El Govern, Feijóo i les ‘beques per a rics’ d’Ayuso

Isabel Díaz Ayuso ha plantejat una mesura polèmica, que, en la línia de VOX, sembla dirigida a accentuar i exaltar la seva veta ultraliberal, que tan bons fruits li va rendir en les últimes eleccions madrilenyes després d’haver promogut una retirada ràpida de les mesures de protecció dictades per les autoritats sanitàries per protegir els ciutadans de la pandèmia. La més veloç recuperació de l’activitat econòmica va agradar a la seva clientela i va ser ben explotada pels seus publicitaris, tot i que probablement va generar més víctimes.

Ara, Ayuso, que ja va aconseguir descavalcar Casado, ha recuperat la seva agressivitat i, per aconseguir el seu objectiu d’estendre el «socialisme free» en la seva comunitat autònoma, ataca (segurament sense saber-ho) l’anomenat consens socialdemòcrata que va crear a Europa els estats de benestar que, tot i que minvats en l’etapa Reagan-Thatcher, continuen sent la base de la bonança europea.

Perquè ningú se senti enganyat, Ayuso ha anunciat provocativament les seves beques per a rics, que permetran que parelles amb un fill que ingressin fins a 107.739 euros, amb dos fills i fins a 143.652 euros, o amb tres i fins a 179.565 euros obtinguin beques públiques per finançar en centres privats les etapes d’Educació Infantil, Batxillerat i Formació Professional de grau mitjà i superior.

Per entendre la mesura, cal tenir en compte que la renda mitjana per llar va ser a Madrid el 2021 de 37.687 euros segons l’INE; a més, a la CAM hi ha aproximadament un milió de persones en risc de pobresa, entorn del 15,4% del total, uns sis punts menys que la mitjana nacional. Molta gent, en qualsevol cas.

Davant aquest panorama social, la proposta d’Ayuso és un disbarat, que a més col·lideix amb dos articles de la Constitució: el 31, el primer apartat del qual afirma que «tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori», i amb el 40, que estableix que «els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, en el marc d’una política d’estabilitat econòmica».

En definitiva, l’equitat i la progressivitat no són potestatives; venen imposades per la Carta Magna, i no seria acceptable que una política de subvencions a l’educació no fos absolutament progressiva. L’argument utilitzat per Ayuso que ja que els adolescents de 16-18 anys poden avortar sense consentiment familiar, seria també legítim que els estudiants fossin premiats pel seu aprofitament amb independència de la situació socioeconòmica de les seves famílies, és una simple ocurrència. Com ho és assegurar que aquesta mesura afavorirà «les classes mitjanes».

Davant aquesta actitud, és lògic que el PSOE, que evitava fins ara la confrontació amb Ayuso i que representa els corrents socialdemòcrates que, per exemple, ostenten avui el poder a Alemanya, a Suècia, a Finlàndia o a Portugal, hagi saltat com un ressort. El president Sánchez ha manifestat en un acte públic que aquestes ajudes suposen «retorçar i violentar el mateix significat de la política pública de redistribució de la renda i d’impuls a les polítiques d’igualtat en generacions que no tenen nivells de renda per estudiar el que ells considerin i expandir totes les seves potencialitats».

I la ministra d’Educació, Pilar Alegría, les ha qualificat de «mesura vergonyant» abans de recordar que les beques avui estan concebudes a Espanya, pel govern i les altres autonomies, per a famílies que no ingressin anualment més de 38.000 euros

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El PSOE, lògicament, no es conforma amb criticar Ayuso sinó que demana explicacions a Feijóo i al seu partit, que estan entre l’espasa i la paret. Va ser patètic escoltar la portaveu del PP en el Congrés, Gamarra, declarar dilluns en una cadena de ràdio que el PP recolza en aquestes beques la presidenta popular de la Comunitat madrilenya. I és que Feijóo, que va arribar al càrrec amb l’etiqueta dominant de «moderat», havia d’ensopegar abans o després amb la pedra de la radicalitat. Tot i que s’ha lliurat de Vox a Andalusia, governa amb aquest partit a Castella i Lleó. I Ayuso, molt còmoda amb la formació d’Abascal, ja ha dit que ella no mourà un mil·límetre les seves posicions, que difícilment congeniaran amb l’esbombada temperància del nou equip de Génova.

En definitiva, Feijóo, l’absència del Congrés del qual li resta visibilitat i que per això ha de mesurar molt bé les seves escasses intervencions, no podrà mantenir-se apel·lant a la moderació i convalidant alhora les estridències radicals de la seva estrella més rutilant. Per a la qual cosa potser ha de reconèixer que no tots els mals del PP provenien d’un sol costat en la vella polèmica que en principi l’expresident de Galícia havia vingut a concloure.