Somiar ser prostituta | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

Segons les escasses dades de les quals disposem, a Espanya exerceixen la prostitució unes 100.000 dones, 80% són migrants indocumentades i pobres. La majoria ho fan obligades per màfies que les exploten i les venen a causa de la seva vulnerabilitat econòmica. Si parlem de bordells, a Espanya n’hi ha uns 1.000, sense comptar els serveis que s’exerceixen en altres llocs i els que s’ofereixen a internet.

Els que s’hi lucren ho fan en gran: la fiscalia calcula uns cinc milions d’euros al dia i altres estudis parlen de fins a 4.000 milions a l’any. Les dades són esgarrifoses i no parlen de dones que trien el seu destí, sinó dones en absoluta vulnerabilitat que són obligades a vendre el seu cos.

Sembla que sobre el tràfic i les màfies hi ha poca polèmica: l’àmplia majoria estem d’acord que cal acabar amb el tràfic de dones i la seva explotació sexual i per a això no fa falta una llei abolicionista, sinó recursos i la voluntat de les institucions públiques. De la mateixa manera que el 2005 es va crear la UDEF per lluitar contra els crims organitzats i les màfies econòmiques, actualment es podria crear un òrgan específic per lluitar contra les màfies de tràfic que exploten i prostitueixen dones contra la seva voluntat.

Les dades no parlen de voluntat política: entre 2016 i 2020 hi va haver 170 explotadors detinguts i es van detectar 4.000 dones en situació de risc, de les quals només 575 van ser considerades víctimes. L’any 2021 només hi va haver una sentència per proxenetisme. És tan sols la punta de l’iceberg d’aquest 80% de dones explotades en situació de vulnerabilitat. La permissivitat social és evident, falten mitjans i, per tant, la voluntat de les institucions.

Parlem ara del per què de l’abolicionisme, que té a veure, com deia, amb allò que una societat considera desitjable o no. El regulador a través de les lleis expressa el que socialment considerem desitjable o no. Matar no és desitjable socialment, robar tampoc, defraudar el fisc tampoc... Aquí hi pot haver moralitat, però, sobretot, el cos legal reafirma el que socialment considerem desitjable per a la nostra vida en comú i prohibeix i condemna el que no.

La prostitució no és una feina desitjable socialment, sinó una activitat que cosifica les dones i que reprodueix l’esclavitud al nostre segle en forma de dona. Així com una persona no es pot vendre un ronyó o la còrnia perquè, tot i que sigui el seu cos, com a societat no ho considerem desitjable, no entenc per què sí que es considera desitjable el fet que una dona no vengui una part del seu cos, sinó que el vengui sencer. Un altre exemple del mateix és el debat sobre la maternitat subrogada a canvi únicament de diners.

Notícies relacionades

Trapero aposta per un increment dels Mossos per rebaixar el crim

Primera denúncia davant la fiscalia a BCN per tortures policials en la Transició

Una societat feminista no pot considerar la prostitució com una professió més perquè l’estigma social i el cost personal és tan fort que no podem desitjar-li a ningú que hagi de vendre el seu cos per poder viure o sobreviure. ¿Una dona prostituta pot assolir la plenitud professional i realitzar-se com a persona segons la piràmide de Maslow? ¿Podria anar a l’escola dels seus fills a presumir de ser la millor prostituta comparant-se a altres líders del periodisme, jutges i estilistes?

¿Una dona prostituta pot tenir una vida normalitzada amb la seva parella, el seu sou, la seva seguretat social i els seus fills? La resposta és no. ¿I per què socialment hem d’expressar a través de la regulació que considerem que això sí que està bé per a algunes, pobretes, a les quals retallem el dret d’aspirar a alguna cosa més? Jo aspiro a viure en una societat que permeti que qualsevol dona, és igual quin sigui el seu origen socioeconòmic, pugui fer realitat els seus somnis, i cap nena somia ser prostituta.