el dissabte 23 de gener del 2010, a l’Hotel Los Jándalos de Jerez de la Frontera (Cadis), on el PP clausurava la seva Escola d’Hivern. Estrella convidada: Soraya Sáenz de Santamaría, portaveu popular al Congrés. «Rubalcaba no dona la cara als espanyols, que volen saber què ha passat en temes que afecten la salut democràtica del nostre país, com el cas Faisán», va dir al faristol.

El PP preparava per al reinici del curs parlamentari una ofensiva contra el govern ZP amb què aplanar el camí a Mariano Rajoy. La palanca era la suposada xivatada a ETA d’un comissari de policia, Enrique Pamies, sobre preparatius d’una batuda al bar Faisán d’Irun, punt de trànsit i encreuament dels diners de les extorsions d’una banda amb la qual l’Executiu negociava el seu final.

El partit estava famolenc d’informació sobre el cas. I portant-la, agafava importància un modest diputat de la Castella nord, Ignacio Cosidó, ariet contra el ministre socialista Alfredo Pérez Rubalcaba en la Comissió d’Interior, excap de gabinet del director de la Guàrdia Civil Santiago López Valdivielso en temps d’Aznar. «Cosidó era el més ben relacionat amb els comissaris», confirma un policia, company d’una majoria de comandaments afiliats al SPP com a sindicat estamental.

Conèixer el cas Faisán i la negociació amb ETA valia el seu pes en or al PP: per fi dades amb les quals convertir en certa la vella i molt erosiva fantasmagoria argumental de la dreta sobre una tebiesa o complicitat de l’esquerra amb la banda terrorista.

D’Euskadi a Madrid

Com en tantes històries de la Seguretat de l’Estat, allà hi ha una baula basca. En plena guerra contra ETA s’havien conegut en les direccions de Policia d’Euskadi, travant amistats i enemistats, Enrique Barón, Pedro Agudo i José Ángel Fonts Gago.

Aquest últim era el president del Sindicat Professional de Policia (suspès de sou i feina, ha tornat com a assessor a l’SPP que viu ara una nova etapa), i una de les fonts amb què més s’assessorava Cosidó sobre Faisán. Va ser nomenat cap de gabinet d’Eugenio Pino.

Barón i Agudo havien marxat a Madrid el 2008, a organitzar una Direcció General d’Interior del Govern d’Esperanza Aguirre, organisme mullat en tèrbols seguiments al dofí Ignacio González, darrere el seu àtic d’Estepona i per meandres caribenys del cas Lezo.

Però aquesta és una altra història d’aquella osmosi de policies i polítics. Focus doncs al menjador de la vivenda ministerial de Fernández Díaz: arriba Cosidó amb les mans plenes de propostes de càrrecs per a policies de l’SPP: la direcció adjunta operativa, dues direccions de gabinet, la comissaria general d’Informació per a Barón, la direcció d’Afers Interns...

Un CNI particular

Un CNI particularL’exsecretari d’Estat de Seguretat Francisco Martínez, llavors mà dreta de Fernández Díaz, avui amb molt tonatge de la causa per la claveguera policial sobre el seu cap, agents de l’època el veien atònit com ho estaria una cabra en un garatge, tant en aquest lloc com en l’anterior, de cap de gabinet del ministre català. «Quan li va arribar el moment de dir: ‘Eh, mireu en quin embolic em trobo’, i va fer la vista enrere, els seus companys l’havien deixat sol», expliquen en el seu entorn.

La mateixa font explica que Jorge Fernández Díaz, «estava obsessionat per tenir informació. ‘Tu te n’assabentes i m’ho expliques’, li deia a Paco». Un germà del ministre en l’integrisme catòlic, Juan Cotino –ja mort, exdirector de la Policia amb Aznar i processat per corrupció– li havia demanat que atengués un comissari, Villarejo, amb coses importants a dir. «El ministre, que era a Barcelona, li va donar ordre a Paco, i aquest la va complir el 20 d’abril del 2012», relata el testimoni. Es va veure amb Villarejo, i aquest el va gravar.

Quan van arribar al ministeri, els nous caps policials no coneixien una prestigiosa parella d’homes d’acció: aquell Villarejo, comissari sense despatx –i cofundador del SPP–, i Enrique García Castaño, un comissari amb una cartera atapeïda de confidents, cap de la Unitat Central de Recolzament Operatiu (UCAO) els agents que col·loquen micros, fan guàrdies...

Villarejo a més apareixia de valedor d’un amic de negocis privats, José Luis Olivera, cap de l’UDEF, aquesta unitat de delinqüència econòmica de la qual s’acabaria assabentant, per la seva desgràcia, Jordi Pujol.

Aquests policies amb el pit xapat de medalles per accions de gran importància en la lluita antiterrorista, «es van fer estimar pel nou director operatiu, fins que els va creure imprescindibles», explica un altre testimoni de la Direcció General de l’època.

Dos anys després van fer front intern comú per mirar d’aconseguir per a les seves coses un sistema d’assalt remot a mòbils, una cosa semblant al que avui sabem del Pegasus. Va ser en va. Si ho haguessin aconseguit potser ningú hauria necessitat ficar-se grotescament a casa de Luis Bárcenas, extresorer del PP fora de control.

Una eina com aquella els hauria convertit en un CNI paral·lel, com el que promovia Eugenio Pino per a la Policia, que podria residir a Assumptes Interns, divisió amb seu i agenda pròpia, i discreta, fora de l’entorn de la Direcció General i de la base policial de Canillas. L’ambició d’un CNI sense el CNI li va guanyar el recel del veritable servei secret i el seu cap, el general Félix Sanz Roldán.

Notícies relacionades

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Trapero aposta per un increment dels Mossos per rebaixar el crim

En aquella estructura retronava l’autoritarisme, sovint colèric, de Pino, que havia vingut d’enviar els rudes antiavalots. Un home de botes donant canya als espies... i als polítics. «Quan va arribar amb el projecte de la BARC, els polítics no en sabien res», explica una de les fonts policials consultades. Pino els va proposar des del principi crear una Brigada d’Anàlisi i Revisió de Casos. «A l’explicar-ho davant de Cosidó i Fernández Díaz, posava d’exemple el fracàs amb la noia sevillana Marta del Castillo. En realitat, el que interessava d’aquesta brigada era fer-li una autocrítica al Faisán», ironitza.

Però tots els esbrinaments realitzats per aquest diari entre fonts que proscriuen la publicació dels seus noms no han conduït encara a aclarir la incògnita de l’ou i la gallina en la policia corrupta de temps de Rajoy: si va ser el poder polític o l’aparell policial el propositiu; o sigui, qui deia: «Es pot fer això»; i qui responia: «Doncs es fa».