Andalusia i la seva alfombra vermella cap al Congrés: Feijóo i Sánchez saben el que està en joc

Andalusia, la comunitat més poblada, per sobre dels vuit milions d’habitants, és l’autonomia que més escons aporta al Congrés: 61. És una xifra considerable si un se n’adona que Catalunya en confereix 48 i la Comunitat de Madrid, 37. Si et dius Alberto Núñez Feijóo o si et dius Pedro Sánchez, si ets Yolanda Díaz o Santiago Abascal, i fins i tot si el teu nom és Inés Arrimadas, sabràs ja que si vols que et vagi bé a les pròximes eleccions generals, has de mostrar força el pròxim 19 de juny. I mantenir-la després, és clar.

El PSOE o el PP són les dues formacions que s’han repartit les victòries electorals en les generals i en les autonòmiques. Continuem parlant d’Andalusia. El desequilibri és tremend a favor dels socialistes, ja que les han guanyat gairebé totes. Està provat que la seva fortalesa a la comunitat és una gran fortalesa nacional. Per això, per a la formació de Pedro Sánchez està en joc alguna cosa més que un nombre d’escons que, amb ajuda d’altres partits, l’ajudin a recuperar la Junta. Per a Alberto Núñez Feijóo i el PP del que es tracta és d’atrapar tal xifra d’escons que si no es converteix en majoria absoluta, poc falti.

No hi ha correlació directa entre les victòries al territori i les victòries al país. Andalusia no és una espècie d’«Ohio» que serveixi d’oracle electoral. El que sí que demostra un repàs pels resultats electorals de l’última dècada és que aconseguir una xifra d’electors superior al milió resulta essencial per emportar-se, almenys, 20 escons dels 61 que estan en lliça en unes generals. El PP i el PSOE saben que per sota del milió, les seves opcions de governar Espanya es debiliten.

El test que mesurarà com estan les forces, en un context que sembla que pinta canvi de cicle polític, se celebrarà diumenge que ve. Seria un daltabaix per als socialistes caure per sota d’aquest llindar, però les enquestes no ho descarten. En els últims comicis celebrats, el desembre del 2018, va doblegar per poc les 1.009.000 paperetes. Empitjorar aquest número encendria potents llums d’alarma a Ferraz perquè un bagatge similar, a les generals de 2023-2024, podria ser fatal per a Pedro Sánchez.

El precedent que ho explica a la perfecció el dona el PP. Precisament en els comicis autonòmics de desembre del 2018 va ensopegar amb estrèpit, fins a l’extrem de concitar només 749.000 paperetes. Que Juanma Moreno fos president gràcies a un pacte amb Cs i el suport parlamentari de Vox va dissimular la patacada, però a Gènova, on ja estava instal·lat Pablo Casado, no és que s’encenguessin llums d’alarma, és que es van encendre torres d’il·luminació com les d’un estadi de futbol. Repetir un resultat similar en les següents generals seria un desastre.

Els temors es van confirmar el 28 d’abril del 2019, la data de l’avançament electoral convocat per Pedro Sánchez. Els populars, a Andalusia, van ser superats fins i tot per Cs. Es van enfilar a la tercera posició amb 789.000 vots. El sac d’escons que es van emportar va ser magre, magre: només 11. En canvi, el PSOE va cavalcar a cavall d’una victòria incontestable: 1,5 milions de vots i 24 escons.

Però les eleccions es van repetir al novembre, i sí, Sánchez va perdre força a les províncies andaluses, tot i que només una mica. Es va deixar pel camí algunes paperetes (va caure a 1,4 milions), si bé va acaparar 25 diputats. El PP va millorar i va atraure 877.000 electors. En canvi, va obtenir 15 escons al Congrés.

Així que efectivament el 19-J examinarà l’estat de forma dels dos principals partits espanyols, que són els dos principals partits andalusos, tret que les urnes, diumenge, dictaminin una altra cosa. Juanma Moreno somia acostar-se al milió i mig de vots per acostar-se el màxim possible als 50 escons en el Parlament andalús. Juan Espadas desitja no caure per sota del milió per no caure per sota dels 30 diputats. I els somnis de Moreno i Espadas són també els somnis de Feijóo i de Sánchez.

Un recorregut electoral d’una dècada

Un viatge pel passat recent, per les eleccions autonòmiques i generals en territori andalús dels últims 10 anys. 

