¿Entrarà Vox en el Govern d’Andalusia? 5 claus per respondre aquesta pregunta

Alguns comentaristes assenyalen aquests dies que el més probable és que passi a Andalusia el mateix que a Castella i Lleó. És a dir, que al PP no li quedi cap altra opció que governar amb Vox. Segons aquesta narrativa, un cop instal·lada una nova manera de relacionar-se, la coalició, seria injustificable fer marxa enrere si els dos partits es necessiten. A aquesta mena d’arguments se li escapen dos punts importants. Primer, que el PP d’Andalusia constitueix el vèrtex més moderat del partit. Els de Juanma Moreno han defensat per tots els mitjans el seu model de govern centrista, amb Ciutadans o sense. Aquesta estratègia és raonable per a un partit, el PP andalús, que pretén consolidar-se en el que fins fa només quatre anys era un feu socialista. En poques paraules, sociològicament, Andalusia no és Castella i Lleó. 

El segon punt és que la força del PP a Andalusia és superior a la de Castella i Lleó. Moreno és avui un dels barons autonòmics amb una valoració més alta. Aquesta reputació li atorga un poder de negociació ampli reforçat, a més, pel renovat lideratge del PP nacional. L’element que millor representa la solvència amb la qual el PP afronta les eleccions és el fet que no hi hagi, a hores d’ara, un govern imaginable que no compti amb la participació dels populars. Segons les dades més recents de Predi, només existeix un 8% de probabilitats que el següent Govern no el lideri l’actual president de la Junta. 

Segons les mateixes dades, la coalició PP-Vox és el Govern més probable (54%), però l’opció d’un de monocolor del PP amb el suport extern de Vox el segueix com la segona més probable (32%). La resta d’opcions són altament improbables, com un pacte amb el PSOE (3% en total) o amb Cs (1%).

D’altres evoquen Isabel Díaz Ayuso. Esgrimeixen que si el PP andalús treu múscul, com ho va fer el PP madrileny, podrà obligar Vox a recolzar un Govern monocolor de Moreno. El cert és que la força relativa del PP andalús queda molt lluny de la que va aconseguir el PP d’Ayuso fa un any. Segons les dades de Predi, el PP andalús aconseguiria el 41% dels escons (45), onze punts per sota del 52% d’escons que va aconseguir el PP de Madrid. La diferència entre un cas i l’altre es veu més clara quan mesurem el pols dins del bloc de la dreta. Els populars madrilenys van aconseguir mantenir Vox per sota del 10% de vots. El percentatge dels ultradretans andalusos, segons les dades de Predi, serà més a prop del 15-17%.

Sense la seguretat del PP de Madrid, però tampoc amb la debilitat del PP castellanolleonès, el PP de Moreno se situa a mig camí. Aquesta posició d’equilibri és interessant perquè servirà de termòmetre per als populars de cara a futur. Si acaben sortint els resultats esperats, dues preguntes ompliran les tertúlies: si el PP es nega a cedir-los la vicepresidència, ¿estarà Vox disposat a forçar una repetició d’eleccions en una comunitat governada per un PP ben valorat pels seus votants? El revers d’aquesta pregunta és: ¿serà capaç el PP de tensar una repetició d’eleccions a risc de mostrar-se com a incapaços de formar Govern i donar així ales a les formacions de centreesquerra? Encara queda tota una campanya electoral i les expectatives sobre aquestes preguntes poden moure els vots i, per tant, la força amb què s’enfrontin els partits a aquestes qüestions.

L’esquerra ha viscut eleccions complicades en els últims temps. Les dues més recents ho testifiquen. A Madrid, només Més Madrid va aconseguir treure un resultat moralitzant. A Castella i Lleó, la constel·lació de partits de l’Espanya Buidada que generava moltes expectatives directament va quedar fora de les Corts. 

