Més enllà d’Ayuso: el PP supera el mantra de partit vell i es recupera entre els joves

Sobre els balcons de forja d’un vell edifici de la plaça central de Vila de Vallecas pengen banderes del Partit Popular. És un segon pis petit, sense luxes ni ascensor; a sota hi viu gent i a la planta a peu de carrer hi ha una botiga de roba infantil.

A dins, un calorós dijous de juny a la tarda, té lloc la reunió setmanal de les Noves Generacions del districte: vuit xavals –tres noies i cinc nois– d’entre 18 i 25 anys amb interès en la política. Es van afiliar, expliquen, per entendre-la des de dins. I perquè el partit amb què més s’identifiquen és el PP.

Vallecas, al sud de Madrid, és zona ‘roja’. Territori tradicional de l’esquerra. «Ens passa. Ens pregunten: “¿però tu ets del PP? ¡Si tens tatuatges!”», riu Marta Cid, estudiant de Polítiques i Administració Pública. «Tot i que jo pugui tenir una enganxada amb algú de Chamartín o Chamberí, al final remem tots en la mateixa direcció. Fem un bon equip i sentim que el partit compta amb els joves».

Només en aquest districte són al voltant de trenta afiliats. Cid va entrar durant la pandèmia. El seu company Raúl, quan Pablo Casado va guanyar la convenció. Però des que Isabel Díaz Ayuso va triomfar en les autonòmiques del maig del 2021, assegura el portaveu, Adrián Pérez, «hi ha un ‘boom’ d’afiliació. I ara, amb l’‘efecte Feijóo’, també es nota».

Després d’aquella victòria devastadora d’Ayuso, que va aconseguir que el PP fos la força més votada a totes les franges d’edat, els experts es preguntaven si el partit aconseguiria atraure els més joves a escala nacionalo si, per contra, Madrid i la seva idiosincràsia havien sigut una excepció.

«La consciència política es forma en funció del que et passa entre els 14 i els 26 anys», analitza el politòleg Pablo Simón. «La generació que va socialitzar als 90 és la que està més a la dreta perquè eren els anys del felipisme. Els mil·lennistes són els que menys voten els partits clàssics, pel 15-M. ¿I els joves d’ara? Per ells, tots els partits són vells. Si ets un jove que ha viscut la covid i arriba una líder com Ayuso que t’ofereix obertura, pot enganxar-te a aquesta narrativa. I Moreno Bonilla potser no té aquest discurs tan carismàtic, però ¿quin és l’statu quo a Andalusia? El PSOE. Per als joves andalusos, el PSOE és el partit de sempre i el PP la novetat».

Les recents eleccions andaluses han suposat un gir a la dreta de totes les províncies. Tot i que encara no hi ha dades postelectorals desagregades, als municipis amb una edat mitjana més jove el vot a la dreta ha arribat a superar el 80%, si bé és cert que en aquests llocs (La Mojonera, El Ejido o Níjar, a Almeria) ha pesat molt el vot a Vox.

«Vox també és novetat», afegeix Simón. «La meva expectativa és que, en termes relatius, Vox continuarà tenint un electorat jove». Això és: que tot i que els populars comencin a penetrar entre els joves, els joves pesin més sobre el total de votants de Vox.

El baròmetre del CIS del mes de maig va donar dades de bona direcció popular. El PP va ser la primera força en intenció de vot entre els més joves, de 18 a 24 anys, amb un 18,9% davant del 14,8% del PSOE.

És una dada que oscil·la –al balanç de juny el PSOE recupera la primera posició– però que mostra una tendència a l’alça. Podem, l’electorat del qual és percentualment més jove que el del PSOE, va caure el mes passat al quart lloc.

«Que el PP sigui primera força política entre els joves era la primera vegada que passava en molts anys», assenyala el politòleg Lluís Orriols. «Pots pensar que és una dada atípica, que el mes que ve canviarà. Però la tendència és ascendent. Jo no ho prendria com a anècdota, sinó com a símptoma. Sembla que l’efecte Ayuso va ser, més que una excepció, una avançada. El fenomen de recuperació del votant jove es trasllada a la resta».

Tornen els antics partits

La crisi econòmica del 2008 i l’aparició de nous partits –Podem, Ciutadans i, més tard, Vox– van dibuixar una bretxa clara en el vot per edat.