El PP va triomfar en les «regionals» de març del 2012 després d’arrasar a les «nacionals» del novembre anterior, però no va poder governar a San Telmo. L’ardit del llavors president, el socialista José Antonio Griñán, a l’avançar els comicis i enfrontar els populars a les conseqüències de les seves primeres retallades, va lesionar les opcions de Javier Arenas considerablement. Els 1.985.612 vots que els populars van aconseguir a les vuit províncies andaluses el 2011 (33 escons de 60) van caure a més de 1.500.000 quatre mesos després. L’exministre sevillà va quedar primer, sí, però a costa de perdre centenars de milers de paperetes. L’ensopegada va propiciar que una aliança d’esquerres s’ajuntés per arribar al Govern. Arenas no es va recuperar d’allò.

Susana Díaz va intentar un efecte semblant quan va dissoldre el Parlament andalús abans del previst i va convocar per al març del 2015. El PSOE A va aconseguir la victòria gràcies a 1.409.042 vots; a l’expresidenta i màxima rival de Sánchez li va anar bé. Amb un resultat pitjor que el de Griñán, però superior al del PP, amb el pacte amb Cs en va tenir prou per continuar. 

La inèrcia es va mantenir a les generals de desembre d’aquell any. A Andalusia els socialistes van atraure una mica més de 1.400.000 electors i van doblegar els populars malgrat una estimable millora. Ara bé, Sánchez, que s’enfrontava a les seves primeres eleccions, va perdre en el còmput nacional davant un Rajoy que va forçar la repetició electoral. Operació exitosa, sens dubte, perquè el juny del 2016, just fa sis anys, els populars van escalar en territori andalús fins als 1.423.000 vots i van avançar els socialistes. 

Des d’aleshores el PP ha anat acumulant senyals preocupants, les de les eleccions andaluses del 2018 i les de les dues generals del 2019.

El referent del 10-N del 2019

Efectivament són 61 els diputats i diputades andalusos que hi ha al Congrés en aquesta XIV legislatura. A més dels 25 socialistes i els 15 populars, estan els 12 de Vox, els 6 d’Unides Podem i els tres de Cs (un, Pablo Cambronero, se’n va anar al Grup Mixt). Sevilla en posa en lliça 12 i Màlaga, 11. A continuació, Cadis (9), Granada (7), Almeria i Còrdova (6) i Huelva i Jaén (5).

Els resultats de diumenge permetran als estrategs de les direccions nacionals fer una sèrie de càbales. Si Juanma Moreno atrau més d’un milió d’electors, el repte consistirà a mantenir la xifra perquè Alberto Núñez Feijóo, quan arribi el moment, se n’aprofiti. Atès que les expectatives a Catalunya són baixes, convé contrarestar per altres costats. Andalusia, òbviament, i Madrid són fonamentals.

Per a Ferraz, passi el que passi, tret de sorpresa majúscula després de les enquestes, caldrà redoblar esforços. No serà senzill perquè la conjuntura no està acompanyant. Per si no fos prou, l’estrena del límit al preu de la llum derivat de l’«excepció ibèrica» s’ha vist entelada, quan no frustrada, per l’onada de calor i l’augment del cost del gas. A dirigents socialistes, pel que van parlar amb aquest mitjà durant la setmana passada, els preocupa que la gestió del Govern no quedi, no qualli.

Els altres partits en lliça estaran també condicionats pel que passi el 19 de juny a les urnes de les escoles andaluses. Ciutadans, per exemple, s’ha fixat com a marc comparatiu el resultat de les generals de novembre del 2019. Llavors van aconseguir més de 346.000 vots. Aquí hi ha la línia que determinarà si els va bé o si els va malament, segons reconeixen dirigents de la formació.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Vox, que el desembre del 2018 va concitar el suport d’uns 360.000 andalusos, va ser l’opció de 870.000 ciutadans en els comicis d’un any més tard. Aquest és també el seu referent, el seu objectiu a batre. Igual que per a Unides Podem, desdoblat ara en Endavant Andalusia i Per Andalusia. El novembre de l’any 19 gairebé arriba als 560.000 vots. Un registre més baix seria un cop dur. El PSOE i el PP, el PP i el PSOE, es mouen en marcs comparatius diferents. 

Les eleccions d’Andalusia, per aquestes i altres raons, són crucials.