Què ha decidit exactament el TJUE i com afecta Puigdemont i la resta de fugits

El TJUE disposa d’una figura que no hi ha en l’ordenament espanyol i que actua com una espècie d’assessor de la Sala que adoptarà la sentència definitiva: l’advocat general. Assisteix com un magistrat més a la vista i fa una proposta de resolució al tribunal, per això normalment sol servir per conèixer per on anirà la sentència definitiva, però no sempre és així.

En aquest cas, Jean Richard de la Tour va escoltar de primera mà els arguments de la Fiscalia i Advocacia de l’Estat espanyoles i la Comissió Europea en contra que un país pugui rebutjar l’entrega d’un reclamat mitjançant euroordre a un altre sense que hi hagi una vulneració sistèmica de drets. La defensa de Puigdemont i de la resta de fugits van assegurar que, com havia dit Bèlgica, el Tribunal Suprem espanyol no és competent per jutjar els responsables de procés.

Quan Bèlgica va rebutjar l’entrega de l’exconseller de Cultura Lluís Puig per entendre que patiria una vulneració de drets per no ser el Tribunal Suprem el competent per jutjar-lo, l’instructor de la causa del procés al Suprem, Pablo Llarena, va plantejar una sèrie de preguntes al TJUE. Les conclusions de l’advocat general donen la resposta que Llarena esperava: una autoritat judicial, com Bèlgica, «no pot denegar l’execució d’una ordre de detenció europea basant-se en un risc de vulneració del dret a un procés equitatiu del reclamat, si no es demostra l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades que afectin el sistema judicial de l’Estat» que en demana l’entrega.

Només es pot negar davant un risc de vulneració dels drets fonamentals de la persona segons estableix la jurisprudència del Tribunal de Justícia, que «fixa les condicions estrictes». «Si no hi ha deficiències d’aquesta naturalesa, no es pot fundar una denegació de l’execució en l’al·legació que el tribunal emissor no té competència per dictar aquesta ordre i per enjudiciar la persona reclamada», afegeix.

Richard de la Tour afirma que, al contrari del que va fer Bèlgica, «l’autoritat judicial d’execució no pot denegar l’execució d’una euroordre quan no disposi de dades que permetin demostrar, mitjançant una apreciació global basada en dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades, l’existència d’un risc real de vulneració del dret fonamental a un procés equitatiu davant un jutge establert prèviament per la llei».

Sense «deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial» de l’Estat membre emissor «no hi ha lloc perquè l’autoritat judicial d’execució dubti que, a través de les vies de recurs judicial disponibles a l’Estat membre emissor, la persona de què es tracti podrà aconseguir que corregeixi o sancioni una eventual vulneració del seu dret fonamental a un procés equitatiu davant un tribunal establert prèviament per la llei»; a Espanya els recursos arriben al Constitucional. Fins a fer «una comprovació en profunditat» del país que reclama algú és per a ell una desconfiança en el sistema judicial de l’altre país contrària a la decisió marc.

Les conclusions són totalment favorables als interessos de la justícia espanyola. Amb aquesta a la mà el jutge Pablo Llarena té via lliure per tornar a cursar euroordres contra Carles Puigdemont i la resta de fugits, perquè no podran ser rebutjades amb l’argument belga que el Suprem no és el tribunal competent a Espanya per jutjar-los. No obstant, per adoptar la seva decisió l’instructor haurà de calibrar si espera a la sentència definitiva del TJUE, que s’espera per a final d’any, però sobretot, com afecten les condicions especials, com la immunitat que alguns, com el mateix Puigdemont, tenen per la seva condició de diputats del Parlament Europeu.