Va ser a partir de llavors quan un percentatge de joves més gran va començar a interessar-se per la política, segons les conclusions de l’Informe General de la Joventut a Espanya del 2020.

«Els joves sempre voten menys que els grans», anota Gema García Albacete, professora de Ciència Política a la Carlos III i una de les autores d’aquest informe. «Però en les eleccions de 2015, quan Podem i Ciutadans es van presentar per primera vegada, això va canviar. Hi va haver una mobilització que el 2016 ja havia desaparegut. És normal: no és el mateix portar vint anys votant el mateix partit, tenir un vincle i un hàbit, que ser jove i no tenir-lo. Per això es diu que són més volàtils».

Podem, continua la professora, tenia «un vincle gairebé natural» amb la joventut. Durant molt temps ha sigut la primera força jove. Al ser un partit nou, que no havia format part de l’statu quo, «es percebia que tenia més fàcil canviar les coses. Ciutadans no va arribar a tenir tant èxit entre els més joves».

Però Podem i Ciutadans ja no són nous. Ciutadans, de fet, està en via de desaparèixer. «Per un jove, són partits de tota la vida», diu José Pablo Ferrándiz, doctor en Sociologia i director d’Opinió Pública d’Ipsos Espanya. Per això han anat perdent atractiu en aquesta franja d’edat.

«En els últims anys, l’edat no estava tan relacionada amb l’esquerra i la dreta com amb vells i nous partits», afegeix el politòleg Orriols. «Si el PP guanyava el 2015 i el 2016 era perquè el votaven els vells: entre els joves era quarta força, però els grans el votaven en massa. Ara mateix, els dos grans partits ho són també entre els joves, perquè el PSOE no és lluny del PP. És un canvi de cicle interessantíssim en la política electoral espanyola».

¿En quina mesura ha tingut a veure la connexió d’Ayuso amb els joves en aquesta tendència ascendent del PP? ¿I el declivi de Ciutadans? ¿Torna el PP a ser vist com un partit modern o simplement està en un bon moment i arrossega totes les franges d’edat?

Tothom a la dreta

«Hi ha més preguntes que respostes», reconeix José Pablo Ferrándiz, doctor en Sociologia i director d’Opinió Pública d’Ipsos Espanya. «Una dada que crida l'atenció en els últims temps, de la qual encara no hi ha un estudi profund, és el gir a la dreta de tots els grups d’edat des del 2018. Si mires l’escala ideològica del CIS, tots s’han mogut una mica a la dreta».

Ferrándiz creu que hi ha molt de ‘momentum’ en la dada del CIS. «L’esquerra està desmobilitzada perquè no hi ha eleccions convocades. Si estàs governant, la mobilització dels teus electors cau. Això passa sempre», diu. «I el PP, després de la crisi de lideratge de Casado, que mai va convèncer els seus votants, ha sigut capaç de recuperar emocionalment una part de l’electorat que se n'anava a Vox». Entre ells, els homes joves.

«Se sol pensar que l’edat és una cosa estàtica, que el PP té un problema perquè el seu electorat és gran i es mor. Però hi ha molt de període, més que d’edat», coincideix Orriols. «Hi ha moments en què un partit guanya atractiu de forma transversal. I això és el que li està passant ara al PP. El PSOE està tenint una legislatura molt difícil per la pandèmia i la guerra, però potser d’aquí tres anys torna a ser primera força clara. El període influeix».

El PP, coincideix Simón, «s’havia tornat un partit tan de vells que només podia créixer per la resta d’edats. Més de la meitat dels votants del PP el 2019 tenien més de 55 anys. Per poc que es recuperi, millorarà. És com el PSOE. ¿On pot créixer? A Madrid, on té un gran forat.»

Llibertat per sortir al carrer

Els més joves, tanmateix, tenen molt clar que si per ells hi ha una porta d’entrada al Partit Popular aquesta és Ayuso. Ho reconeixen fins i tot a les files de les Joventuts Socialistes.

«El PP ha sabut transformar-se millor que el PSOE. Crec que és una qüestió de marca, perquè tots els programes tenen un apartat de joventut. Però el PSOE sembla un partit de vells», diu Sara S. Velasco, secretària general de les Joventuts Socialistes a Puente de Vallecas i politòloga experta en gènere.

