Tot el que hauria de ressuscitar després del 19-J: els deures pendents del Congrés

Els 350 diputats i diputades comencen a veure més a prop el final de la legislatura que el principi, i això és una cosa que crea vertigen en ses senyories. Hi influeix el component emocional, ja que al cap i a la fi s’acosta un període d’incertesa, relacionat, per regla general, amb el futur professional i laboral. I hi influeixen l’estratègia i la tàctica. El Pedro Sánchez que surti del 19-J no serà el mateix. Ni tampoc ho serà el PP. Ni Vox, ni Cs, ni Unides Podem. Tot, de fet, canviarà després de les eleccions andaluses i del seu resultat inapel·lable: una majoria absoluta de Juanma Moreno en una comunitat en què aquestes gestes només havien estat a l’abast del PSOE.

A uns partits les eleccions els ha donat un ensurt descomunal; a d’altres els ha insuflat un devessall d’ànim. Els primers voldran treure’s de sobre els temors i recuperar la iniciativa. Els segons intentaran mantenir la inèrcia o millorar-la. Perquè s’entengui: el PSOE buscarà la remuntada després dels fiascos de Madrid, Castella i Lleó i Andalusia, i el PP donar el cop de gràcia als socialistes. 

Ara bé, mentre el discurs polític i els seus enginyers empenyeran el dia a dia per uns camins, els legisladors el mouran per un altre. Al Congrés conviuen dos plans sempre. Un està en les ponències i en les comissions parlamentàries, i és inevitable. L’altre habita fora. 

❌ Frente a un PP que ha intentado boicotear cualquier acción del Gob. creamos más empleo, subimos los salarios y recuperamos derechos.

✊ Hemos conseguido que haya cohesión social, lo que genera comunidad y nos hace iguales.

➕ INFO. en nuestra web.https://t.co/IQOaGZIjLe

— PSOE (@PSOE) 18 de junio de 2022

Per les ponències i les comissions circularan una sèrie de projectes i proposicions de llei que acabaran de configurar el balanç de la legislatura i la seva empremta progressista, ja que és l’objectiu que gestiona el Govern de coalició i al qual amb intensitat aspiren els habituals aliats parlamentaris. Així que no és banal ni secundari aquest tràfec. Queden lleis per aprovar importants, si és que s’aproven. L’ús dels temps resultarà fonamental. 

A continuació, per blocs, les fites que s’acosten abans que Sánchez doni per acabada la legislatura:

El que és imminent: el segon decret de la guerra d’Ucraïna

A partir d’aquest mateix dilluns, el Congrés recorrerà els trams finals de la nova llei de ciència, encaminada, genèricament, a propulsar la retenció del personal investigador i recuperar part del que hagi emigrat. Per fer-ho, perfeccionarà els règims de contractació. Així mateix, establirà les bases d’una política científica més moderna i avantguardista, de manera que els governs que es vagin succeint tinguin difícil desentendre-se’n. És cert que no apareix un blindatge de la inversió, però sí que interpel·la les administracions perquè no es facin les despistades.

Hi haurà més lleis al trampolí, una d’aquestes destinada a donar més agilitat a la lluita contra el terrorisme, que legitimarà un accés als moviments financers més àgil i sense gairebé filtres garantistes. La UE la va demanar fa temps i urgeix la seva aprovació. Com urgeix la nova llei de regulació del joc, el final de la qual és dotar d’eficàcia i seguretat jurídica la investigació de pràctiques fraudulentes en les competicions esportives.

Del Senat és probable que torni alguna llei, potser l’audiovisual, que va tenir una tramitació plena de suspens. Diversos grups van canviar els vots sobre la marxa, i van deixar la norma gairebé en el lliure albir. Al final, va tirar endavant per les abstencions del PP i d’Unides Podem. Tampoc va ser senzill el viatge de la llei dels plans de pensions, que igualment està en mans del Senat, ni el de la norma del «només sí és sí».

Però no són les lleis les normes que concitaran l’atenció, ni tan sols la urgència. El Consell de Ministres aprovarà ben aviat el nou decret anticrisi. La guerra d’Ucraïna es preveu llarga i el primer decret arriba fins al 30 de juny. El Govern ha decidit ampliar el paraigua i incloure mesures noves, com l’augment de les pensions no contributives que PSOE i EH Bildu van pactar al Congrés. Encara fa estremir a les files socialistes el periple d’aquell decret que pels pèls va avalar el ple el 28 d’abril. Si socialistes i populars el negocien, es produirà un escenari interessant, ja que tindrà ressons encara del resultat electoral andalús.