Els dos partits estatals d’esquerra, PSOE i Unides Podem, s’enfronten a aquestes eleccions amb l’amargor de les eleccions anteriors i una estela de desgast de Govern. Al PSOE d’Andalusia se li suma la pena del passat que continua pagant. En el cas d’Unides Podem, o el seu projecte al sud –Per Andalusia–, hi ha els conflictes entre les formacions que l’integren i les picabaralles amb els escindits d’Endavant Andalusia. 

Sigui per un motiu o per un altre, l’esquerra té tres reptes en aquesta campanya. Primer, combatre la desmobilització d’un electorat. Els votants necessiten un motiu per votar. Ja sigui per un projecte il·lusionant, capaç de governar, o en negatiu, contra un govern que s’ha de reemplaçar necessàriament. Segon, aturar la fuga del centreesquerra al centredreta. Els votants socialistes més estratègics es poden plantejar votar el PP per evitar que necessiti Vox i hagin de governar els ultradretans. L’esquerra haurà d’explicar quina és la utilitat del seu vot. Tercer, ni PSOE, ni molt menys Per Andalusia, tenen candidats massa coneguts. Juan Espadas i Inma Nieto faran bé de plantejar una estratègia que dirigeixi l’atenció a les seves candidatures, als seus temes, que els dibuixi en l’imaginari electoral dels votants més despistats.

Andalusia sol inaugurar les noves fases del sistema de partits espanyol. Per qüestions de ‘timing’, les eleccions andaluses van ser les primeres a mesurar la força de Podem després de les europees el 2015 i la de Vox el 2018. El que passarà després del 19 de juny de 2022 tindrà una lectura fonamental de com arriben els partits al cicle electoral de 2023, amb eleccions municipals i autonòmiques en la primera meitat de l’any i eleccions generals, previsiblement, en la segona meitat. Tot això com a avantsala de les eleccions europees de 2024. 

La pregunta que molts es fan és quin és el ventall de governs alternatius que proposarà com a possibles el PP en el seu aterratge el 2023. Si a Andalusia es forma una nova coalició amb Vox, el PP pot tornar a perdre els votants moderats que ha atret des de la caiguda de Ciutadans i Pablo Casado. Al contrari, si escenifica un menyspreu contra Vox, pot reobrir les seves fugues a la dreta. Finalment, amb el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo en escena es torna a fer una pregunta descartada en els últims anys: ¿és imaginable un acord de govern entre PP i PSOE? Tot i que sembli un escenari encara improbable (3% segons Predi), Andalusia és un dels laboratoris amb menys incentius adversos per a un projecte com aquest, amb PP i PSOE situats en posicions centrades, Cs pràcticament desaparegut (1 escó, segons Predi) i Vox prenent una direcció especialment radical. Dependrà de com d’ampli sigui el menú que Feijóo vulgui oferir als seus electors de cara als següents comicis.

Fins i tot és aviat per parlar de titulars postelectorals. Però els partits ja hi pensen. PP i Vox lluitaran la batalla de les expectatives. Tots dos preveuen millorar resultats, però ¿aconseguirà Moreno sumar més que els partits d’esquerra en conjunt? ¿Superarà Vox el seu cim electoral del 18% a Castella i Lleó? Aquests números, tot i que de cara a les sumes parlamentàries sovint en signifiquin poc, serveixen de revulsiu per a les negociacions de govern i futurs comicis. 

A més del PP i Vox, el PSOE i Per Andalusia lluitaran per salvar els mobles. El PSOE, per resistir amb uns resultats semblants als del 2018 i Per Andalusia, per no caure per sota del 10% de vots. Pel titular també lluitaran els de Teresa Rodríguez, que esperen poder treure almenys un parell de diputats, i els de Ciutadans, que lluiten per aconseguir almenys un representant. A això s’han de sumar possibles –tot i que improbables– sorpreses, com l’entrada de partits provincials que segueixen l’estela de l’Espanya Buidada com Per Huelva o Jaén Mereix Més.