«Als mitjans es parla moltíssim de Madrid i l’oposició nacional es fa des d’aquí. Ayuso copa els titulars», continua. «I jo, que soc de les Balears, recordo anar a casa meva el 2020 a veure els meus pares i que a les tres de la tarda no es pogués estar ni a la platja. Els joves veien als mitjans que a Madrid estaven de festa i es preguntaven: “¿què cal fer per tenir això?”».

Al febrer, ja gairebé acabada la pandèmia i quan la presidenta va tenir el pols contra Pablo Casado, va ser precisament un estudiant de Gijón el que va dissenyar pancartes de suport amb la seva cara i el lema ‘Ayuso 2023 Moncloa’. Fonts del seu equip consultades llavors per aquest diari es reconeixien sorpreses per l’efecte que genera entre els joves.

«Molts ens acabem creient el missatge que el PP és un partit de gent gran i conservadora. I Ayuso reafirma moltes coses que opinem. És jove, desimbolta. Et pot agradar Esperanza Aguirre, però no és el mateix Ayuso amb les seves jaquetes de cuir que una senyora gran», diu aquest estudiant d’arquitectura, el Víctor, que ni té vincle ni interès en les joventuts del PP. «La pandèmia va ser un catalitzador, va ser veure que el que els joves pensàvem d’ella es materialitzava a Madrid perquè defensava els nostres interessos. A més, planta cara al Govern».

El Víctor, a qui sent d’Astúries «sempre» li han portat «la contrària perquè allà són molt d’esquerres», reconeix que la imatge del PP a Madrid és diferent de la de la resta d’Espanya. Més moderna, més oberta. Però el Govern central, afegeix, «ho està fent tan malament» que és natural que el PP creixi entre ells.

«No tenen figures que connectin així. Però el Govern està polaritzant tantíssim la gent que votar el PP et pot agradar més o menys, però al final són l’alternativa», continua.

Respecte als vells nous partits, Podem, Ciutadans i Vox, creu que també exploten massa la polarització. «No ho entenc. Crec que per als joves és important portar-nos bé i no estar tot el dia a la gresca, perquè al final tenim amics de totes les ideologies. I potser trobem això en partits més tradicionals, com el PSOE i el PP».

No hi ha un «partit dels joves»

Malgrat tot, remarca García Albacete, no hi ha a Espanya cap partit «dels joves», que aquests votin en bloc. La diferència per gènere i per classe social és àmplia i hi ha grans diferències entre els que venen de famílies que parlen de política i els que no.

D’altra banda, cap partit els presta especial atenció perquè no només voten menys, sinó que són menys.

«Per un partit és molt més costós mobilitzar un jove que un simpatitzant gran, que ni ha d’ubicar-se políticament ni s’oblidarà d’anar a votar. En qualsevol comici es parla molt de pensions i poc de l’atur juvenil de llarga durada», continua.

Amb les dades de l’últim CIS a la mà, Vox és la quarta força política en intenció de vot entre la gent de 18 a 24 anys (al maig, va ser la tercera). «Jo no faria una equació directa que Vox perd la joventut si el PP la guanya. El gran perdedor és, sens dubte, Ciutadans. Però al PP hi arribarà gent de l’abstenció i d’altres partits, no només de Vox», afegeix.

En les eleccions d’abril del 2019 el grup fort d’edat dels de Santiago Abascal no van ser els joves, sinó els adults d’entre 35 i 54 anys. L’informe de l’INJUVE del 2020 també va detectar un fort rebuig de la joventut al partit de l’extrema dreta: el 73% dels entrevistats no el votarien mai, si bé aquella mostra estava «esbiaixada» d’origen, explica Pablo Simón, que la va dirigir. «La mostra estava més a l’esquerra que el conjunt de l’electorat jove a Espanya».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

¿Per què, llavors, es parla tant d’una nova dreta ‘punk’, que l’esquerra hagi perdut la seva tirada entre els joves rebels?

«Fins ara, els vots a partits d’extrema dreta són d’homes de 35 cap amunt», diu García Albacete. «Sí que podria existir el fenomen que a Espanya abans estava més mal vist dir que eres de dretes i que això ara hagi canviat. Però això és una especulació».