Pressupostos i seguretat nacional

Al setembre, com a l’escola, començarà el nou curs polític. El Govern ha transmès ja la seva intenció de portar al Congrés el projecte pressupostari de l’exercici 2023. Serà l’últim de la legislatura, s’aprovi o no.

A primers d’any, preguntar per uns nous comptes públics oferia desconcert. Hi havia fonts convençudes que no hi hauria més propostes del Govern amb desenllaç feliç i que, per tant, es prorrogarien els vigents. N’hi havia d’altres, tot i que eren minoritàries, que creien que l’any que ve sí que tindrà els seus propis pressupostos, ja que la guerra d’Ucraïna ha remogut l’economia mundial. No hi ha instrument més fiable que uns pressupostos de consens per resistir les tremolors econòmiques.

Aprovar-los requerirà un esforç negociador encomiable. El 2021 va tenir Pressupostos; El 2022 en té també. Tots dos van disfrutar d’un coixí de 188 escons, una majoria més que estimable. Però ara ERC no està tan entregada a l’estabilitat parlamentària com abans. L’espionatge amb Pegasus ha desdibuixat algunes conclusions més o menys formalitzades durant aquest temps. 

Resulta agosarat apostar per un suport del PP a la llei més important dels balanços anuals. El Govern segurament sondejarà els portaveus econòmics del partit d’Alberto Núñez Feijóo, però no seran la seva prioritat. PNB, EH Bildu, PDECat i els minoritaris, des de Més País a Terol Existeix, s’han convertit en actors protagonistes per culpa d’aquesta aritmètica tan alambinada. 

No obstant, per a lleis de menor substància, tot i que sí de rellevància, els socialistes buscaran els populars. La de seguretat nacional és la més evident, sense oblidar la reforma dels processos concursals i la que dinamitzarà la creació de noves empreses.

El ‘pack’ de les lleis «democràtiques»

No fa gaire, el portaveu d’Unides Podem, Pablo Echenique, va anunciar que rescataria del sac de les lleis «calculadament oblidades» tres propostes essencials per al seu grup i, al seu judici, també per a la salut democràtica de l’Estat. Són la nova llei de seguretat, que derogaria la «’lei mordassa’, la llei de llibertat d’expressió (mitjançant la reforma del Codi Penal) i la de memòria democràtica. Les tres han quedat guardades en un calaix perquè el PSOE va començar a xocar frontalment amb alguns plantejaments de socis nacionalistes i independentistes. 

El ministro de Consumo y el Defensor del Pueblo comparecerán la próxima semana en comisión. También se reunirán otras 12 comisiones para acoger comparecencias y debates de iniciativas no legislativas.
📝 Nota de prensa: https://t.co/wxTeF29HnR pic.twitter.com/RAlWMSy2Yf

— Congreso (@Congreso_Es) 17 de junio de 2022

El que és improbable: renovar el CGPJ i la llei de vivenda

La tardor serà una època frenètica. A les inquietants previsions econòmiques caldrà sumar-hi, tot i que en un altre nivell, les turbulències parlamentàries. No serà senzill que PSOE i Unides Podem es posin d’acord respecte dels tres projectes esmentats en l’epígraf anterior. I com més depenguin d’aliats com ERC, numèricament parlant, més s’embolicarà la xarxa dels pactes.

Notícies relacionades

Mazón elimina el límit salarial per a consellers i secretaris autonòmics

Els rivals de Junqueras li retreuen que no aclareixi si va voler investir Illa

És sabut que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha sobrepassat amb escreix els 1.000 dies sense renovar-se. Una situació de provisionalitat tan llarga no es recorda. El llindar parlamentari per forjar l’acord està en els 210 diputats, els tres cinquens. PSOE i PP han d’unir-se sí o sí, però no ho han aconseguit, davant l’estupor d’institucions i la UE. Apostar pel consens després de les eleccions andaluses del 19 de juny és arriscat, però almenys les dues principals formacions espanyoles s’han proposat parlar-ho. 

La llei que en aquests moments es troba més al fons del calaix és la de vivenda. Va aterrar al Congrés amb la portada, posada pel Govern, de ser un pilar més de l’Estat de benestar. Tot i que el CIS no reflecteix que la vivenda sigui un problema principal de la societat espanyola, en ciutats com Madrid o Barcelona els lloguers assequibles són una quimera per a un gran sector de la població. El projecte que ha presentat el Govern, en espera a la comissió, no agrada gaire a ERC, EH Bildu i PNB, però tampoc a PP i Cs. L’Executiu haurà de canviar-lo si vol tirar la norma endavant.